L’advocat i escriptor romà Aulus Gel·li contraposa a Les nits àtiques l’«otium» i el «nec-otium», el temps lliure i el temps dedicat a les ocupacions. A més, assigna a cada un d’aquests episodis de festa o d’activitat una tipologia arquitectònica diferent.

El vedutisme va ser un gènere pictòric, molt popular en el settecento italià, que es caracteritzava per les seves minucioses panoràmiques de la ciutat, fins al punt que alguns historiadors van creure erròniament que els seus adeptes —Canaletto al capdavant— potser utilitzaven algun tipus de càmera fosca per dur a terme semblants panoràmiques urbanes. Simultàniament, com una facció bastarda de la veduta, va aparèixer la pintura de capriccio, que representava construccions i paisatges imaginaris amb un grau d’exactitud que feia que s’assemblessin a llocs totalment reals.

Finalment, el panòptic benthamià, nascut al segle XVIII per vigilar la població carcerària, sembla perpetuar-se en l’arquitectura dels grans centres comercials, els museus i les instal·lacions esportives, com si la impossibilitat de romandre ocult —o el càstig de ser sempre visible— fossin formes naturalitzades de control social.

I és que els interiors públics de vegades són llocs consagrats a un ull ubic i omnipresent on els ciutadans animen des dels seus tràfecs, els seus hàbits i els seus desplaçaments l’escala gegantina d’aquests interiors, l’enginyeria faraònica d’uns espais que aspiren a ser fites urbanes mentre exigeixen que els utilitzem.