Quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
En uns temps com els medievals, en què no hi havia llibertat d’associació, els gremis van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals.
Les confraries d’oficis —o gremis— estaven formades la majoria d’elles (d’altres no) per gent d’un mateix ofici o de diversos del mateix ram, estaven força organitzades, tenien els seus càrrecs directius i tenien seus on trobar-se o reunir-se. Els gremis intentaven regular tots els àmbits que eren propis de cada professió i procuraven establir mesures per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatges per als interessos de tots els confrares. I tot amb una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement de cada professió, amb una divisió estricte entre aprenents, fadrins i mestres.
Però, a més de la seva funció econòmica, els gremis desenvolupaven una tasca social d’assistència solidària entre els seus membres: pagaven una quantitat als confrares malalts que no podien treballar, tenien cura del seu enterrament i de les misses per a la seva ànima, es feien càrrec d’assistir les vídues... Els gremis van tenir un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle xix. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona.
Però, repetim, quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
Més enllà del coneixement sobre com eren les coses en el passat d’aquesta ciutat, la història dels antics gremis ens interpel·la com a barcelonins i barcelonines i, en general, com a persones del nostre temps actual.
Coneixent què feien i com funcionaven els gremis abans podem establir comparances i diferències amb la nostra societat d’ara en l’àmbit del treball i l’economia. Les actuals empreses i corporacions són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis, ja que hi ha constants que són, fins ara, les pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca assistencial, trobem ara també col·lectius que segueixen exercint xarxes de solidaritat comunitària, ja sigui en tot allò on l’Administració pública no arriba, o emprenent-ne camins alternatius.
osaltres aquí us proposem un itinerari sobre els gremis i el món del treball i l’assistència mútua a Barcelona en les èpoques medieval i moderna. Un itinerari que, a través del coneixement del passat, permeti una reflexió i, alhora, un millor coneixement de la societat actual en què vivim.
La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho. Esperem aconseguir-ho.
L'Arbre dels oficis
Hem fet servir el recurs museogràfic creat per Joan Vila d’Ivori, encarregat per l’Arxiu Històric de la Ciutat i destinat al Pavelló de la Ciutat a l’Exposició Internacional del 1929. És una representació feta a partir de criteris de genealogia de devocions i patronatges dels gremis, i reuneix oficis de diverses èpoques, així com les subdivisions posteriors. Avui segurament no compartiríem els criteris historicistes a partir dels quals es va proposar i formalitzar aquesta il·lustració. Tanmateix, la representació és prou il·lustrativa i, amb cent dinou oficis, posa de manifest la riquesa del món del treball urbà.
La Ruta dels Gremis
Palau de la Llotja de Mar
Passeig d’Isabel II, 1-3
Ciutat Vella
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People
L’indret
De la Casa Llotja de Mar es pot dir que és l’edifici més emblemàtic de la societat civil compromesa amb la ciutat i el país, amb el seu progrés social i econòmic.
Si ens remuntem als seus orígens, cap a finals del segle xiv, la Llotja va ser l’expressió del nivell i auge, del poder i solidesa, de l’estament dels mercaders a Barcelona. A l’edifici de la Llotja, els mercaders podien desenvolupar la seva activitat, tant a l’hora d’establir acords i xarxes comercials com a l’hora d’emmagatzemar mercaderies. L’activitat comercial barcelonina es va desenvolupar de forma plena durant la baixa edat mitjana, entre els segles xiii i xv. Amb l’objectiu, d’una banda, de legitimar el poder creixent dels mercaders, i de l’altra, de regular-ne l’activitat, es van crear institucions com la Universitat o Consell de Prohoms de la Ribera de Barcelona, a mitjan segle xiii, que el 1348 Pere III va reestructurar i rebatejar com a Consolat de Mar de Barcelona, i va esdevenir un tribunal mercantil com la resta de consolats de mar de la Corona d’Aragó.
L’edifici de la Llotja va ser la seu del Consolat de Mar de Barcelona.
Barcelona, una de les ciutats capdavanteres en el comerç per la Mediterrània, tenia un estament mercantil cada vegada més poderós que sempre va estar delerós de mostrar la seva influència i el seu poder econòmic. Alhora, els mercaders cada vegada tenien necessitats de més espai en el seu edifici. D’aquesta manera, la seva seu, la Llotja, es va anar ampliant.
La derrota catalana en la Guerra de Successió i la imposició del Decret de Nova Planta de 1716 van comportar una remodelació profunda de l’estructura política del país; això no obstant, els comerciants catalans aviat van començar a col·laborar amb les autoritats borbòniques. Així, en poques dècades es van tornar a prendre mesures i crear organismes per tenir cura del comerç i tractes mercantils: el 1758 es va crear, dins dels Tres Cossos de Comerç, la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona, que havia de defensar els interessos dels grans comerciants, amb seu a l’edifici de la Llotja.
El paper de la Junta de Comerç va ser molt destacat en la promoció dels sectors econòmics a Catalunya. Una de les seves més encertades decisions va ser, amb una clara visió de la realitat del país i veient la mancança d’estudis superiors a Barcelona, la creació d’un bon nombre de càtedres o escoles especialitzades, com l’Escola de Nàutica, la de Comerç, la d’Economia Política, la càtedra d’Arquitectura, l’Escola d’Agricultura i Botànica, la de Maquinària o la de Dibuix Lineal. També l’Escola de Sordmuts.
Aquesta xarxa d’escoles oferia continguts amb la incorporació de les innovacions científiques i tècniques del moment. Uns centres de formació que van tenir entre els seus alumnes els que van esdevenir els tècnics de la industrialització catalana, així com els científics i intel·lectuals, del segle xix i principis del xx, de la Catalunya del Romanticisme i dels inicis de la Renaixença,
La Junta de Comerç també va finançar obres cabdals de la història de l’economia, com les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, d’Antoni de Capmany, a qui devem la consideració que actualment tenim de la importància dels gremis en la formació i desenvolupament de la ciutat de Barcelona.
Des del 1886, l’edifici de Llotja va acollir la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.
Les confraries i els gremis en el passat
A partir de 1714, igual que els gremis d'altres ciutats, els gremis de Barcelona entraren en crisi. La societat i les normes havien canviat, hi havia una nova fiscalitat i els privilegis exclusius ja només eren nominals. Els gremis van entrar en decadència a finals del segle xviii, amb detractors que defensaven la seva supressió. Per contra, altres intel·lectuals es van manifestar a favor de mantenir els gremis i recuperar el seu paper estructurador i generador de riquesa. Entre ells, Antoni de Capmany i Montpalau, filòsof, historiador, economista i polític barceloní. Finalment, un decret de 8 de juny de 1813 convertia els gremis en associacions voluntàries. La inscripció en un gremi no era forçosa ni exclusiva. El 1834 els gremis van passar a dependre dels ajuntaments.
Com hem dit abans, la Junta de Comerç va finançar la redacció d’Antoni de Capmany de la seva obra Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792). Aquest historiador i aquesta obra són considerats la primera pedra, l’obra fundacional, de la història de Barcelona com a disciplina històrica. I és a aquesta obra a la que devem la consideració que actualment tenim de la importància dels gremis en la formació i desenvolupament de la ciutat de Barcelona.
Un dels postulats d’Antoni de Capmany és l’afirmació que tot i que els reis van tenir una funció important, com a facilitadors i protectors, la seva acció va ser totalment secundària dins un progrés que tenia com a protagonista, element desenvolupador i beneficiària primera la societat. És a dir, el braç executor del progrés material és el poble, l’únic estament que treballa i sosté amb el seu esforç tot l’edifici social.
En aquest sentit, Capmany va concentrar l’atenció en la genealogia dels oficis. Als darrers segles de l’edat mitjana, la protecció de les ciutats va possibilitar la vida pacífica dels treballadors manuals. La seva condició d’homes lliures va transmetre la honorabilitat als oficis que exercien. I la participació en el govern dels municipis va acabar de refermar la seva implicació i el seu prestigi socials. La història dels gremis seria, doncs, per Capmany, la història de la llibertat civil i de la participació política del poble durant l’edat mitjana, considerada l’etapa de formació d’Europa. Els oficis –els gremis–, és a dir, el treball, haurien conformat el caràcter nacional dels pobles destinats a triomfar en el món modern.
Capmany va subratllar la presència de menestrals (la gent dels gremis) en el Consell de Cent, i en va treure dues conclusions: que la seva participació en el govern de la ciutat era una demostració del persistent caràcter democràtic de la institució municipal barcelonina, des del seu naixement a mitjan segle xiii fins a la seva supressió violenta a començaments del xvii (el 1714), i que, si al Consell hi havia una representació dels oficis, aquests bé havien de posseir ja una regulació prèvia i una cohesió corporativa. Vet aquí la pedra primera dels estudis posteriors sobre els gremis.
A partir d’aquí, la doctrina creada per Capmany ha estat adoptada amb naturalitat per polítics i historiadors, que en van explotar còmodament l’ingredient municipalista i democràtic, sense gairebé cap crítica o matís, fins al darrer terç del segle xx. Aquesta mirada projectada per Capmany potser és exagerada pel que fa al paper dels gremis en el reeiximent econòmic de la ciutat, i fins i tot una mica massa idíl·lica en allò relatiu als efectes socials, però no és menys cert que és la base de la consideració històrica de l’evolució i creixement econòmic, polític i social de Barcelona.
Els plantejaments d’Antoni de Capmany han tingut una forta influència en la manera en què determinats temes de la història de Barcelona han estat tractats, han estat difosos i, més enllà de l’àmbit estrictament historiogràfic, han estat exposats finalment al conjunt de la societat i aquesta els ha entès.
Una mirada des de l'actualitat
A Catalunya, la tradició dels gremis està molt arrelada, de tal manera que tot i l'extinció dels gremis històrics, hi ha força associacions de caràcter professional de molts diversos sectors que han seguit adoptant el nom de gremi. Un gremi, avui, és una associació professional que manté aquesta denominació, però els seus objectius, funcions, capacitats i operativa poc o res tenen a veure amb les antigues corporacions.
Actualment, a Barcelona hi ha un nombre remarcable de gremis, però, de tots aquests, són molt pocs els que es poden considerar hereus de les antigues corporacions, encara que només sigui pel nom.
Amb una certa generositat, podríem considerar exemples d’una certa tradició històrica els actuals gremis de cintaires, constructors d’obres, fabricants i comerciants de marroquineria, flequers, fusters, ebenistes i similars, llibreters, matalassers, herbolaris, tintorers i bugaders, pelleters, rajolers, sabaters, serrallers o vidriers, amb el ben entès que ben poca cosa del seu funcionament actual els relaciona amb el seu presumpte passat històric i que, en la majoria, no hi ha constància de la seva continuïtat històrica respecte al corresponent gremi medieval o modern, amb alguna excepció destacada, com l’Associació Antic Gremi Revenedors, 1447 respecte de l’antiga Confraria de Sant Miquel de tenders revenedors, i alguna altra.
Així doncs, la majoria dels gremis que hi ha avui a Barcelona són completament contemporanis i, fins i tot, pel tipus d’activitat a la qual es dediquen els seus associats, són molt recents en el temps. A Barcelona tenim, per exemple, el Gremi de Garatges de Barcelona i Província; el Gremi Empresarial d’Ascensors de Catalunya, el Gremi de Reparadors i Mantenidors de Petits Electrodomèstics, el Gremi de Recarregadors i Manteniment d’Extintors, el Gremi de Telecomunicacions, el Gremi Patronal de Protèsics Dentals o el Gremi d’Empresaris de Cinema, entre molts d’altres. Fins i tot, hi ha una entitat anomenada Consell de Gremis de Comerç, Servei i Turisme, una federació d'entitats de representació empresarial i sectorial creada l'any 1980 per a la defensa, representació i foment dels interessos generals dels sectors del comerç, dels serveis i del turisme de Catalunya, integrat per gremis i associacions sectorials que actualment agrupen prop de 15.000 petites i mitjanes empreses.
Aquesta pervivència d’associacions professionals que encara ara adopten el nom de gremi ens fa veure com el concepte roman avui totalment lligat a unes connotacions d’agrupació professional rigorosa i, fins i tot, tradicional, és a dir, de prestigi.
Més enllà d’això, i ja més en la línia de l’herència de Capmany, en el pla representatiu oficial de la Ciutat de Barcelona, una de les expressions simbòliques més destacables d’aquest prestigi històric dels gremis i les confraries d’oficis i el seu important paper en el desenvolupament de Barcelona és la presència dels elements identificatius de diversos gremis d’oficis que havien tingut representació en el Consell de Cent en el paviment actual del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona que es va col·locar als anys vint del segle xx, que, com hem dit, parla de manera diàfana, d’una banda, de la importància que aquests van tenir en el poder municipal de la ciutat i, de l’altra, de la pervivència del prestigi dels gremis i la seva importància per a la història de Barcelona.
Tot i que podríem parlar de molts altres (com, per exemple, l’auge actual dels estudis històrics sobre els gremis i les corporacions d’oficis barcelonins), farem referència a una darrera mostra, molt recent, de com la memòria d’un determinat prestigi dels gremis ha quedat arrelada en la percepció que hi ha del que és la ciutat de Barcelona: l’existència d’aquesta mateix itinerari, amb un esforç d’explicació del passat gremial de Barcelona per poder tenir claus d’interpretació del present de la ciutat.
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People