Entre els dos grans models de jardins europeus heretats de la tradició francesa —amb les seves geometries i els seus parterres formalistes— i dels corrents alemanys i anglesos —que s’inscriuen en l’ampli concepte de jardí salvatge—, hi ha una presència del vegetal a les ciutats contemporànies que no s’até ni a un paradigma ni a un altre, ja que opera des del desbordament i des de la rebel·lia.

Es tracta de la naturalesa expandint-se i creant possibilitats inesperades, el verd o, més ben dit, els diferents verds configurant un pantone cromàtic que replica a la uniformitat de l’asfalt.

Jungles de vegetació que són pulmons per a la ciutat. Pròtesis en forma d’arbres, espesses estacions florals i capes d’herba que es resisteixen a ocupar els llocs als quals van ser confinats. Certa exuberància entesa no com a contrapunt irreductible, sinó a la manera d’un ecosistema l’absència de normes del qual ens protegeix de les nombroses normativitats i dels signes inequívocs que articulen les metròpolis.