Qualsevol edifici —i especialment els que ofereixen una escala humana— ha de bregar amb el «problema» de la monumentalitat, és a dir, ha de plantejar-se com aterra sobre l’espai públic i en la memòria dels llocs.

Perquè, encara que sembli que les ciutats ho suporten tot, que són una mena de patchwork de bones i males solucions, d’intents fallits i reeixits, cada vegada hi ha formes més rotundes d’expressar l’empatia o l’absentisme davant dels paisatges constructius que ens envolten.

En el seu celebrat assaig Los ojos de la piel, Juhani Pallasmaa impugnava la dictadura de l’òptic com a fonament de l’arquitectura, reivindicava una experiència hàptica que valoritzés un altre tipus de sentits, fonamentalment l’oïda i el tacte. Per demostrar-ho, l’arquitecte finlandès establia una enginyosa comparació entre el valor de trademark que s’atorga a les façanes i la rellevància que en realitat tenen els tiradors, els poms i els mànecs, que poden entendre’s com un estrènyer la mà als edificis per part dels seus habitants o dels qui els visiten.

Les urbs es resisteixen o bé s’encaminen a ser parcs temàtics d’arquitectura. El high-tech conviu amb el residu històric, l’habitatge funcional amb el conglomerat sense qualitat.

A part de la seva fotogènia i del seu pes en la morfologia física de les ciutats, les construccions originen un relat que percut igualment en l’element simbòlic i en el quotidià, porten al més aquí de l’experiència diària el més enllà de les tècniques materials, són capaços d’establir aliances o de resultar alienadors.