La humana és una de les diverses formes de vida que se citen a la ciutat. Potser és la més sorollosa i visible, potser la que necessita més sistemes de representació; tanmateix, hi insistim, els entorns metropolitans es teixeixen a través de múltiples densitats biodiverses.

Fora de les diferents formes de captiveri, hi ha usos del territori aliens a l’ordre productiu i a les fronteres que se’n deriven. Bandades que travessen l’skyline sense cap veneració per la singularitat arquitectònica, espècies que troben en els fons subaquàtics els seus oasis particulars, lepidòpters les passejades aèries dels quals qüestionen el frenesí industrial, eriçons i ratpenats que restitueixen a les urbs els seus orígens ancestrals.

Una part significativa del pensament contemporani ha assenyalat l’animalitat com el gran tema filosòfic del segle XXI. En un altre sentit, el canvi climàtic ha posat sobre la taula de les urgències fins i tot fins a quin punt hem de recodificar les nostres relacions extractivistes amb la naturalesa, les maneres en què ens vinculem amb la resta d’espècies que habiten el planeta.

La flora i la fauna no són adorns estètics de les ciutats, sinó pobladors de vegades més qualificats, més legítims i més precisos que els qui planifiquen els estereotips urbans.