Darrerament veiem com la cançó improvisada va agafant volada. De fet, podem començar a esguardar aquesta disciplina del versar com un fenomen com més va amb més adeptes i practicants als Països Catalans.

Es tracta de cantar, però d’una manera singular, perquè sobre una melodia ja coneguda s’improvisa o es glosa una lletra creada en aquell precís moment.

Glosa és el mot emprat a bona part dels llocs on aquesta activitat s’ha mantingut viva. També s’anomenen corrandes i qui compon una lletra i la canta és el corrandista.

Si bé la cançó improvisada pot ser considerada un gènere en si mateix, té variants territorials que es defineixen en classes diferents de tonades o melodies. A les Illes Balears parlem de glosa; al País Valencià, de les albaes; a l’Ebre, de les jotes; a Lleida, els gitanos han conreat els garrotins; les nyacres a l’Empordà; i les corrandes les trobaríem força esteses per tot el territori de Catalunya. Una atenció especial mereixen les cançons de pandero, normalment vinculades a les majorales del Roser i que han despertat l’interès d’etnògrafs i antropòlegs que les han convertides en objectiu dels seus estudis.

Hi ha encontres de glosadors o corrandistes a redós d’una festa, en un sopar, en una sobretaula d’un dinar festiu, d’una trobada d’acordionistes o de violinistes… Poden ser espontanis, però també –i cada vegada més sovint– preparats i anunciats. I els qui canten es piquen entre ells per fer que el públic s’ho passi bé.

Algunes de les trobades s’articulen com un concurs: en eliminatòries on els corrandistes fan combats de glosa. L’enginy i la picaresca a l’hora d'improvisar les lletres són les claus de l'èxit del glosador per tal que el jurat el puntuï ben alt.

Al voltant d’aquesta activitat ha nascut un teixit associatiu que proposa lligues i concursos, coordina i publicita les cantades. És el cas de Cor de Carxofa.