La representació fotogràfica de l’arquitectura ha tingut com a personatge omniscient i alhora absent els qui hi resideixen. Aquest és un codi convencional, però també un símptoma d’autarquia, com si la vida incorporés desordres inacceptables a la concepció precisa dels interiors, com si els destinataris dels projectes constructius en fossin, simultàniament, els protagonistes i els destorbs.

El barroc de la domesticitat en contrast amb el minimalisme del buit. La persuasió d’aquest tipus d’habitatges genèrics, habitats per una classe mitjana acrítica i perfecta, davant els usos situats i improcedents dels qui ja són allà dins i hi interactuen. El tuning responent a la serialitat, els girs culturals desfent l’espai renderitzat.

La casa com una màquina de viure on es despleguen rituals, tasques, convivències i formes d’exteriorització que dissenyen i alhora reestructuren la part dissenyada. Gent l’origen de la qual, el salari de la qual o l’extracció social de la qual «comunica» missatges no sempre en sintonia amb la idiosincràsia de les seves pròpies llars.

La idea mateixa de propietat i alhora el dret a l’habitatge entren en un diàleg complex quan observem des del voyeurisme higiènic o des de l’antropologia edificant fins a quin punt hi ha llocs que sense pertànyer-nos del tot ens defineixen, llocs que sense determinar-nos per complet tampoc no volem abandonar.