La cobla és una formació musical, majoritàriament de vent, autòctona de Catalunya, amb una sonoritat que la fa única. Té un repertori ampli i divers, encara que popularment identifiquem aquesta formació únicament amb la sardana.

La cobla és composta d’onze músics que toquen dotze instruments. Es distribueixen en dues fileres. Els de la primera, que toquen asseguts, s'encarreguen dels instruments de vent de fusta: el flabiol i tamborí, dues tibles i dues tenores. A la segona filera, en què els músics solen tocar drets, hi ha els instruments de vent de metall: dues trompetes, un trombó i dos fiscorns. Finalment, el contrabaix, situat a la dreta i fora de les dues fileres, és l’únic instrument de corda de la formació.

En un origen el terme cobla (del llatí copula) designava una unió indeterminada de músics que podia donar lloc a formacions diverses, una de les quals era la cobla de tres quartans, embrió de la formació actual.

Dos noms, Andreu Toron (1815-1886) i Pep Ventura (1817-1875), faran progressar la cobla primitiva fins a la formació que coneixem avui. Toron, constructor d’instruments de Perpinyà, va fer evolucionar les xeremies, en un procés que acabà amb la creació de la tenora i que donà el timbre singular de la formació. Pep Ventura, per una banda, va allargar la sardana i, per una altra, va reestructurar la cobla introduint i ampliant el nombre d’instruments en què la tenora tingué un paper protagonista.

La cobla viu ara un moment culminant. És la protagonista de propostes imaginatives i creatives de gran qualitat. Jazz, clàssic, fusió, flamenc, sardanes, coral, pop, rock… res no s’escapa de la capacitat interpretativa de músics, compositors i directors de cobla.

Barcelona disposa de tot un seguit de formacions d'aquesta mena. Des del 1997 la Cobla Sant Jordi té la titularitat de Cobla Ciutat de Barcelona.