Quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
En uns temps com els medievals, en què no hi havia llibertat d’associació, els gremis van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals.
Les confraries d’oficis —o gremis— estaven formades la majoria d’elles (d’altres no) per gent d’un mateix ofici o de diversos del mateix ram, estaven força organitzades, tenien els seus càrrecs directius i tenien seus on trobar-se o reunir-se. Els gremis intentaven regular tots els àmbits que eren propis de cada professió i procuraven establir mesures per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatges per als interessos de tots els confrares. I tot amb una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement de cada professió, amb una divisió estricte entre aprenents, fadrins i mestres.
Però, a més de la seva funció econòmica, els gremis desenvolupaven una tasca social d’assistència solidària entre els seus membres: pagaven una quantitat als confrares malalts que no podien treballar, tenien cura del seu enterrament i de les misses per a la seva ànima, es feien càrrec d’assistir les vídues... Els gremis van tenir un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle xix. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona.
Però, repetim, quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
Més enllà del coneixement sobre com eren les coses en el passat d’aquesta ciutat, la història dels antics gremis ens interpel·la com a barcelonins i barcelonines i, en general, com a persones del nostre temps actual.
Coneixent què feien i com funcionaven els gremis abans podem establir comparances i diferències amb la nostra societat d’ara en l’àmbit del treball i l’economia. Les actuals empreses i corporacions són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis, ja que hi ha constants que són, fins ara, les pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca assistencial, trobem ara també col·lectius que segueixen exercint xarxes de solidaritat comunitària, ja sigui en tot allò on l’Administració pública no arriba, o emprenent-ne camins alternatius.
osaltres aquí us proposem un itinerari sobre els gremis i el món del treball i l’assistència mútua a Barcelona en les èpoques medieval i moderna. Un itinerari que, a través del coneixement del passat, permeti una reflexió i, alhora, un millor coneixement de la societat actual en què vivim.
La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho. Esperem aconseguir-ho.
L'Arbre dels oficis
Hem fet servir el recurs museogràfic creat per Joan Vila d’Ivori, encarregat per l’Arxiu Històric de la Ciutat i destinat al Pavelló de la Ciutat a l’Exposició Internacional del 1929. És una representació feta a partir de criteris de genealogia de devocions i patronatges dels gremis, i reuneix oficis de diverses èpoques, així com les subdivisions posteriors. Avui segurament no compartiríem els criteris historicistes a partir dels quals es va proposar i formalitzar aquesta il·lustració. Tanmateix, la representació és prou il·lustrativa i, amb cent dinou oficis, posa de manifest la riquesa del món del treball urbà.
La Ruta dels Gremis
Casa del Gremi
dels Revenedors
Plaça del Pi, 3
Ciutat Vella
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People
L’indret
L’edifici de la Casa del Gremi dels Revenedors es va construir segurament cap al 1685, any que consta al medalló als peus de la imatge de Sant Miquel de la façana. El 1781 la casa va ser objecte d’una reforma important, que segurament va incloure els esgrafiats de la façana, considerats dels més antics de Barcelona, restaurats a la darreria del segle XX.
Es tracta d’un edifici estructurat en planta baixa, entresol, principal i tres pisos, en què el més destacable és la sala gremial, al pis principal, i la seva façana, que dona a la plaça del Pi.
La façana té una composició simètrica amb dos eixos de balconeres que fan ressaltar la franja central, on hi ha localitzada una fornícula amb la figura de Sant Miquel, patró del gremi. Al seu entorn s’ubiquen finestres emmarcades en pedra. A més d’això, l’element més expressiu de la façana són els esgrafiats, datats el 1781, en una composició per plantes, i amb representacions d’àngels i instruments musicals envoltats de garlandes de flors.
Actualment, aquest edifici és la seu de l’Associació Antic Gremi Revenedors, 1447, continuadora de l’antic gremi de tenders revenedors de Barcelona.
Les confraries i els gremis en el passat
La confraria de revenedors de Sant Miquel es va fundar l’any 1447 per agermanar aquelles persones que tenien com a professió la venda al detall del conjunt de diverses mercaderies.
En aquesta confraria, els prohoms i els confrares van assumir l’autoritat sobre qui podia no només ser revenedor, sinó també tenir botiga o parada, per humil que fos, i quins drets podia percebre sobre tothom qui exercís la reveneria.
Deixant de banda la seva activitat professional, sovint mereixedora de poc prestigi social en la societat de l’antic règim barceloní, com que era un sector que no venia el fruit del seu treball, sinó el del treball d’altres, la qual cosa xocava amb el concepte de treball i de benefici legítim de l’època, la confraria de Sant Miquel dels tenders revenedors participava plenament d’un dels principals motius de pertànyer a les confraries: l’ajut mutu, l’assistència entre els diferents membres que en formaven part, que bàsicament es donava en situacions de pobresa, malaltia o mort.
En el cas concret dels revenedors, aquest ajut solia materialitzar-se de tres maneres diferents. La primera, sufragant part de les despeses dels enterraments, tant dels confrares com dels seus familiars directes; la segona, concedint ajudes de cara al matrimoni de les filles dels confrares; i la tercera, donant caritat a confrares pobres o impossibilitats per treballar.
En el cas dels enterraments, ja l’any 1447 s’establia que, en cas de mort d’algun confrare, marit o muller, fill o filla, esclau o esclava, fadrí o fadrina, tots els confrares havien de presentar els seus respectes al cos i també s’havia de dur el cos fins a la sepultura. Aquell dia, tots els revenedors tenien prohibit obrir la botiga. L’endemà de l’enterrament, la confraria havia de pagar deu misses per cada difunt, i també per cada difunt la confraria s’encarregaria de donar menjar a cinc pobres, rebent cadascun una determinada quantitat de diners. La solidaritat de la confraria fins i tot s’exercia si es donava la situació que un dels confrares estigués en extrema necessitat: aleshores, el confrare en qüestió tenia dret a rebre almoina i, en cas que finalment morís en la indigència, la confraria es faria càrrec de tot.
També, durant el segle xvi, la confraria va disposar d’un fons de destinació molt concreta: l’increment del dot de les filles dels confrares a l’hora de casar-se.
La confraria de tenders revenedors —com en general els gremis de Barcelona— exercia també l’assistència en cas de malaltia o accident dels confrares i establia donacions de determinades quantitats de diners en funció de la gravetat
de les malalties o dels accidents i la seva durada o les convalescències. Amb tot, no se sap gran cosa sobre els criteris que se seguien a l’hora de decidir qui era mereixedor de caritat i qui no, ja que mai no se’n deixa constància als llibres d’actes.
Una mirada des de l'actualitat
Les confraries i els gremis van desenvolupar durant segles formes de solidaritat basades en l’ajut mutu, mesures assistencials entre els diferents membres que en formaven part en situacions de pobresa, malaltia o mort.
En l’àmbit de l’assistència mèdica, o en el del suport d’ajut econòmic durant la malaltia, les confraries van actuar (si es permet l’anacronisme) com a veritables precompanyies d’assegurances o entitats de socors mutu, durant els temps en què les societats europees van anar evolucionant des d’una concepció de la salut com a assumpte d’incumbència individual fins a un desplegament d’estratègies sanitàries adreçades a la col·lectivitat dels individus (tot i que encara vinculades a la pobresa i concebudes les institucions com a asils de beneficència, més que no pas com a establiments mèdics) fins que, a partir del 1750, va aparèixer el concepte de salut pública com a tal. Des del 1750 i fins ara, la protecció i la promoció de la salut pública han passat de ser objectius només a l’abast de les ciutats i els estats més desenvolupats a esdevenir un dret fonamental i una aspiració humana a escala planetària.
En aquest sentit, doncs, allò que van promoure i exercir les antigues confraries i gremis ja forma part del funcionament públic de moltes societats —com la nostra, actualment— que gaudeixen d’un sistema públic de salut. En el cas de la Seguretat Social a l’Estat espanyol, es tracta del manteniment d’un règim públic per a tots els ciutadans que ha de garantir l’assistència i les prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat, que inclou tant les prestacions de malaltia o maternitat (inclosa l’assistència sanitària) com les de vellesa, invalidesa, defunció o desocupació. Un sistema que té l’afiliació com a obligatòria i única per a la vida de la persona i de tot el sistema.
Tanmateix, i a partir del fet que aquestes necessitats ja han quedat a priori resoltes per l’Administració, mai no han deixat d’existir associacions de funcionament anàleg al de les antigues confraries amb objectius i actuacions basades en formes de solidaritat d’ajut mutu.
Així, podríem referir-nos a l’auge del cooperativisme que va arrelar a Barcelona entre mitjan segle xix i fins al final de la Guerra Civil, sobretot als barris obrers, per fer front a les dificultats econòmiques que patia la gent treballadora. Unes cooperatives que partien de la solidaritat i l’ajuda mútua i que van acabar esdevenint institucions socials punteres que regien —i permetien— el consum, la producció i el crèdit de milers de famílies, seguint uns principis de «democràcia econòmica». Unes cooperatives entre les quals van destacar les inicials obreres de consum, que funcionaven com a associacions de consumidors que suprimien els intermediaris de prioritat capitalista de lògica especulativa comprant a l’engròs productes bàsics per aconseguir millors condicions de qualitat i preu, que després distribuïen entre les famílies que n’eren sòcies. Unes associacions, a més, que amb els beneficis obtinguts desenvolupaven prestacions com la creació d’escoles, fons de previsió per malaltia o caixes de resistència per a vagues i mútues de salut, en uns temps en què la seguretat social encara no estava vigent.
Hereves d’aquestes formes comunitàries són, per exemple, avui, les actuals cooperatives de consum i altres expressions associatives vinculades a l’economia social. Igualment, altres associacions de solidaritat d’ajut mutu centrades en altres necessitats diferents, com els bancs de temps, entre d’altres.
Enllaços relacionats:
https://economiasocial.coop/
http://www.rocagales.cat/publicacions/cooperacio-catalana/
https://nexe.coop/
https://cooperativescatalunya.coop/
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People