Les confraries i els gremis en el passat

En les èpoques medieval i moderna la consideració vers les dones era que era inferior i subordinada a l’home. Això no és una afirmació gratuïta: hi ha moltes opinions expressades en aquest sentit per homes d’aquells temps que la confirmen. En general, es creia que la dona no tenia la mateixa capacitat de raonar i decidir que l’home, tot i que al llarg dels períodes medieval i modern (i en qualsevol època) hi va haver casos de dones que assumiren tota mena de responsabilitats, tant entre les classes altes, la noblesa o l’Església, com en estaments inferiors. La tendència general d’opinió oficial sobre les dones tenia l’objectiu que les dones quedessin tancades en l’àmbit de la reproducció i la criança dels fill i la cura de la llar, i en el cas que treballessin fora de la llar, la seva aportació només s’entenia com a complementària de la del marit.

En un àmbit més quotidià, el cert és que la presència de les dones en els àmbits del món del treball era corrent i molt freqüent. En la documentació, juntament amb les mestresses de casa i les criades, hi podem trobar cosidores, brodadores, filadores, revenedores, etc. Tant les dones casades com les filles i de manera especial les vídues dels mestres eren una mà d’obra molt important per a les economies de les famílies i una font d’ingressos indiscutible. I tot i que hi havia moltes dones que treballaven dins els gremis com a vídues de mestres, la gran majoria eren dones que treballaven ocasionalment pel marit o amb ell. La dona era sovint una col·laboradora essencial en l’àmbit productiu del taller o de l’ofici familiar, ja sigui fent funcions d’assistent del marit en el seu ofici, fent el treball de preparació o acabament del producte, com a responsable de la família quan el marit estava malalt o actuant com agent seu cobrant feines o deutes i mantenint els llibres de comptes.

Un dels fenòmens que sovint es produïa amb les dones i el treball era la figura de les dones del mestres absents. Dones que havien de fer-se càrrec del negoci familiar fins a la tornada del marit. Aquest va ser el cas de Maria Vessa, casada amb Antoni Vessa, mestre corder de cordes de viola, que durant tres anys, de 1663 a 1666, va tenir el marit absent a Marsella per fabricar cordes de viola. Com que la Maria no era vídua, encara era casada, i les ordinacions del gremi dels corders de viola prohibien que una dona casada actués com un agremiat, els prohoms del gremi van negar-li la part que li corresponia al seu marit de budells per poder fabricar les cordes. Maria Vessa va dur la seva queixa als consellers de la ciutat, que van ordenar a la confraria que tractés la Maria amb el mateix estatus com si hagués enviudat i li fessin arribar les matèries primeres que li pertocaven. Una dona amb el marit viu, però absent, va ser tractada pels consellers, és a dir, per la Ciutat, amb els mateixos drets que una vídua que necessitava protecció per poder viure. Un cas en què la llei es va adaptar a les necessitats reals d’un ciutadà –d’una ciutadana– i no a l’inrevés.

La mort del marit deixava la dona com a responsable de mantenir la família. Si no tenia fills només podia continuar en l’ofici del marit durant l’any posterior a la mort de l’espòs, passat el qual i si no tenia cap familiar que la pogués ajudar segurament acabaria buscant alguna activitat per poder viure. Per això, sovint, els gremis concedien a les vídues que mantenien el taller o la botiga del marit el reconeixement factual d’agremiat (així en masculí) amb totes les prerrogatives que li haurien correspost al marit difunt, tot i que amb un control major per part del gremi.

La Confraria Fabrorum Barchinone, que agrupava els oficis del ferro, l’any 1422 estava integrada per 137 obradors, entre els que hi havia 24 confraresses registrades, que ho eren en la seva condició de vídues, mares o sogres d’un confrare. El 1485 es va autoritzar que les vídues poguessin mantenir l’obrador obert fins que els fills arribessin a la majoria d’edat o les filles es casessin. Durant aquest temps, el taller fins i tot podia ser administrat per un fadrí jove, tot i que no hagués fet encara l’examen a mestre.

Una mirada des de l'actualitat

Per sort, en la nostra societat actual barcelonina en la que vivim, ja no existeix la consideració d’inferioritat de la dona respecte de l’home pel simple fet de ser dona. El pensament feminista podríem dir que cada vegada avança més i des de les administracions i des de l’àmbit de l’ensenyament es procura l’arrelament dels postulats de la igualtat de gènere.
Tanmateix, tot i no tenir res a veure el tractament dispensat a les dones en època medieval i moderna respecte de l’actual, no s’ha avançat ni de lluny per arribar a una situació d’igualtat i de reparació.

En l’àmbit del treball, les dones poden dur a terme una vida independent de l’home i plenament realitzades en l’àmbit professional. No hi ha professions ni estudis prohibits a les dones. Ja no es permeten per llei les restriccions de les dones en l’àmbit domèstic o en treballs minoritaris, ni la seva subjecció a la condició de vídua per a un reconeixement similar al de l’home.

Però encara falta molt camí per recórrer respecte a la plena equiparació amb l’home. No hi ha les mateixes oportunitats i sovint tampoc les mateixes retribucions. La precarització i la desigualtat de gènere estan presents en totes les etapes de la vida laboral de les dones i es manifesten en diverses formes, com en la població activa, havent-hi menys dones ocupades que homes quan les dones representen el 57 % de la població en edat productiva.

Pel que fa als sectors laborals, tot i que les dones tenen el dret de poder desenvolupar-se en qualsevol d’ells, el cert és que la gran majoria es dediquen predominantment a les activitats de sectors encara considerats feminitzats, com els serveis socials, la sanitat, l’educació o el comerç al detall. Aquestes desigualtats de gènere es manifesten sobretot també en els àmbits on hi ha més capacitat de decisió i poder on, en gran part, les categories professionals amb major responsabilitat estan ocupades per homes.

La manca de facilitats per a la conciliació entre la vida laboral i familiar i el rol assignat a les dones històricament per a la cura de filles i fills provoca que més del 90 % de les excedències per tenir cura dels fills i les filles les assumeixin les dones. També són elles les que han d’assumir més jornades a temps parcial respecte dels homes. Això provoca l’existència d’una gran bretxa salarial entre homes i dones, que, de retruc, acaba afectant les pensions de les dones.

Tema a banda és el de l’assetjament sexual a la feina contra les dones, també existent i evident.

El món laboral, com tota la societat, segueix estant pensat des del punt de vista dels homes i per als homes. El camí que s’ha recorregut és molt important i molt evident, si mirem enrere, però encara queda molt per fer.