El teatre religiós neix amb l’objectiu de fer més entenedores les funcions litúrgiques i els oficis divins de l’Església Catòlica. En l'origen, el propòsit era d’aprofitar la potencialitat dels recursos escènics i dramàtics, molt rudimentaris, per transmetre el missatge bíblic, cristià i dels sants. Era una pretensió semblant a la dels programes pictòrics de les esglésies, que fixaven la iconografia.

A partir del segle X aquest gènere es va començar a expandir, de resultes de la implantació del ritu romà i la reculada del visigot.

El teatre religiós pot agrupar-se per cicles, segons la temàtica. Podem distingir, per exemple, el cicle bíblic, el cristològic, el marià i l'hagiogràfic (o de la vida dels sants).

D’aquesta tradició medieval, ens n'han arribat exponents que s’han mantingut vius, que s’han recuperat o que s’han recreat. Per exemple, del cicle marià el Misteri de la Selva del Camp; del cicle cristològic, les passions –tan arrelades al nostre país–, els pastorets o el Cant de la Sibil·la; finalment, al cicle hagiogràfic, hi pertanyen propostes com el retaules de santa Tecla, a Tarragona, o el de sant Ermengol, a la Seu d’Urgell.

A Barcelona el cant apocalíptic de la Sibil·la ens anuncia que arriba Nadal, mentre als escenaris de les entitats es representen els pastorets. L’hagiografia o vida dels sants també hi té importància, amb el retaule de sant Josep Oriol i el de santa Eulàlia.