A la comarca de les Garrigues, a l’indret conegut com la Roca dels Moros del municipi de Cogul, hi ha un jaciment on trobem el que potser podem considerar el testimoni més antic de la dansa a Catalunya. Unes pintures parietals de més de set mil anys representen unes dones ballant al voltant d’una figura explícitament masculina. Per una altra banda, el coreògraf i pedagog Joan Serra, ja desaparegut, deia que les persones ballem ja en el ventre de la mare.

Són dos exemples que constaten que el fet de ballar i dansar és inherent a l'ésser humà i que, en la pràctica col·lectiva, la dansa assumeix la categoria d’activitat comunicativa. Anant encara més enllà, i en el cas que ens ocupa, és un vehicle per a expressar tota una ritualitat festiva.

A Catalunya, aquesta pràctica del llenguatge corporal basada en la gestualitat ritmada la defineix allò que podríem anomenar una «geografia de la dansa», on descobrim que les danses tradicionals segueixen camins naturals i de veïnatge que coincideixen amb els de les fires i mercats, les transhumàncies, etc. Podríem establir, doncs, unes zones força precises per a les jotes, per als balls de gitanes, per als balls parlats, etc., on els balls de bastons i les sardanes serien els gèneres més estesos i implantats al territori.

Els dansaires s’organitzen actualment en associacions de característiques molt transversals, tant pel que fa a l’edat dels integrants com a la condició social, i amb una activitat que ultrapassa el ball. D'aquesta manera esdevenen motors culturals i dinamitzadors de moltes poblacions.

També cal fer esment d'aquells grups i persones que han maldat per impulsar, promoure i divulgar la dansa des d’una òptica absolutament lúdica, com a ball de carrer o de plaça, i que han aconseguit de convertir les seves propostes en activitats consolidades fixes en el calendari.