Quan la ciutat es recorre «a peu de carrer», és a dir, a l’altura dels ulls dels vianants, van apareixent formes abstractes que competeixen amb altres imatges més realistes.

Així, com si fossin notes o seqüències musicals per a una simfonia urbana, observem elements arquitectònics —balcons, passos zebra, fanals o porxos— que són meitat funcionalitat, meitat fantasia volumètrica.

De vegades l’espai públic amaga la part dúctil i ofereix la part estructurada. De vegades les ciutats necessiten «eixos editorials» que democratitzin l’experiència sobre elles mateixes. Tanmateix, cada habitant o cada barri imagina uns usos imprevistos, de manera que el deliri que Rem Koolhaas va propagar fa més de mig segle sobre Manhattan, l’espontaneïtat que contrarestava el pes de l’urbanisme més hardcore, no sempre necessita els manifestos respectius: en ocasions els carrers són laboratoris malgrat ells mateixos.

Línies dures, podríem dir; ciment, quitrà, formigó i signes universals contra cert caràcter específic de la naturalesa, una naturalesa que sol introduir sospites i possibilitat allà on d’altres veuen una cosa fèrria i autoritària.