Quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
En uns temps com els medievals, en què no hi havia llibertat d’associació, els gremis van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals.
Les confraries d’oficis —o gremis— estaven formades la majoria d’elles (d’altres no) per gent d’un mateix ofici o de diversos del mateix ram, estaven força organitzades, tenien els seus càrrecs directius i tenien seus on trobar-se o reunir-se. Els gremis intentaven regular tots els àmbits que eren propis de cada professió i procuraven establir mesures per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatges per als interessos de tots els confrares. I tot amb una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement de cada professió, amb una divisió estricte entre aprenents, fadrins i mestres.
Però, a més de la seva funció econòmica, els gremis desenvolupaven una tasca social d’assistència solidària entre els seus membres: pagaven una quantitat als confrares malalts que no podien treballar, tenien cura del seu enterrament i de les misses per a la seva ànima, es feien càrrec d’assistir les vídues... Els gremis van tenir un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle xix. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona.
Però, repetim, quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
Més enllà del coneixement sobre com eren les coses en el passat d’aquesta ciutat, la història dels antics gremis ens interpel·la com a barcelonins i barcelonines i, en general, com a persones del nostre temps actual.
Coneixent què feien i com funcionaven els gremis abans podem establir comparances i diferències amb la nostra societat d’ara en l’àmbit del treball i l’economia. Les actuals empreses i corporacions són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis, ja que hi ha constants que són, fins ara, les pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca assistencial, trobem ara també col·lectius que segueixen exercint xarxes de solidaritat comunitària, ja sigui en tot allò on l’Administració pública no arriba, o emprenent-ne camins alternatius.
osaltres aquí us proposem un itinerari sobre els gremis i el món del treball i l’assistència mútua a Barcelona en les èpoques medieval i moderna. Un itinerari que, a través del coneixement del passat, permeti una reflexió i, alhora, un millor coneixement de la societat actual en què vivim.
La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho. Esperem aconseguir-ho.
L'Arbre dels oficis
Hem fet servir el recurs museogràfic creat per Joan Vila d’Ivori, encarregat per l’Arxiu Històric de la Ciutat i destinat al Pavelló de la Ciutat a l’Exposició Internacional del 1929. És una representació feta a partir de criteris de genealogia de devocions i patronatges dels gremis, i reuneix oficis de diverses èpoques, així com les subdivisions posteriors. Avui segurament no compartiríem els criteris historicistes a partir dels quals es va proposar i formalitzar aquesta il·lustració. Tanmateix, la representació és prou il·lustrativa i, amb cent dinou oficis, posa de manifest la riquesa del món del treball urbà.
La Ruta dels Gremis
Església del Sant Esperit
Carrer Nou de Sant Francesc, 20-22
Ciutat Vella
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People
L’indret
Aquesta església es va començar a construir el 1732 per iniciativa de la Confraria de cecs, coixos i contrafets després que la capella que tenien fos un dels edificis enderrocats per construir la Ciutadella. El 1736 es va consagrar i en un inici estava dedicada a la Mare de Déu de la Font de la Salut.
Es tracta d’una església d’una sola nau amb capelles i tribunes laterals.
La seva façana és de pedra i té una portada rectangular amb una llinda amb l’escut heràldic d’Antoine de Sertine, comte d'Albi, personatge que va finançar la construcció de l’església. Sertine va ser l’intendent general del Principat després del Decret de Nova Planta, el 1716, i fins la seva mort, el 1744. L’escut consta d’una banda creuada amb tres sardines, clara referència al seu cognom.
Damunt l’escut hi ha una creu amb dues galledes a cada costat, que era l’emblema de la confraria de cecs, coixos i contrafets.
L’any 1936, l’església va patir un incendi que va cremar tota la decoració interior.
Les confraries i els gremis en el passat
Tot i que sempre es generalitza que les confraries eren d’oficis, no és menys cert que també n’hi va haver que estaven formades per persones d’altres àmbits de la societat que, a priori, no resultaven aptes per al treball, i per tant, en situació d’exclusió social, però que podien tenir ocupacions alternatives diverses, com ara exesclaus lliberts o gent marginal, gent malalta o amb diferències físiques.
Barcelona va tenir, entre 1328 i 1421, fins a tres confraries de mendicants: una sota advocació de l'Esperit Sant d’oracioners, salmaires o acaptadors (que per un privilegi reial exclusiu podien resar, tant públicament com privada, salms i oracions tant a la ciutat com al seu territori); una altra sota l’advocació de Sant Martí, coneguda com dels cecs o orbs; i una altra de contrets, afollats o esguerrats sota advocació de Sant Andreu.
L’any 1421 i davant la situació comuna de l’escassetat de mitjans, que posava en risc el seu manteniment, les tres confraries van demanar a la reina Maria d’integrar-se en una única confraria comuna sota l’advocació del Sant Esperit.
Això no obstant, es va tractar d’una confraria que contenia els tres braços: el de cecs, el de contrets i el devocional. A diferència de moltes altres, aquesta confraria també acollia dones.
Els seus integrants duien de manera visible una medalla amb el distintiu de la confraria per identificar-se i quedar protegits davant altres captaires que no en formessin part, és a dir, davant l’intrusisme professional.
Des del 1552 van tenir la seva seu en una capella al carrer de les Noces, al barri de la Fusina. El 1556, a petició dels prohoms de la Confraria del Sant Esperit i sota la seva protecció, s’hi va erigir confraria sota advocació de Nostra Senyora de la Font de la Salut. La construcció de la Ciutadella el 1716 va obligar a enderrocar aquesta capella del carrer de les Noces i la Confraria del Sant Esperit de cecs, coixos i contrafets va haver de fer construir una església nova a l'actual carrer Nou de Sant Francesc, amb la Confraria de Nostra Senyora de la Font de la Salut. L'administració d'aquesta confraria es confià a tres promenesses, una per cada braç (cecs, esguerrats i devoció).
Pel que fa a l’ofici de cec dels integrants d’aquesta confraria, era un ofici vinculat a la música: ja fos acompanyant oracions o només musicant i cantant. L’ofici no comportava només recitar pregàries; els seus integrants formaven companyies i cantaven o interpretaven música amb instruments de vent i corda i actuaven en tota mena d’ocasions. Fins i tot formaven la cobla municipal de cecs, que acompanyava els actes oficials de la ciutat. A Barcelona, doncs, amb aquesta confraria, la música desenvolupava també una funció social.
Una mirada des de l'actualitat
Tota societat ha desenvolupat un tracte vers les persones amb discapacitat en funció –no pot ser d’altra manera– d’allò que en cada època ha considerat correcte vers elles i en benefici de la societat. Això no treu que, als nostres ulls, conceptes i pràctiques del passat ara les veiem sancionables, injustes i, fins i tot, vexatòries.
El canvi es pot veure, d’entrada, amb un ús d’un llenguatge inclusiu actualitzat que ha proscrit expressions com invàlid, minusvàlid, impedit, disminuït, mutilat, retardat, etc., per no parlar dels contrafets i afollats d’època medieval i moderna, que avui resulten clarament ofensius i desagradables. Paraules, però, que en el seu temps, en alguns casos no fa gaires anys, podien haver arribat d’inici a ser simples descriptores sense intencionalitat vexatòria i que, amb el canvi de la nostra mirada vers elles i les persones al·ludides, s’hi han acabat tornant. Les paraules són el que descriuen, però res més. Per elles mateixes no són bones ni dolentes. És amb la música de la intencionalitat (que pot canviar amb els anys) que les dotem de significats intrínsecs que van més enllà del que descriuen i els hi donem contingut afegit sentimental, moral o ètic. Actualment fem servir expressions com persones amb discapacitat o persones amb diversitat funcional. Si som coherents amb el raonament, segurament d’aquí a uns anys també seran mal vistes i les haurem de substituir per unes altres.
No podem negar que en el món del treball (i en la resta d’àmbits de la societat) el tracte vers les persones amb discapacitat ha canviat molt.
La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides defensa que cal «promoure, protegir i garantir el gaudi ple i en condicions d'igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per a totes les persones amb discapacitat, i promocionar el respecte de la seva dignitat inherent».
Avui dia, tenim molt clar que les persones amb discapacitat tenen dret a desenvolupar plenament els seus projectes de vida laboral, a gaudir d'oportunitats en el mercat de treball i a rebre la formació ocupacional que els calgui. En la nostra societat actual ja no queden recloses a treballs vinculats només amb l’acompanyament musical marginal, com en època medieval i moderna, o a la venda de butlletes de rifes diverses, com fins no fa gaire.
Les administracions públiques, com a reguladores del propòsit social comunitari que en la nostra societat és el treball i la producció, són les encarregades d’incloure totes les persones, també aquelles amb disminució, en la productivitat, i facilitar-ne el desenvolupament complet en la resta d’àmbits de la societat, com l’educació, la sanitat, la cultura o el lleure.
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People