La socialització, la passejada i el joc són tres aspiracions que l’urbanisme hauria de perseguir. El pedagog italià Francesco Tonucci, Frato, ha detectat en aquesta tríada una de les cotes més altes de maduresa ciutadana, precisament atenent les necessitats que els nens tenen sobre l’espai públic.

La vegetació construeix des d’una epistemologia variable, que no roman mai al mateix lloc ni de la mateixa manera. Els petits boscos urbans, les esplanades d’herba, l’ombra durant els períodes estivals i l’abric d’arbres o de tanques són una invitació joiosa a eliminar la disjuntiva entre camp i asfalt.

Podem pensar que, a més de cuidar les nostres ciutats, elles també tenen propietats terapèutiques?

Una part de l’experiència metropolitana també es dirimeix en el fet de desfer com discriminem avui el temps de producció i el temps de lleure. O, dit d’una altra manera, un dels principals símptomes del nostre dret a la ciutat és com se singularitza el que va néixer sent un paràmetre.