L’investigador i historiador del teatre Xavier Fàbregas diu que el teatre popular és aquell que fa el poble i per al poble. El poble, doncs, produeix els espectacles d'una manera desinteressada, amateur, i alhora n'és l’espectador.

A Catalunya el teatre, entès des del vessant més ampli possible, és immensament ric en tota mena de representacions, tant al carrer com a cobert. Processons, cercaviles, retaules, passions, balls parlats, etc. conformen aquest patrimoni immaterial tan interessant.

És un fenomen singular, que no es repeteix pas a la resta d’Europa amb aquesta intensitat. I sembla tenir una explicació. Un altre investigador del teatre, Francesc Massip, ho justifica així: «La  cultura  catalana, privada del suport estatal necessari per a la creació d’un teatre nacional modern quan ho fan les distintes cultures europees, durant el segle XVI (teatre elisabetià, classicisme francès, comèdia italiana, segle d’or espanyol), es va refugiar en l’àmbit més irreductible, això és, en l’esfera de la festa i l’espectacle popular, generalment de tema religiós. D’aquesta manera, les representacions tradicionals d’arrel medieval han suposat la més fidel continuïtat d’una activitat dramàtica ininterrompuda. De fet, no hi ha a Europa un país ni una cultura que hagin conservat amb tanta puixança una tradició passionística com la catalana.»

A Barcelona el teatre popular es manifesta en els pastorets, en les representacions hagiogràfiques o de caràcter religiós, els pessebres vivents, representacions històriques o temàtiques, el cant de la Sibil·la, etc.