Les confraries i els gremis en el passat

A Barcelona s’exercien un gran nombre d’oficis amb diferents especialitzacions.

Una mostra d’això, fins i tot dins d’un mateix sector productiu era la Confraria Fabrorum Barchinone, una confraria fundada el 1380 amb finalitats assistencials que en poc temps va esdevenir una de les principals corporacions d’oficis de la ciutat. S’hi van aplegar les tres especialitats bàsiques de la indústria derivada del ferro (que, juntament amb la del tèxtil, era un dels sectors econòmics més potents de Barcelona al llarg de l’edat mitjana): la serralleria, la ferreria i l’armeria.

Per serralleria s’entenia la manufactura de panys, claus i derivats i comprenia els oficis de manyans o serrallers i rellotgers. La ferreria comprenia la fabricació d’eines, la ganiveteria, les obres grosses en ferro i la manescalia, i els oficis presents en aquesta confraria eren els ferrers, els manescals, els coltellers, els esmoladors, els esquellers, els carders, els agullers, els clavetaires o «mestres de tatxes», els llanterners i els ferrovellers. Pel que feia al sector de l’armeria, que, naturalment, era la fabricació d’armes, els seus complements i arnesos, eren els bombarders, ballesters, cuirassers, daguers, llancers, espasers, forjadors de fulles d’espasa, etc., i es documenten, més endavant, els pedrenyalers, els escopeters, els canoners i els encepadors. Com diem, tots aquests oficis es van agrupar en aquesta Confraria Fabrorum Barchinone a partir de 1380.

Tanmateix, i això era un fenomen habitual en aquella època, també hi va haver diverses escissions. Per exemple, el 1401 els llancers i els espasers van fundar la seva pròpia corporació, la Spaseriorum et Lanceriorum Civitatis Barchinone sota l’advocació de Sant Pau, que va estar activa fins el 1567 (no hem de confondre els espasers o guarnidors d’espases, que eren els artesans que feien empunyadures, amb els forjadors de fulles, que eren els que feien les de les espases). L’any 1498 també es va fundar una confraria nova de daguers.

I sense moure’ns dels oficis del ferro, encara en tenim d’altres que no van estar mai dins la Confraria Fabrorum Barchinone. Els broquerers i els cervellers estaven dins el gremi de freners; els cuirassers, a cavall entre la confraria dels esteves i la dels elois; els que treballaven els metalls amb base de coure pertanyien majoritàriament a la confraria de Sant Esteve dels Freners, fundada el 1373, que agrupava els oficis relacionats amb la manufactura de selles, arreus i guarniments de bestiar, i incloïa els fabricants de frens (freners), d’esperons (esperoners), d’estreps i de xapes o aplics de guarniment (medalles, cascavells, campanetes, plaques i claus ornamentals, etc.).

Amb tanta diversitat d’oficis i amb tantes especialitzacions properes les unes amb les altres, és lògic que la relació entre gremis no estigués mai exempta de conflictes i disputes, sobretot pel que feia al control del mercat o la venda de determinats productes. Els gremis exercien un control estricte sobre la competència i l’intrusisme laboral; per aquest motiu, intentaven regular tots els àmbits que eren propis de la professió i definien els sectors de venda.

La documentació ens refereix centenars de casos. Per exemple, les disputes del gremi de tenders revenedors amb el col·legi d’adroguers i confiters a principis del segle xvii per les limitacions als primers de la venda de productes com el sucre o els dolços, o el plet que van mantenir de 1631 a 1634 els mateixos revenedors amb el gremi d’esparters perquè aquests van intentar que s’aprovessin unes ordinacions municipals que haurien prohibit als revenedors vendre objectes d’espart i palma (com escombres o cistells) i que només els poguessin vendre els membres de la Confraria de Sant Bernardí dels esparters. O els fusters, que emparant-se en el fet que era un dels més antics que treballava i feia operacions amb fusta, va reclamar de manera sistemàtica el seu dret de fer qualsevol obra, feina o peça d’aquest material, i van mantenir litigis constants amb escultors, torners, basters, capsers o mestres de fer carruatges. El sabaters, per la seva banda, van tenir disputes amb els tapiners, que al segle xv es va resoldre en part en legislar el govern de la ciutat que els tapiners feien tapins o qualsevol altre calçat que tingués suro i els sabaters feien sabates per a homes, dones i infants, sempre que no tinguessin suro. Semblants van ser els plets entre argenters (els que treballen l’argent i d’altres metalls preciosos) i els batifullers (els que fan panys d’or, d’argent o d’altres metalls batent-los a cops de martell), o entre apotecaris i especiers, o entre agullers i manyans, i així un llarg etcètera.

Hi ha notícia que a finals del segle xv, entre els ferrers hi hagué unes pràctiques fraudulentes encaminades a obtenir guanys ràpids, amb un volum de mà d’obra sense control i al marge del gremi que van ocasionar un augment de la competència i una davallada en la qualitat dels productes. Va resultar que molts ferrers van facilitar els seus senyals (les seves marques) a camperols que vivien fora de la ciutat perquè fessin productes de ferro i els marquessin amb els seus senyals i així després poder vendre’ls com a propis a la ciutat. El gremi, en adonar-se’n, va haver de prendre diverses mesures, com ara obligar a marcar els productes en llocs visibles, prohibir la venda d’objectes fets fora de la ciutat o obrir un llibre registre de marques amb els noms dels mestres i els seus senyals gravats en plaques de plom, entre d’altres.

Les marques eren personals i només es podien transmetre de pares a fills i de mestres a aprenents.

Una mirada des de l'actualitat

Avui dia el nombre de professions i especialitzacions professionals no té res a veure amb el que hi podia haver a Barcelona en època medieval i moderna. El canvi del sistema de producció manufacturera artesanal al de producció seriada mecanitzada que va tenir lloc a partir de la revolució industrial va fer que de manera progressiva s’anessin abandonant la majoria de vells oficis com els que, per exemple, hem relacionat més amunt d’especialitzacions en el treball del ferro.

Avui, a Barcelona, i segurament en tot el nostre país, ja no trobaríem agullers, capsers, tapiners, clavetaires, esquellers o carders. Com probablement no trobaríem gaires cistellers, corretgers, cotoners, semolers, abaixadors, assaonadors, esperoners o blanquers.

Les feines que feien alguns d’aquests oficis ara han quedat com a simples fases de producció inserides en processos industrialitzats que, tot i que puguin necessitar de mà d’obra especialitzada, avui en dia estan totalment al servei de l’elaboració mecanitzada. Altres oficis directament han desaparegut ja fa temps. També n’hi ha alguns, molt pocs, que han passat a la categoria d’oficis tradicionals i esdevenen rareses etnològiques dels que potser amb una mica de sort en tindrem testimoni en algun documental abans no morin els escassos artesans que en coneixen els procediments i secrets. En canvi, d’altres encara resulten bàsics i essencials en la nostra vida quotidiana i en el nostre funcionament social i s’han mantingut i evolucionat a través del temps, alguns com a professions destacades i prestigioses, com els metges, els advocats o els notaris; d’altres, aparentment, segueixen fent el mateix que feien, tot i que amb maquinàries modernes o directament industrials, com els forners o els fusters.

Més enllà d’això, en la nostra societat actual, sens dubte, si féssim una relació de professions i ocupacions, veuríem que ara hi ha un nombre exponencialment major de diversitats i especialitzacions professionals producte de la industrialització, l’evolució de les tecnologies analògiques, mecàniques, electròniques i digitals, i l’increment progressiu en el nombre de processos, productes i serveis.

Pel que fa al sentit de la competència i del proteccionisme existent en els temps medievals i moderns, vivim en un sistema capitalista en el qual en un principi existeix el mercat lliure on el preu dels béns o serveis s’acorda amb el consentiment de venedors i consumidors a partir de les lleis de l’oferta i la demanda, per a la qual cosa existeix també la lliure competència.

Tanmateix, no és menys cert que vivim cada cop més en un món global on les economies estan regides per la tensió establerta, d’una banda, entre els poders públics i els seus intents de legislació i control per al bé comú, i de l’altra, les grans corporacions empresarials que tendeixen al domini dels mercats a nivell mundial mitjançant el control de matèries primeres i els seus preus.

Més enllà d’això, algunes de les realitats que van originar-se amb els gremis encara continuen avui dia, tot i que elevades a nivells de globalitat mundial, com la qüestió de les marques particulars de cada taller, que ha derivat en l’actual sistema de patents de marques registrades; o l’elaboració de productes de qualitat menor de preus més baixos (les anomenades marques segones i marques blanques); o els sistemes de regulació de la qualitat dels productes elaborats, amb diversos conjunts d'estàndards amb reconeixement internacional creats amb l'objectiu d'ajudar les empreses a establir nivells d'homogeneïtat en relació amb la gestió, la prestació de serveis i el desenvolupament de productes a la indústria.

Un altre fenomen que ja trobàvem en els gremis i que ara també s’ha globalitzat, d’una banda, però alhora s’ha individualitzat en l’àmbit particular, de l’altra, és el de l’intrusisme professional i la pirateria.