Quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
En uns temps com els medievals, en què no hi havia llibertat d’associació, els gremis van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals.
Les confraries d’oficis —o gremis— estaven formades la majoria d’elles (d’altres no) per gent d’un mateix ofici o de diversos del mateix ram, estaven força organitzades, tenien els seus càrrecs directius i tenien seus on trobar-se o reunir-se. Els gremis intentaven regular tots els àmbits que eren propis de cada professió i procuraven establir mesures per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatges per als interessos de tots els confrares. I tot amb una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement de cada professió, amb una divisió estricte entre aprenents, fadrins i mestres.
Però, a més de la seva funció econòmica, els gremis desenvolupaven una tasca social d’assistència solidària entre els seus membres: pagaven una quantitat als confrares malalts que no podien treballar, tenien cura del seu enterrament i de les misses per a la seva ànima, es feien càrrec d’assistir les vídues... Els gremis van tenir un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle xix. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona.
Però, repetim, quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
Més enllà del coneixement sobre com eren les coses en el passat d’aquesta ciutat, la història dels antics gremis ens interpel·la com a barcelonins i barcelonines i, en general, com a persones del nostre temps actual.
Coneixent què feien i com funcionaven els gremis abans podem establir comparances i diferències amb la nostra societat d’ara en l’àmbit del treball i l’economia. Les actuals empreses i corporacions són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis, ja que hi ha constants que són, fins ara, les pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca assistencial, trobem ara també col·lectius que segueixen exercint xarxes de solidaritat comunitària, ja sigui en tot allò on l’Administració pública no arriba, o emprenent-ne camins alternatius.
osaltres aquí us proposem un itinerari sobre els gremis i el món del treball i l’assistència mútua a Barcelona en les èpoques medieval i moderna. Un itinerari que, a través del coneixement del passat, permeti una reflexió i, alhora, un millor coneixement de la societat actual en què vivim.
La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho. Esperem aconseguir-ho.
L'Arbre dels oficis
Hem fet servir el recurs museogràfic creat per Joan Vila d’Ivori, encarregat per l’Arxiu Històric de la Ciutat i destinat al Pavelló de la Ciutat a l’Exposició Internacional del 1929. És una representació feta a partir de criteris de genealogia de devocions i patronatges dels gremis, i reuneix oficis de diverses èpoques, així com les subdivisions posteriors. Avui segurament no compartiríem els criteris historicistes a partir dels quals es va proposar i formalitzar aquesta il·lustració. Tanmateix, la representació és prou il·lustrativa i, amb cent dinou oficis, posa de manifest la riquesa del món del treball urbà.
La Ruta dels Gremis
Saló de Cent de
l’Ajuntament de Barcelona
Plaça de Sant Jaume, 1
Ciutat Vella
Accés restringit.
L’Ajuntament de Barcelona ofereix visites presencials tots els diumenges, excepte
els que coincideixen amb una festivitat.
https://ajuntament.barcelona.cat/ca/descobreix-lajuntament-de-barcelona-dins
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People
L’indret
El Saló de Cent és un dels millors exemples de l’arquitectura gòtica catalana. Era la gran sala de reunions del Consell de Cent, el poder municipal de Barcelona.
Va ser edificat per Pere Llobet el 1372. Llobet va idear un gran espai únic de planta quadrangular, cobert per tres trams de bigues separades per dos grans arcs de mig punt de pedra amb columnes que arribaven a terra i contraforts a la part exterior. Per il·luminar l’espai, que no tenia sortida directa al carrer, hi va fer esculpir una gran rosassa a la paret de l’entrada principal i tres de més petites a la paret de ponent, que comunicava directament amb el pati dels Tarongers, on es reunien els consellers a l’estiu.
La primera reunió del Consell de Cent que s’hi va celebrar va ser el 17 d’agost de 1373.
El segle xvii el gust pel barroc, un estil del tot contraposat a l’austeritat del gòtic, va impulsar els consellers a fer noves reformes al Saló de Cent. L’any 1628 es va decidir reconvertir tota la sala. Es va contractar l’escultor Agustí Pujol, que va idear un gran cadirat de fusta. La construcció d’un nou cadirat va implicar canvis arquitectònics al Saló. Per obtenir més espai a les parets es van retallar les columnes dels arcs, l’any 1631, de manera que ja no arribaven a terra i s’acabaven amb unes mènsules de pedra policromada en què un àngel subjectava un escut de Barcelona.
Després dels fets del 1714, el Saló de Cent va viure, com la resta de la Casa, un llarg període de decadència.
Aprofitant la visita de la reina regent l’any 1860, l’arquitecte municipal Francesc Daniel Molina va reformar el Saló de Cent i li va afegir dos trams més amb la construcció d’un arc idèntic als dos ja existents. Finalment, pel que fa al coronament de la façana, l’any 1855 s’hi va instal·lar un complet conjunt escultòric dissenyat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina en el qual es pot veure l’escut d’armes de la ciutat de Barcelona.
La decoració del Saló de Cent es va enllestir l’any 1914. El projecte va ser d’Enric Monserdà i Vidal. El projecte no es va començar a construir fins al 1924. Va ser un projecte basat en l’estil gòtic no agressiu i respectuós amb els elements constructius preexistents. Es van teixir uns tapissos per als murs laterals, que representen els diferents pobles annexionats a la ciutat de Barcelona. Els damassos, brodats sobre les barres vermelles i grogues de la senyera, donen una imatge molt característica del Saló de Cent. El 1927 els damassos van ser retirats i avui en dia es van traient i posant.
Entre d’altres actuacions, s’hi va instal·lar el paviment actual, amb representació d’elements iconogràfics que identificaven diferents gremis, escuts de la ciutat i el terra que Lluís Dalmau va dibuixar al retaule de la Mare de Déu dels Consellers del 1443.
La presència dels elements identificatius de diversos gremis d’oficis que havien tingut representació en el Consell de Cent al paviment del Saló de Cent en aquesta reforma empresa al començament del segle XX denota, clarament, d’una banda, la importància que aquests van tenir en el poder municipal de la ciutat i, de l’altra, la pervivència del prestigi dels gremis i la seva importància per a la història de Barcelona.
Les confraries i els gremis en el passat
La presència dels gremis o, millor dit, de membres de diversos oficis en l’òrgan de poder i gestió municipal de Barcelona, tot i que important, va ser progressiva i no exempta de dificultats.
El rei Jaume I va crear el Consell de la Ciutat el 1249, tot i que la institució va anar canviant fins que el 1274 va adquirir la seva configuració definitiva: el sistema de govern estava format per un consell de cinc membres o consellers, un dels quals era el conseller en cap. Per sota d’ells hi havia el Consell de Cent, que tenia prop d’un centenar de membres o jurats.
En aquesta etapa inicial els consellers eren prohoms o ciutadans honrats. En canvi, al Consell de Cent, a més d’una majoria de ciutadans honrats, ja hi havia professionals, mercaders i menestrals, és a dir, gent de diversos oficis.
L’any 1386, Pere III va reformar el Consell i va establir que els consellers fossin sis, amb una representació parella de ciutadans honrats, mercaders i menestrals.
La reforma va ser efectiva durant poc temps, perquè passats dos anys el nou sobirà, Joan I, la va revocar i va restablir la fórmula tradicional de cinc consellers, tots ells prohoms.
Els ciutadans honrats, una minoria de famílies de grans propietaris i financers ennoblits, juntament amb alguns grans mercaders, havien estat, des de la fundació del Consell a mitjan segle xiii, els que sistemàticament havien ocupat pràcticament tots els càrrecs de consellers i havien governat la ciutat. Això era possible gràcies al sistema d’elecció i renovació anual del Consell i de la resta de càrrecs municipals, un sistema tancat, endogàmic i no democràtic malgrat ser parlamentari. Aquesta minoria va constituir l’anomenada «Biga», en analogia a la peça de fusta que sosté el pes d’un edifici. En contrapartida, hi va aparèixer la Busca (l’estella, la volva), l’opció política que comptava amb la participació de mercaders i artistes (tot i que també d’alguns ciutadans honrats). A partir del segon terç del segle xvles tensions van ser cada cop més fortes. D’una banda, els interessos i les polítiques entre els uns i els altres eren manifestament divergents i, de l’altra, l’oligarquia era completament contrària a la introducció de cap canvi o reforma.
El 1455 el rei Alfons va establir un repartiment fix en la representació dels distints estaments al Consell de Cent i a tota l’organització municipal. El Consell estaria format sempre per 128 jurats amb una quota de 32 representants per a cada grup o estament: ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals (és a dir, gent dels oficis, dels gremis). El conseller en cap i el conseller segon serien sempre ciutadans honrats, però el conseller tercer seria un mercader, el quart, un artista i el cinquè, un menestral.
Ferran II va ser el monarca que, amb successives reformes entre els anys 1493 i 1509, va fixar un nou esquema de funcionament del govern municipal a partir d’allò que s’havia establert el 1455. Amb aquestes noves reformes, el poder dels ciutadans honrats es confirmava, alhora que s’introduïen reformes com l’elecció de càrrecs per sorteig o insaculació.
Aquest nou sistema va ser força estable, atès que va regir el funcionament del govern municipal fins a la seva liquidació amb el Decret de Nova Planta, el 1716.
Una mirada des de l'actualitat
Avui dia no es pot parlar d’una representació o una participació oficial i activa dels gremis, dels oficis o, millor dit, de les associacions vinculades al treball com a tals, dins dels òrgans de decisió i legislació del poder municipal.
De totes maneres, contra la creença popular que a vegades afirma el contrari, la presència de menestrals, de gent dels gremis, al Consell de Cent no s’exercia en termes de representativitat de cada gremi, sinó a títol individual, propi. El fet que hi hagués representants dels oficis al Consell era perquè, en aquells temps, se seguien els criteris de representativitat en funció de cada estament (de cada grup social amb una certa base jurídica i amb esperit corporatiu), que a la darreria del segle xiv, per exemple, eren els dels ciutadans honrats, els mercaders, els artistes i els menestrals. Però no estem dient que els gremis enviessin els seus representants al Consell de Cent. Com a molt, els consellers podien consultar als cònsols o prohoms de les confraries de cada ofici escollit per ells quins eren els millors mestres —o els més adients— per formar part del Consell de Cent. La independència o la sobirania dels gremis mai no va ser tal. Qualsevol tema que els afectés, del treball i dels seus interessos, havia d’estar sota el control de les autoritats municipals, les quals, no ho oblidem, n’eren les responsables i les que havien d’aprovar les ordinacions de cada gremi. Per tant, tot i que sovint es parla d’una suposada independència dels gremis o, millor dit, d’una autonomia de funcionament i d’una participació activa en el govern de Barcelona i, per tant, en la gestió de la ciutat, el cert és que era més aviat a la inversa: l’organització del treball a Barcelona i l’estructuració dels gremis estaven en mans del govern municipal, i aquest gairebé sempre estava dominat per l’oligarquia dels ciutadans honrats. Una oligarquia, d’altra banda, que, com a tal, tenia els seus interessos particulars i condicionava sovint l’actuació del govern del municipi.
Sigui com sigui, en els nostres temps actuals, el sufragi es fa mitjançant el vot i és universal i individual per a totes les persones majors d’edat. I els òrgans de poder municipal es constitueixen en funció d’aquest sufragi i de les formacions polítiques que es presenten i han resultat més votades en les eleccions. La representativitat ja no és per estaments, classes o grups professionals. Hi ha una professionalització de la política estructurada en formacions de diverses ideologies que representen la forma de pensar de la ciutadania i a les quals la ciutadania, en la seva diversitat i pluralitat, ofereix la seva confiança de representació a través del vot.
Tanmateix, si bé ja no hi ha representativitat o participació activa i oficial dels sectors professionals o del món del treball i l’economia en els òrgans de govern polític, és innegable que en un món com l’actual, amb una economia global mundial que afecta mercats, abastiments i hàbits de consum, els postulats propis de les lleis econòmiques i del mercat capitalista —en la societat en què vivim— exerceixen una influència en el món polític i de la gestió de la comunitat que segurament mai no hi havia hagut abans, i el concepte del bé comú (un concepte arrelat en la gestió del Consell de Cent a Barcelona) es veu obligat a mantenir una relació de tensió continuada amb els grups de pressió dels interessos econòmics de les grans corporacions que dominen l’economia del país.
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People