La sardana és una dansa que es balla en rotllana, mirant cap al centre. Al so de la cobla, els balladors, homes i dones alternats en nombre indeterminat, es donen les mans i puntegen amb els peus uns passos, curts i llargs, coneguts per tots els participants.

L’origen de la sardana és encara confús, tot i que darrerament hi ha força consens a considerar que el contrapàs i la sardana curta en són els antecedents més plausibles.

A final del segle XIX la sardana es converteix en un ball de moda a l’Empordà, el Rosselló i la Selva, però amb connotacions polítiques, perquè la van adoptar els partidaris del republicanisme com a resposta als carlins, que es mantenien fidels a la tradició del contrapàs. Ara, el fet que hi dóna impuls és la intervenció de Pep Ventura, que va modificar la dansa pròpiament dita, i també la cobla, en què es destaca l’aportació de la tenora en el conjunt instrumental.

La popularitat de Ventura va ser decisiva en l’expansió de la sardana pels territoris de la Catalunya Vella. Per una altra banda, Francesc Cambó, l’any 1902, de l’Ajuntament de Barcelona estant, impulsa la celebració de les festes de la Mercè com la festa major de Catalunya, i això fa que la sardana s’escampi per la Catalunya nova. És en aquest moment que la proposta sardanista cristal·litza com a dansa nacional.

El lligam emocional i identitari entre poble i sardana va ser molt explícit en les èpoques repressives de les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco. Si bé la sardana era una expressió de llibertat i de catalanitat, també era l’excusa per a perseguir-ne i represaliar-ne els activistes.

Actualment, és la dansa més estesa pel territori català. Les programacions de les festes majors acostumen a programar-ne ballades en els moments centrals de la festa. També cal parar atenció a la gran quantitat d’aplecs que es fan, alguns dels quals de molta anomenada i amb molta tradició.

L’associacionisme sardanista aplega dues menes d’entitats. Unes són dedicades al foment de la sardana en general, amb una activitat focalitzada en diversos aspectes d'aquesta dansa. Són entitats que organitzen ballades, concerts i cursos, i algunes tenen arxius notables, tant d’informació històrica com de partitures. El segon tipus d’entitats són les colles sardanistes, que se centren en la competició organitzada per categories i que excel·leixen en l’execució de la dansa.