La fotografia nocturna va ser, primer, un informe sobre les bondats tècniques de l’enllumenat. Després va passar a ser un document sobre la vida secreta de les ciutats i dels seus pobladors menys exemplars. Finalment, es va convertir en una estètica entorn del que és fantasmagòric, el revés somnolent de la hiperactivitat diürna.

L’urbs de nit sintetitza diverses pulsions sobre la mirada metropolitana, algunes de les seves quimeres més conspícues. D’una banda, la idea de la ciutat deshabitada o habitada pels que tenen tot el temps. De l’altra, certa sensació segons la qual les ciutats a les fosques, entrevistes, pertanyen d’una forma estranya als qui les observen, com si, allunyats del tràfec matutí, aquests carrers i aquests edificis fossin ara més nostres, els haguéssim descobert i fins i tot els haguéssim construït en mirar-los. Finalment, la ciutat durant la nit desplega una empatia intransferible: trobar-se algú assegut en un banc o passejant a deshora crea una sensació de col·lectivitat secreta.

Però l’urbs de nit també conserva les qualitats funcionals. No és la negritud tancada de l’apagada, l’avaria o el desastre. És la tènue parsimònia de les ciutats el repòs de les quals ens sembla, per alguna raó anòmala, més sincer, menys agressiu.