Les confraries i els gremis en el passat

Els gremis van jugar un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle XIX. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona. En aquest sentit, els gremis van funcionar com a veritables organitzacions professionals que, d’una banda, agrupaven els menestrals dedicats a una mateixa professió i, de l’altra, procuraven establir mesures i prendre decisions per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatge per als interessos de tots els confrares.

En la base de tota la seva prosperitat hi va haver sempre una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement i el mestratge en cada professió, amb una clara divisió entre aprenents, fadrins i els que assolien la mestria.

Pel que fa als aprenents, ja des del segle xiv trobem documents de contractes d’aprenentatge amb els que el nen (o la nena, en el cas d’aprenentatge per a ser serventes) són col·locats com a criats. L’aprenent quedava integrat en la família del mestre, a casa del qual vivia. L’alimentació i el vestit eren per compte del mestre, tot i que n’hi havia que exigien als pares el cost del menjar. Fins i tot en una data tan tardana com el 1833, els dirigents dels gremis van manifestar la superioritat del sistema de residència a casa dels mestres, no només per a l’ensenyament de l’ofici, sinó també pel que fa a la seva moral i civilització.

L’aprenentatge solia durar una mitjana de quatre o cinc anys. Transcorregut aquest termini de temps, l’aprenent passava a la categoria de fadrí, la qual li donava dret a ingressar al gremi pagant una quantitat estipulada. Si finalment podia reunir els diners necessaris i creia que tenia els coneixements suficients de l’ofici, podia optar al mestratge.

L’examen era el moment clau en la vida d’un mestre. Si es volia obrir botiga calia passar un examen davant dels prohoms de l’ofici i disposar del senyal amb què haurien de marcar els productes que sortissin del seu taller. Els aspirants a mestre havien de fer la sol·licitud corresponent i presentar-la al gremi. Els prohoms, reunits en junta, decidien si l’acceptaven o la denegaven i, en cas afirmatiu, es designaven els examinadors. La política dels gremis sempre va ser molt restrictiva en aquest punt i sempre afavoridora als fills dels mestres, que, per exemple, pagaven menys pels drets d’examen. Això va provocar en algunes ocasions la formació de confraries pròpies de fadrins, paral·leles a les dels mestres, en un procés que té homòlegs a França i Anglaterra. A Barcelona, les confraries de joves o fadrins van aparèixer a les darreries del segle xiv en els gremis més nombrosos –sastres i sabaters– i va continuar en els següents segles. A l’hora de l’examen a mestre, el fadrí que hi optava havia de presentar una o més peces producte de l’ofici davant dels examinadors, que havien de comprovar-ne la correcta execució. Les proves es feien o bé a la casa gremial o a l’obrador o botiga d’un dels examinadors.

Més enllà de l’accés al coneixement i el mestratge en cada professió, els prohoms del gremi tenien com a objectiu principal impulsar accions encaminades a beneficiar el col·lectiu en l’exercici de la seva professió, tant en l’aprovisionament de les primeres matèries com en el control sobre la competència mitjançant la regulació dels àmbits competencials, la definició dels sectors de venda i les condicions imposades als estrangers.

Una mirada des de l'actualitat

Des del punt de vista dels gremis com a agrupacions de diversos professionals d’una mateixa professió que tenien els seus respectius tallers, obradors o botigues, podríem convenir que les seves entitats hereves són totes aquelles que actuen com a agrupacions professionals i empresarials i associacions patronals, associacions que vetllen per l’exercici de la professió, la prosperitat de les empreses i professionals que s’hi acullen i el desenvolupament dels coneixements i tecnologies dels seus sectors.

Les actuals empreses i corporacions empresarials no deixen de ser col·lectius, agrupacions de persones (amb les seves jerarquies, relacions, etc.) que són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis i els seus tallers. Si observem les característiques comunes a ben bé tots els gremis medievals i moderns de Barcelona, podríem establir les següents, algunes d’elles ja tractades en altres punts d’aquest itinerari: eren un col·lectiu, una agrupació, una associació de persones; es van fundar com a confraries de devoció a un sant o a una advocació mariana; van exercir molt aviat una funció assistencial; van esdevenir corporacions d’oficis reguladores de tots els àmbits del seu treball; van voler ser identificats amb senyals i obtenir preeminències de representació; van tenir seus corporatives; van desenvolupar un gran sentit de la competència i del proteccionisme; formaren part de la vida política ciutadana amb representació al Consell de Cent; participaven de la defensa militar activa de la ciutat; eren estructura urbana, exercien el control social i el sentit de ciutadania; han esdevingut elements fonamentals del progrés de Barcelona al llarg de la seva història i han acabat formant part d’una memòria de ciutat i ciutadana reflectida en pervivències físiques i en expressions populars i culturals.

Tots aquests trets tenen correspondències amb les empreses actuals, ja que els gremis medievals i moderns i les empreses del món contemporani tenen en comú les constants pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps. Així, podríem dir que les empreses i corporacions empresarials destaquen també, entre d’altres, pel següent: per l’aspecte devocional per la rendibilitat en funció del model econòmic capitalista i liberal; el desenvolupament d’estratègies per a la millora de la producció a través de la gestió econòmica i la millora tecnològica; la previsió de contingències sanitàries vers els treballadors i directius; el prestigi social i econòmic a través de la visibilització i bona imatge de la pròpia marca, a més de la seva situació i preeminència pública en els rànquings econòmics o fins i tot borsaris; la seva pretensió d’influència i pressió en els poders polítics i administratius; l’aportació de diners a l’administració estatal a través de les càrregues impositives que aquesta els hi aplica; un rol destacat en l’estructura urbana vers el control social i el sentit de ciutadania a través de les polítiques de propaganda i convenciment social sobre la productivitat com a obligació per a la prosperitat individual, etc.