Quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
En uns temps com els medievals, en què no hi havia llibertat d’associació, els gremis van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals.
Les confraries d’oficis —o gremis— estaven formades la majoria d’elles (d’altres no) per gent d’un mateix ofici o de diversos del mateix ram, estaven força organitzades, tenien els seus càrrecs directius i tenien seus on trobar-se o reunir-se. Els gremis intentaven regular tots els àmbits que eren propis de cada professió i procuraven establir mesures per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatges per als interessos de tots els confrares. I tot amb una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement de cada professió, amb una divisió estricte entre aprenents, fadrins i mestres.
Però, a més de la seva funció econòmica, els gremis desenvolupaven una tasca social d’assistència solidària entre els seus membres: pagaven una quantitat als confrares malalts que no podien treballar, tenien cura del seu enterrament i de les misses per a la seva ànima, es feien càrrec d’assistir les vídues... Els gremis van tenir un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle xix. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona.
Però, repetim, quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
Més enllà del coneixement sobre com eren les coses en el passat d’aquesta ciutat, la història dels antics gremis ens interpel·la com a barcelonins i barcelonines i, en general, com a persones del nostre temps actual.
Coneixent què feien i com funcionaven els gremis abans podem establir comparances i diferències amb la nostra societat d’ara en l’àmbit del treball i l’economia. Les actuals empreses i corporacions són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis, ja que hi ha constants que són, fins ara, les pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca assistencial, trobem ara també col·lectius que segueixen exercint xarxes de solidaritat comunitària, ja sigui en tot allò on l’Administració pública no arriba, o emprenent-ne camins alternatius.
osaltres aquí us proposem un itinerari sobre els gremis i el món del treball i l’assistència mútua a Barcelona en les èpoques medieval i moderna. Un itinerari que, a través del coneixement del passat, permeti una reflexió i, alhora, un millor coneixement de la societat actual en què vivim.
La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho. Esperem aconseguir-ho.
L'Arbre dels oficis
Hem fet servir el recurs museogràfic creat per Joan Vila d’Ivori, encarregat per l’Arxiu Històric de la Ciutat i destinat al Pavelló de la Ciutat a l’Exposició Internacional del 1929. És una representació feta a partir de criteris de genealogia de devocions i patronatges dels gremis, i reuneix oficis de diverses èpoques, així com les subdivisions posteriors. Avui segurament no compartiríem els criteris historicistes a partir dels quals es va proposar i formalitzar aquesta il·lustració. Tanmateix, la representació és prou il·lustrativa i, amb cent dinou oficis, posa de manifest la riquesa del món del treball urbà.
La Ruta dels Gremis
Església de Sant Jaume
Carrer de Ferran, 28
Ciutat Vella
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People
L’indret
La història d’aquesta església és la suma de diversos esdeveniments i fenòmens habituals en la història d’aquesta ciutat, i també de moltes altres.
En primer lloc, és l’església gòtica de la Santíssima Trinitat, fundada el 1395 per la comunitat conversa apareguda després dels atacs al call del 1391 i que hi tenia la seva pròpia confraria. Encara se’n conserva la façana, contractada el 1398, i els primers quatre trams de la nau única del temple, a partir de la porta d’accés.
Més endavant, aquesta església ho va ser del convent de la Trinitat, un convent femení entre 1492 i 1522, i masculí de frares trinitaris calçats entre 1529 i 1835. Amb la construcció del convent, l’església es va ampliar. El segle xvi s’hi van afegir les capelles laterals i a la façana es va incorporar la llinda el 1580, amb l’Anunciació i la Trinitat. L’església, per tant, és meitat gòtica i meitat barroca.
Després de l’exclaustració del 1835, el convent es va enderrocar. Pel que fa a l’església, l’obertura del nou carrer de Ferran no la va afectar. Això sí, el 1836 va canviar de nom i se li va adjudicar el de Sant Jaume, i va esdevenir seu parroquial, en substitució de l’església i parròquia de Sant Jaume, que era a la plaça de Sant Jaume i que va ser enderrocada per la reforma de la plaça el 1823.
Per tant, hem inclòs aquesta església en el nostre itinerari com a recordatori de l’antiga església de Sant Jaume, que ja no existeix i que caldria situar a la plaça de Sant Jaume, a tocar de l’Ajuntament.
Les confraries i els gremis en el passat
Que a Barcelona hi va haver esclaus i esclaves durant l’edat mitjana i l’edat moderna és quelcom sabut. La població esclava no va ser mai pas petita, a la nostra ciutat. Eren esclaus que podien romandre en aquesta condició al llarg de la seva vida o que podien acabar accedint a la llibertat, amb més o menys fortuna.
Accedir a la llibertat havia d’implicar als esclaus, en principi, allò que havien esperat. Tot i que molts decidien tornar a les seves terres d’origen, els que optaven per quedar-se a Barcelona es trobaven amb una societat que, si anteriorment se n’havia aprofitat en la seva condició servil, segurament ara els rebutjava per un passat que no havien escollit i que aixecava barreres. Tanmateix, no tots els lliberts acabaven formant part de les classes desafavorides.
En aquest sentit, un dels senyals més clars d’inserció social era formar part d’una confraria. La documentació ens parla de la participació dels lliberts en confraries com la de Sant Llorenç de l’església de Santa Maria del Mar, la de Sant Llorenç i Sant Amador dels Captius de l’església de Santa Maria de la Mercè o la de Santa Eulàlia de Mèrida dels traginers, a les quals podrien ser afegides, entre d’altres, les confraries dels barquers i els tintorers, que van acceptar entre les seves files esclaus i lliberts que treballessin a l’ofici.
Amb tot, la confraria més destacada és la que es va fundar cap al 1455 i va reunir els homes i les dones negres de Barcelona. Els seus estatuts fundacionals no eren diferents de la resta de confraries, pel que fa a l’assistència a malalts i indigents, a la memòria dels difunts o a la profunda expressió dels aspectes religiosos. Era el que calia esperar d’una confraria cristiana que, tot i que agrupava individus amb una confessió original que no tenia res a veure amb l’expressió religiosa de la comunitat lliure, manifestava la voluntat dels membres de formar part d’una societat que es resistia a concedir-los la participació sense límits de les estructures comunes.
Aquesta confraria va tenir la seu a l’església parroquial de Sant Jaume de Barcelona, que, des d’aleshores, reuniria tots els negres de la ciutat, lliures i esclaus, sota una advocació clarament cristianitzadora: la de Sant Jaume (és a dir, Santiago, el símbol de l’evangelització d’Hispània, de la lluita contra l’islam i del triomf del cristianisme en la seva atribució de «matamoros»). Aquesta va ser la segona confraria de negres de què es té constància a tot l’Occident cristià.
En aquesta confraria podien ingressar tots els negres que volguessin, incloent-hi les seves dones, els fills i altres familiars, sense importar la condició o l’estament a què pertanyessin. Fins i tot en cas que fossin esclaus, hi podien ingressar amb el consentiment dels seus amos.
Entre les disposicions fundacionals de la confraria de Sant Jaume constava la participació a la processó anual del Corpus Christi.
Un exemple documentat històricament d’inserció d’un exesclau en la societat barcelonina el podem trobar, en temps medievals, en el cas del llibert Guillem Vilell, que havia estat esclau del corretger i ciutadà de Barcelona Joan Fontana. Guillem Vilell va aprendre l’ofici del seu antic amo i, així que va aconseguir la llibertat, també va aconseguir la ciutadania com a barceloní i, amb la seva dona, van poder comprar una casa i un obrador. El fet excepcional va arribar l’any 1475, amb el brot de pesta que va patir Barcelona. L’antic amo, Joan Fontana, i la seva dona es van quedar sense casa i Guillem Vilell els va acollir a la seva, en unes condicions totalment inverses: en Fontana va continuar exercint l’ofici de corretger al taller del seu antic esclau Vilell a canvi de menjar i roba per a ell i la seva dona.
Una mirada des de l'actualitat
Tot i que l’esclavitud que implica la propietat legal de les persones està prohibida avui dia a tots els països del món i és una activitat criminal condemnada per les convencions de les Nacions Unides, si entenem l’esclavisme també com la condició que implica el control d’una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o coaccionades d’alguna altra manera, no podem negar que, sota diverses formes, continua existint en els nostres dies en totes les societats.
Utilitzada sovint com a força de treball o com a mercaderia, i enteses les persones esclavitzades com aquelles obligades a treballar per a algú altre sense cap mena de remuneració, dret ni, sovint, llibertat de moviment, l’esclavisme apareix de tant en tant en les portades dels mitjans de comunicació de casa nostra quan es fan ressò d’actuacions policials exitoses que han permès descobrir tallers il·legals de treballadors estrangers amuntegats en naus o magatzems insans que viuen en condicions infrahumanes o en batudes vinculades a la prostitució i la violència sobre la dona.
De la mateixa manera que a la Barcelona medieval i moderna, a la nostra societat contemporània continuen existint els de sota de sota. Tanmateix, en els temps passats totes les capes de la societat podien resultar igualment visibles i, fins i tot, convivien les unes al costat de les altres. Avui, però, l’estructura i els paràmetres d’actuació i moviment social permeten poder viure de manera quotidiana sense tenir consciència de la seva existència a partir d’un determinat nivell de vida de mínims… si hom no vol mirar.
A Barcelona tenim agrupacions dels invisibles. Ja siguin agrupacions creades pels mateixos protagonistes de la marginació, ja siguin promogudes per institucions socials o administratives.
El 2015 es va fundar el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, que representa el col·lectiu de manters de Barcelona, és a dir, d’aquells que practiquen la venda ambulant a la ciutat al marge de la llei, en la seva majoria, persones immigrades en situació irregular sense mitjans alternatius regulats per guanyar-se la vida.
Un altre cas d’agrupació de col·lectius invisibilitzats, tot i que partint d’una realitat molt diferent, podria ser la de Las Kellys, l’associació autònoma i autoorganitzada que agrupa les cambreres de pis amb l’objectiu de visibilitzar les seves problemàtiques feineres i de consideració laboral. Es tracta, en aquest cas, de la creació d’una associació d’un sector laboral totalment desprotegit fins ara, més enllà de la seva possible adscripció a convenis professionals que en molts sentits els resulten aliens.
Finalment, i tornant a col·lectius sempre presents al llarg de la història de Barcelona i sempre marginals, tenim xarxes de solidaritat amb institucions socials al darrere, com aquelles nascudes de Càritas, la Fundació Formació i Treball, la Fundació de l’Esperança, associacions que tenen cura de dones que exerceixen la prostitució, la Fundació Migra Studium, que fa acollida, acompanyament i formació de persones nouvingudes en situació compromesa, o la Fundació Arrels, que actua en la població sensesostre de la ciutat.
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People