Les confraries i els gremis en el passat

Les confraries van aparèixer a Catalunya l’any 1035 i van ser promogudes per l’Església. Es tractava d’associacions religioses obertes als laics, tant a homes com a dones, i també de clergues, que es vinculaven a una capella o a un altar dedicat a un sant o a una advocació religiosa. També hi havia l’obligació de fer-hi una aportació material, ja fos monetària o en espècie, tant en el moment de la inscripció a la confraria com en el testament. Va ser més endavant quan també es va imposar l’assistència a una trobada —un aplec— anual, al lloc de culte adscrit, per celebrar-hi una missa i un dinar de germanor en què es compartia el menjar amb els pobres. Del fons comú fruit de les aportacions dels membres sortia l’ajut que es donava als confrares malats o necessitats i l’enterrament honorable en cas defunció, i també les misses en sufragi de la seva ànima.

Aquestes confraries van començar a ser més nombroses a partir del segle xiii, sobretot a les ciutats, i ja de manera molt destacada al segle xiv. Cal tenir present que en aquells temps no existia el dret a la llibertat d’associació tal com l’entenem ara i, per tant, reunir-se per resar i fer obres de misericòrdia era l’única forma d’associació tolerada. I si d’una banda les confraries es basaven en la fe en la vida futura i asseguraven els enterraments cristians i els sufragis per l’ànima dels confrares i confraresses, d’altra banda, no hi ha dubte que celebrar aplecs i enterraments que es destaquessin en la comunitat, alhora que facilitava la sociabilitat, feia visibles les jerarquies laiques en les comunitats i afavoria la vanitat dels prohoms.

Les confraries integrades per homes d’un sol ofici no es van constituir, a Barcelona, fins a la segona meitat del segle XIV. De confraries medievals només per a clergues, a Barcelona, se’n coneixen moltes; només per a dones, no se’n coneix cap.

Per confraria, doncs, entenem un mot genèric, definit pel mot llatí societas i que, per tant, és proper al nostre actual terme d’associació. Amb el mot ofici entenem el conjunt de persones dedicades a una activitat especialitzada, al marge de formar o no corporació. Els col·legis estaven integrats per artistes, és a dir, homes amb estudis graduats: juristes, notaris, metges i cirurgians. Més endavant, hi van integrar altres oficis. La paraula gremi, finalment, és un mot introduït el segle xviii que actualment ja hem assimilat per convenció a les confraries d’oficis.

Després d’una confraria primerenca de la qual tenim notícia a Barcelona, la de Santa Eulàlia del Camp, del 1156, que es va dissoldre aviat, la següent de la qual tenim documentació és la Confraria de Sant Marc, del 1203, que va acabar en mans de la confraria dels sabaters. A aquesta se l’ha volguda considerar la primera confraria d’ofici de la ciutat però, en realitat, la confraria de sabaters i cuirassers és de l’any 1397, quan hi ha la seva autorització formal.

Algunes confraries fundades els segles xiii i xiv van ser la dels moneders (1209 i 1270), molers (1216), blanquers (1267), mercaders (1279), teixidors, tintorers i batedors de fustanis (1326), el Col·legi d’Advocats (1333), la Confraria de Sant Martí de cecs i mendicants (1339), el Col·legi de Metges (1342), la de Sant Andreu d’esguerrats i miserables (1365); la de Santa Eulàlia i Sant Miquel dels flequers (1368); la de Santa Maria Magdalena dels sastres (1373); la Confraria del Cos de Crist d’espunyats i miserables (1373), la de Sant Esteve dels freners (1373); la de carnissers (1380); la de Sant Eloi de ferrers (1380), etcètera.

La majoria estaven integrades per membres d’un sol ofici. Totes van ser autoritzades pel poder polític i adaptades al model de confraria religiosa.

Una mirada des de l'actualitat

Per què hem volgut començar aquest itinerari i tota aquesta explicació dels gremis i el treball a Barcelona en les èpoques medieval i moderna en aquest punt i en aquest indret? Doncs perquè ens ha semblat el més idoni per explicar-vos el que és la història i com ens arriba i com podem entendre-la.

D’entrada, i si no volem anar més enllà en el coneixement, les coses, totes les coses, sempre són com ens arriben i tal com les veiem a primer cop d’ull.

Heus aquí, doncs, una plaça, la de Sant Felip Neri, plena d’encant, a recer del brogit de la ciutat, amb una font encisadora i tot d’edificis històrics que l’envolten. Sens dubte, una plaça de les de la Barcelona antiga. Un racó que ens evoca la Barcelona del passat. Hi ha qui diu que la plaça és medieval, d’altres diuen que és renaixentista, o barroca…

Tanmateix, per poc que fem una mica de recerca sobre la història d’aquesta plaça, en descobrirem aspectes que no sabíem. En primer lloc, el que sempre es fa saber d’aquesta plaça: que les marques que hi ha a la façana de l’església de Sant Felip Neri són el testimoni de les bombes llençades el 30 de gener de 1938 per l’aviació italiana aliada de Franco durant la Guerra Civil, que van provocar la mort de 42 persones, la majoria infants i adolescents a càrrec de la Protecció de Menors que s’havien refugiat a l’església.

Però això no és tot. Si fem una mica més de recerca sobre la història d’aquesta plaça, sabrem que, històricament, mai no havia estat com la veiem. Era força més petita. La plaça actual que veiem és la resultant d’una reforma i ampliació dels anys 60 del segle xx. Per començar, la plaça tenia només la mateixa amplada que la façana de l’església. Per tant, l’edifici que té a continuació, on hi ha l’actual Escola Sant Felip Neri, és un edifici afegit. De fet, la façana també és la d’una antiga casa gremial que va ser traslladada, la de la Casa del Gremi dels Calderers, originalment construïda a la plaça de l’Àngel (per als que no la conegueu, la de la parada de metro de Jaume I). L’arc que hi ha a continuació i que ens permet el pas al carrer de Montjuïc del Bisbe també és afegit i era l’arc de la mateixa Casa del Gremi dels Calderers que donava pas de la plaça de l’Àngel al desaparegut carrer de les Filateres. I ja hem explicat que tot l’edifici que hi ha a continuació i que ocupa tot un costat de la plaça també és un afegit i que la seva façana és la de l’antiga Casa de la Confraria de Sant Marc i del Gremi dels Sabaters del desaparegut carrer de la Corríbia… Per acabar-ho d’adobar, la font de la plaça és del 1962.

La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho.

Amb aquest itinerari sobre els gremis i el treball a la Barcelona medieval i moderna ens agradaria poder-vos explicar, a partir de la Barcelona que veiem, un passat que va existir i que ja no hi és però que, sens dubte —no pot ser de cap altra manera— està contingut en el nostre present.

La façana de l’antiga Casa de la Confraria de Sant Marc i del Gremi dels Sabaters ens parla de les confraries d’oficis —o gremis— i dels seus inicis a Barcelona, per l’època medieval, i de l’auge d’aquest gremi, en particular, a l’època moderna. Però el seu esdevenir al llarg dels segles ens explica també la nostra ciutat contemporània.

I fins i tot, en la seva nova ubicació, tan forçada i adornada, des de fa només seixanta anys, ja esdevé un paisatge arrelat de present i de l’abast de les nostres memòries, construint nova història.