Janet SanzEl primer que volia era donar-vos la benvinguda a totes tres. Em fa molta il·lusió conversar amb vosaltres sobre els reptes que té la ciutat en aquest moment, però mantenint una mirada tant de passat com de futur, perquè crec que hem de saber d’on venim per saber on anem. Perquè a Barcelona la transformació urbana ve de lluny i forma part del dia a dia dels veïns i veïnes. Un dels objectius que hem marcat aquests darrers anys ha estat fer que cada carrer, cada plaça i cada barri guanyin vida. Volem que aquest conjunt de pobles que històricament ha configurat la ciutat de Barcelona sigui més fort i més resistent que mai respecte als reptes econòmics, socials i climàtics que tenim sobre la taula.
L’objectiu del llibre és tenir un recull de fotografies, però també de mirades com la vostra. Preguntar-nos com i des d’on narrem i expliquem la ciutat. Per tant, una de les primeres coses que us volia plantejar és com veieu la ciutat i, sobretot, com us imagineu el futur d’aquesta ciutat davant d’una de les primeres qüestions disruptives que tenim al centre de les polítiques urbanes: l’emergència climàtica. Sabem que l’horitzó a vint, trenta, cinquanta, cent anys farà mutar les ciutats i, per tant, l’objectiu és com garantir que aquesta ciutat sobrevisqui.
Carme PinósLa ciutat és el lloc de convivència. Si una cosa hem d’aconseguir, és que a Barcelona s’hi pugui viure i s’hi pugui fomentar la consciència de comunitat. Som una connectivitat, ens hem d’ajudar i hem de tenir objectius comuns. La ciutat hi té molt a veure. Si construïm una ciutat que posi la convivència al centre, tots treballem cap a la mateixa direcció; d’aquesta manera es facilitarà una millor sostenibilitat i podrem frenar el canvi climàtic. Però el repte de la ciutat i el repte de Barcelona és donar-nos consciència comunitària: necessitem treballar els barris. Soc molt partidària de les superilles, perquè ens ajuden a passejar. Perquè és quan passeges que et trobes l’amic, quan parles, quan quedes… Amb el canvi climàtic, o el solucionem d’una manera global des d’un compromís personal, o no ho aconseguirem.
Eva FranchEra amb els meus estudiants la setmana passada parlant de projectes utòpics, projectes que ens ajuden a assumir aquest futur. Hi havia la proposta de la ciutat jardí, d’Ebenezer Howard, que diu que la societat té tres imants: la ciutat, el camp i la ciutat camp. Ell va fer una llista de totes les virtuts de cadascun d’aquests tres sectors i va intentar concebre una ciutat jardí. Aquesta ciutat jardí tenia totes les virtuts de la ciutat, que és aquest espai de condensació, de trobada, de relacions múltiples, de gent coneguda i desconeguda, i va intentar trobar-hi un espai entremig. És clar, avui en dia ens trobem a la ciutat amb les complexitats d’un procés de densificació cultural, social, però també industrial. Estan emergint a la ciutat qüestions que són altament perjudicials per a la salut, com la contaminació. Totes aquestes formes de ciutat invisibles s’estan començant a visibilitzar. Ara són les noves arquitectures el que hem de treballar. Per mi la ciutat sempre és aquest garbuix de relacions, relacions que no són sempre les conegudes. Aquest sentit de la ciutat com un espai de transgressió constant és una cosa molt difícil de construir. Perquè és molt fàcil produir espais tancats o hermètics o funcionals per a certs sectors que no obrir un espai on hi hagi aquesta trobada.
CPCada època ha tingut la seva ciutat. La ciutat burgesa, la ciutat del príncep, la barroca. Ara som una ciutat diferent. Hem de descobrir quina és la nostra ciutat. El que passa és que ara hem de partir del fet que hem heretat unes macrociutats ja construïdes i que el nostre futur és arreglar-les; no podem fer utopies de quina és la ciutat que volem, com si no tinguéssim aquesta realitat caòtica.
JSPer veure cap a on hem d’anar, cal també saber què s’ha posat històricament al centre d’aquestes ciutats. El segle XX, sobretot, està marcat per un subjecte protagonista. Un subjecte pretesament universal que és un home blanc, d’una determinada renda, que té cotxe i unes necessitats productives que acaba reproduint en el disseny urbà. Les ciutats de tot el món, i no només Barcelona, han anat reproduint aquesta configuració, que ha donat lloc a les ciutats que tenim avui, com un espai clau per fer front als reptes climàtics i socials. Si les centralitats de la ciutat s’han de desplaçar, quins haurien de ser els protagonistes de les ciutats del segle XXI?
Margarita JoverBarcelona té una tradició d’inclusió molt maca. Visc als Estats Units des de fa deu anys i, quan vinc a Barcelona, veig els valors de l’espai públic com una realitat bastant única, un espai públic obert i inclusiu. Però és veritat que la narrativa, com bé dieu, és al voltant d’aquesta figura dominant, burgesa, d’home blanc, tal com ho estaves descrivint. M’agrada pensar que això va canviant de mica en mica i que ho hem de fomentar; agafant l’analogia del bosc, un bosc multiespècie. Com sabeu, hi ha arbres mascle i arbres femella, hi ha arbres vells i arbres petits, però a les ciutats només incloem l’arbre mascle; per això tenim tants problemes de pol·len i d’al·lèrgies. La idea seria anar cap a entorns multiespècie i multiedat, no només en el cas dels arbres. La imatge de les ciutats serà molt més inclusiva, molt més diversa. De la mateixa manera que un bosc no és una monoespècie, sinó que és una multiespècie, hem de tendir cap a aquest canvi de paradigma, cap al collage i la barreja.
CPSeguint el fil del que dius, crec que del que hem de ser conscients és que a les ciutats tots som imprescindibles. Perquè d’iguals no en som, però d’imprescindibles en som tots. Ens necessitem. Per això parlo tant de comunitat, de fomentar que som un bosc no tancat, perquè tot el que es tanca es podreix. No hi ha futur si continuem pensant des de l’individualisme.
EFParlant de la ciutat de les multiespècies, cal pensar en la relació que tenim amb els animals i amb les persones, i quines acceptem i quines rebutgem. A quines donem protagonisme i quines intentem desplaçar o intentem anihilar. Sabem que necessitem més espai verd, que necessitem espais naturals, que necessitem més espècies. Tenim espècies autòctones, tenim animals que eren aquí abans que nosaltres. Hem d’intentar entendre aquestes idees de respecte, d’interculturalitat i d’interespècies, que són essencials. La qüestió és com dissenyem la ciutat, no com una imposició, sinó entenent l’arquitectura des de la construcció d’una biodiversitat cultural, material i biològica. Crec que la ciutat com a forma de producció de coneixement hauria de ser un laboratori per fer i produir noves formes d’entendre el que és un jardí, el que és una jardinera, el que és un parc. Per mi el que és molt interessant del que està passant a Barcelona és quan comencem a pensar qüestions com la ressalvatgisació. No només del paisatge, sinó el fet d’intentar invitar espècies que estèticament no tenen la imatge d’una jardinera d’una ciutat cosmopolita. Aquestes noves estètiques són les necessàries. Quan parlem de la ciutat del futur, possiblement no respon a una imatge utòpica o idealitzada, sinó que és una ciutat on hi ha espècies, on hi ha vegetació, on hi ha animals, on hi ha situacions estranyes i diferents.
JSReequilibrar quines espècies tenen presència i quines no és un debat fonamental, igual que el debat sobre qui pot tenir presència i qui no en un espai públic que és finit, que és limitat. Una de les coses que hem fet ha estat començar a situar al centre aquells col·lectius que han estat sistemàticament exclosos d’aquesta planificació i aconseguir que de cop tinguin un espai protagonista, des de les dones fins als infants. Crec que, si pensem una ciutat per als infants, l’estem pensant per a tothom; hi estem incorporant a tothom, perquè hi estem incorporant la vulnerabilitat i la fragilitat. La gent gran també hi està incorporada, perquè, quan fem aquesta ciutat jugable, aquesta ciutat on un nen o una nena no té por de córrer, de caminar o de jugar a pilota a l’espai públic, vol dir que és una ciutat segura per a tothom. Es tracta d’anar reequilibrant aquesta tendència històrica del segle XX que ens ha portat a una ciutat injusta, a una ciutat que no ens representava a totes, que no representava els usos quotidians.
MJBarcelona té una trajectòria impressionant quant a promoure la vida social, l’espai públic, i anar un pas més enllà em sembla molt important. Gent gran, nens i nenes… Cal continuar una trajectòria històrica, que és molt aclamada a fora i que reconeix aquest gran treball a l’espai públic de foment de la inclusivitat, de treballar amb tots els barris, a totes les escales socials, amb totes les narratives possibles, amb totes les cultures… Hem de continuar en aquesta direcció. L’ecologia que té a veure amb obrir la ciutat. Més que domesticar la natura, crec que el paradigma és una ciutat que promou la natura, que la regenera i que en té cura. I això passa als carrers, en aquest treball de les superilles, domesticant el trànsit i aconseguint espais permeables. O que, en el cicle de l’aigua, tant l’aigua natural de pluja com les aigües grises puguin ser els recursos que facilitin una millora de l’ecosistema urbà en el sentit de la temperatura, les humitats, les biodiversitats, les noves vegetacions… Tot això portarà un nou sentit estètic de què és l’espai públic. Ja no serà aquell disseny alineat dels anys vuitanta i noranta, sinó que tindrà uns valors que seran inclusius amb l’arbre vell caigut, amb aquella vegetació que s’ha adaptat, que és nova i que està al costat de l’autòctona.
JSLligat amb això que diu la Margarita, creieu que hem de fer parcs o hem d’omplir de verd també els carrers? És una de les propostes que estem llançant amb Superilla Barcelona. Veiem que tenim una gran clariana que està creixent a les Glòries, on hi havia un tambor de cotxes, de fum, i que no tenia res a veure amb la vida. Ara tenim un espai obert, ple d’espècies, que compta amb diferents nuclis i nodes de biodiversitat, però alhora també estem entrant als carrers. Com pensem els nous materials, com pensem aquest verd, com el fem arrelar, com recuperem l’aigua, com configurem tot això?
CPHem d’apostar per la natura en tots els àmbits. En el cas de Barcelona, per exemple, els xamfrans, que són tan característics de l’Eixample, organitzen unes places de ciment, i només van néixer per solucionar una cosa que ja està superada: veure els cotxes que venien de l’altre carrer quan no hi havia semàfors. Ara hi podríem plantar més arbres, podrien tenir altres usos. Hem de fer la ciutat molt més amable, molt més segura. Hem de fomentar la convivència. Si només penses en tu, no arribem enlloc. Hem de pensar en el bé de tots.
EFLa pregunta de què passarà a la ciutat amb 1,5 graus més té moltes respostes en l’àmbit arquitectònic, però el que sí que crec és que s’ha de plantejar des de les diferents escales. Des del material i les juntes, comencem a parlar dels blocs, de les illes, i no només del carrer. També podem començar a pensar què passa a les cobertes. No només hem d’intentar començar a produir estructures de generació d’energia, sinó també de producció de verd. Això serà capaç de fer baixar la temperatura de la ciutat. Així arribarem a entendre com aquesta ciutat, que sempre s’ha entès en relació amb la natura, amb Collserola, podria arribar a generar un continu de verd amb diferents lògiques i responent a diferents necessitats. La qüestió aquí és quines decisions arquitectòniques, infraestructurals i urbanístiques podem fer des de la taula de dibuix que ens ajudin a produir una visió de futur que sigui capaç, no d’anar més enllà d’aquests dos graus, sinó d’acumular respostes a totes aquestes preguntes. I no només hi són a Barcelona. També estan afectant moltíssimes altres ciutats al voltant del món. A mi el que m’agrada de Barcelona, evidentment, és que aquests experiments estan passant i que moltes coses s’estan testant.
MJLa setmana passada era a Delft en un congrés de forest urbanism, d’urbanisme del bosc, en què s’està discutint com són actualment els nous carrers del futur per fer baixar dos o tres graus la temperatura de les ciutats. Hi ha moltes possibilitats. Per exemple, publicar una sèrie de guies que permetessin a la gent vestir la seva façana i els seus balcons d’unes determinades maneres, que hi hagués una normativa que fomentés petits projectes, iniciatives de veïns, que poguessin contribuir a la baixada de les temperatures. Des de la gestió col·lectiva de les aigües grises, passant per les façanes verdes, fins a la porositat de l’espai o el carrer. Aquesta agència, aquesta capacitat de mobilitzar les persones per fer coses, crec que ajuntaria gent i natura d’una manera més proactiva.
JSEl treball comunitari amb la gestió del verd és una de les coses amb què hem obert una via molt important. Des que els veïns es facin responsables dels escocells dels arbres i hi puguin plantar, fins als projectes dels horts urbans. És el patrimoni natural que fa que la ciutat pugui ser viva. I encara que som molt lluny del que seria l’objectiu ideal, amb una sobirania alimentària o energètica, sí que hem començat a fer passos per corresponsabilitzar-nos col·lectivament del nostre futur. Des de l’àmbit públic. Hem de facilitar que la comunitat s’organitzi. Com dèiem abans, cal que la gent agafi consciència comunitària.
I estirant aquest fil de canvis en els modes de vida, volia preguntar-vos quins són els reptes que veieu per al transport públic. En els últims anys, s’ha fet competir tot el transport públic sostenible: el tramvia, l’autobús, la bicicleta, i la ciutadania s’havia de disputar el 20% o el 30% de l’espai públic disponible. Perquè hi havia un 70% que no era discutible: era per als cotxes. Per això és tan necessari establir aquesta convivència, perquè amb un 30% tothom se sent amenaçat. El que va caminant se sent amenaçat per la bicicleta, i la bicicleta, per l’autobús, etc. Ara això està canviant. La virtut d’aquest nou model i d’aquest nou plantejament que fem amb la Superilla és qüestionar aquest 70% de l’espai públic destinat al cotxe, per aconseguir que cadascú tingui el seu espai i posar fi a una desigualtat històrica en l’espai públic.
EFCom a algú que sempre va amb bicicleta per la ciutat, he tingut moltes vegades aquesta conversa amb conductors de cotxes, una conversa que sempre ha estat molt difícil, perquè en realitat els cotxes sempre tenien la prioritat. Una de les grans sorpreses en arribar a Barcelona fa uns mesos va ser trobar-me que, de fet, ja tenia un espai on podia circular sense sentir-me ni amenaçada ni amenaçadora. Això és una de les grans preguntes que ens hem de fer quan dibuixem la secció d’un carrer, quan la dissenyem, separem usos, fem plataforma única i donem prioritats. En realitat, no hi ha una solució a priori. Has de veure qui l’està habitant, aquell espai, qui hi està circulant, i has d’analitzar quins processos d’educació necessitem perquè tothom pugui entendre com volem circular-hi en el futur. Però per mi el més difícil de fer política de ciutat i fer política de futur és com comuniquem. Com expliquem que en realitat estem fent una ciutat que tingui un futur? Com a arquitecta entenc els motius pels quals s’estan fent certes coses, però jo crec que als ciutadans a vegades els costa.
JSDe fet, crec que aquest és el gran repte. En un primer moment, reduir l’ús del cotxe pot semblar un sacrifici, però quan t’adones que està perjudicant el desenvolupament cognitiu dels meus fills i les meves filles o que la possibilitat de viure o respirar de forma sana està en perill, aleshores ja no tens dubtes. Aquest ha estat l’element disruptiu perquè la gent comparteixi l’estratègia. Intervenim per assegurar la perdurabilitat de la ciutat, des de la perspectiva de quina ciutat estem deixant a les futures generacions i també de quina ciutat tenim nosaltres, perquè avui la ciutat que tenim és una ciutat que no és saludable. És una ciutat on respirem un aire contaminat, que no ens permet poder garantir l’accés a l’habitatge, que no ens permet moure’ns d’una forma sostenible… Revertir tot això és un procés de transició i de canvi, però crec que ara mateix hi ha moltíssima gent a la ciutat que ens ho exigeix. Ja no només que ho accepta, sinó que ens diu que, si no ho canviem, se’n va de la ciutat. Aquest és el repte: garantir que a la ciutat hi hagi veïns i veïnes que hi vulguin i que hi puguin viure.
MJEntenc què es fa des de la perspectiva de l’urbanista, de l’arquitecta, de totes les polítiques que es fan a la ciutat per donar suport als ciutadans. Però és veritat que, si no ve de la mateixa ciutadania, és un canvi difícil d’acceptar. Una narrativa que penso que és maca és la de la mobilitat lenta. La mobilitat lenta connectada amb els grans espais verds de la ciutat. Barcelona és una ciutat extremament densa, però, com que és compacta, té uns entorns lliures, verds, magnífics. I ja que no es pot desdensificar, ni tampoc es pot solucionar la qüestió ecològica només des del pla Superilla, crec que la connectivitat amb els grans espais metropolitans serà fonamental per fer que a tots els barris es pugui arribar a uns espais lliures de qualitat, i que la relació entre el dins i el fora de la ciutat no s’hagi de fer en cotxe, sinó que es pugui fer amb mobilitat lenta. Crec que el desenvolupament d’aquesta mobilitat lenta amb un enfortiment del transport públic segurament serà la manera d’empènyer els cotxes a fora.
CPArticulem el fora amb el dins perquè sigui tot més fluid i articulat. No pensem tant en la ciutat, pensem més en el territori. Això d’arribar al Besòs, com diu la Margarita, en bicicleta, en transport públic, ho hem de treballar tots conjuntament. Els de Barcelona, amb el territori de Catalunya, amb la Barcelona regional.
EFBarcelona és una ciutat dels seus ciutadans, però també és la ciutat de moltíssima gent que no viu a Barcelona. Cal entendre aquesta relació de capitalitat, de responsabilitat cultural i d’inspiració amb la resta del territori. Com arribes a la ciutat? On deixes el cotxe? Com entres al sistema de transport públic de mobilitat? És una coordinació que demana col·laboracions metropolitanes que són molt difícils de fer. Potser això també és una de les grans preguntes: la idea de quantes Barcelones tenim i quants barcelonins hi ha. Perquè tenim una gran població migrant, tenim una gran població de turisme, tenim una gran població de gent que són barcelonins però que no viuen a Barcelona. Abans parlàvem de les diferents dinàmiques i de ser capaços de dissenyar una ciutat que sigui capaç de portar-nos beneficis a tots d’una forma que no comprometi el futur de ningú.
JSUna de les reflexions importants sobre això és: volem ser una ciutat turística o una ciutat amb turisme? Perquè, precisament, estem fent tota una sèrie d’esforços per reconnectar amb la natura, per aprofitar millor els nostres recursos, per ser menys extractivistes del territori, per relacionar-nos millor, per fer una aposta pel transport públic. Després ens arriba un creuer que omple la ciutat durant quatre hores de visitants que van als mateixos llocs, que no consumeixen… I això ha de canviar. Volem ser una ciutat amb un turisme governat i gestionat, determinant què vol dir aquest turisme, de quina manera i com el pot assumir la ciutat. Això lliga amb una altra problemàtica central com és l’habitatge. Qui accedeix a l’habitatge, qui utilitza aquests recursos? Una de les coses amb què em vaig trobar en arribar a la ciutat va ser, precisament, que teníem més habitatges turístics que habitatges públics. Teníem 10.000 pisos turístics a Barcelona i, en canvi, teníem només 7.000 pisos públics. Això és un desequilibri brutal.
CPAquests problemes són mundials. Amb el turisme hem creat una societat que no està contenta amb si mateixa i que, en el fons, viatja per fugir. Perquè les ciutats també ens exclouen. Jo crec que, si fas una ciutat que fomenta la convivència i on tu ets feliç, que després de treballar surts a passejar i prens el cafè amb un altre, segur que la gent tindrà menys ganes de viatjar i de fugir.
MJBarcelona té unes polítiques que van en la molt bona direcció de frenar aquest discurs neoliberal depredador, de ciutats en què, a cop d’inflar-les de turisme, que és una economia fàcil, es perverteixi la mateixa vida de la ciutat. És molt important la resistència. La resistència a les dinàmiques globals que passen a moltes ciutats del món, com a Nova Orleans o a Venècia. És molt important aquesta resistència i, a la vegada, tractar de trobar alternatives. Perquè generar economies alternatives no és gens fàcil. Cal un gran desplegament de lleis i de creativitat per fomentar economies circulars que facin que la gent pugui seguir vivint de l’activitat. És una tasca difícil, però hem de trobar la manera de fomentar aquestes economies locals a escala territorial, a escala mediterrània i a escala europea que siguin de poc consum d’energia.
JSHem tractat molts temes, molts reptes, moltes propostes, però m’agradaria que acabéssiu tancant la conversa amb un missatge d’esperança, d’aquest orgull que totes tres anàveu expressant respecte al que ha fet, el que està fent i el que pot arribar a fer Barcelona per garantir aquesta ciutat que fa possible la vida, una ciutat pensada per als nens i nenes de tots els barris, que omple els parcs amb balenes i pops enormes de fusta on poder jugar amb llibertat. O la ciutat que guanya biblioteques com la Gabriel García Márquez, al Besòs, i que, per tant, incorpora aquesta mirada de justícia històrica, de justícia social. Són espais que havien estat oblidats històricament per la ciutat, que ara els regenera, que els posa equipaments de primera. O tot el projecte que estem fent de regeneració dels polígons industrials, que formen part del teixit urbà. Han de ser un teixit urbà productiu, amb un producte que doni servei amb valor afegit, amb qualitat i amb sous dignes que generin oportunitats per fer possible aquesta vida. Defenso la regeneració com a mecanisme vital, com un al·legat a l’optimisme envers la ciutat: la ciutat que està impulsant el model Superilla i que planteja tot això de forma integral a totes les escales, a tots els barris, a tots els teixits i a tots els usos, per tal de fer possible i desitjable la vida a la ciutat.
EFHem parlat de diferents iniciatives, de diferents projectes que Barcelona ha produït a través de la història de la ciutat. Quan ens sentim orgulloses de ser Barcelona, portem tot aquest passat, aquesta mirada, i ara hem estat parlant d’iniciatives de disseny i d’innovació en qüestions legals. Barcelona sempre ha estat un gran laboratori que ha proposat noves formes de fer ciutat. L’Eixample en va ser una, i crec que el projecte Superilla és un principi sobre el qual podem començar a repensar què és un carrer i què és aquest espai intersticial entre les propietats privades, allò públic i com es redissenya. Sobre les qüestions tipològiques, abans parlaves de la ciutat jugable, d’aquestes grans reinvencions de què és una zona de jocs. Crec que necessitem més tipologies. A part de les biblioteques, a part dels centres cívics, que ja són tipologies que ens hem inventat, que han estat capaces de produir comunitats noves, noves interaccions, noves relacions, crec que necessitem altres tipologies a les quals tothom pugui anar i on pugui trobar gent. Ens hem d’asseure i crear aquests nous equipaments a la ciutat. I crec que la tercera part ve per innovar a través de produir nous materials, des del terra fins a les parets o les façanes o les cobertes. Hem d’intentar entendre que la innovació a escala urbana no només té a veure amb el planejament infraestructural i legal, sinó també amb les coses tàctils i allò que nosaltres som capaços de fer.
Barcelona és una ciutat que té una gran bellesa humana, social, cultural, però ara tenim un deute amb el planeta, amb nosaltres mateixos i amb el futur. Com ja dèiem fa uns mesos, quan vam començar el Model - Festival d’Arquitectures de Barcelona, «el futur serà estrany». Però serà un futur interessant. Per això hem de continuar produint experiments. No sé com serà el futur, però sí que crec que Barcelona és, possiblement, una de les grans ciutats que ajudarà que altres ciutats també trobin el seu futur.
CPEl que diria és que hem estat parlant d’una ciutat molt física. Hem de parlar de la ciutat que fomenta cultura. Crec que tot passa per donar cultura i educació a la gent. No n’hi ha prou amb una biblioteca, se n’han d’obrir moltes més, i que sempre estiguin obertes, que els diumenges a la tarda es pugui anar als museus, que la ciutat sigui un detonant de cultura, que la gent s’hi identifiqui. Quan tens cultura, tens més consciència de l’altre i no estàs tan fixat només en tu. Des de l’Ajuntament no només s’hauria de tenir aquesta responsabilitat de fer una ciutat amable, sinó de fer una ciutat capaç de dinamitzar la cultura per a tothom.
MJBarcelona sempre ha estat una ciutat d’innovació i de lideratge entre diferents ciutats del Mediterrani, però també entre diferents ciutats a escala global. Tot aquest llegat és importantíssim. Però crec que hi ha un repte en què penso que Barcelona pot ser bastant pionera. A més de resistir-se al capital i a les dinàmiques devoradores del neoliberalisme global, també seria important ser capaços, a través de mecanismes d’innovació, de treballar amb el capital. El capital neoliberal global té unes tendències depredadores fortíssimes. El capital vol extreure recursos i diners. Hem de ser capaços d’aprofitar aquestes dinàmiques de capital global, però amb unes condicions molt fortes. D’invertir en la ciutat, de regenerar, de contribuir en la regeneració. Cal tenir plans per a una Barcelona més verda, més permeable, una Barcelona que extreu la seva pròpia energia com una organització sense ànim de lucre. Però també cal trobar espais de col·laboració amb les grans forces econòmiques perquè la ciutat pugui aconseguir allò que vol, tirar endavant el seu projecte de ciutat. Cal explicar el projecte de ciutat com ho esteu fent, cal explicar les noves narratives, cal explicar que això és per una qualitat de vida de la ciutat que millora al llarg del temps. No ens hem de quedar només amb la resistència.
EFCrec que hem de començar a parlar de recréixer. Hem de continuar creixent, hem de continuar invertint, però amb principis diferents, amb valors diferents. Perquè, evidentment, les superilles s’han de construir i es necessita inversió, es necessita capital i es necessiten materials, es necessiten noves funcions. Però és una manera de recréixer d’una forma diferent.
JSAquesta idea em sembla importantíssima: recréixer per redistribuir qualitat de vida. Crec que aquest és l’objectiu: decréixer amb unes coses que no fan bé a la ciutat i al planeta i créixer amb aquelles que necessitem per fer possible una vida digna per a tothom. Cal impulsar tantes polítiques ecofeministes com sigui possible, per fer que Barcelona sigui un lloc on voler i poder viure.