Les vies d’accés a les ciutats eren eixos funeraris on es mantenia l’estratificació social del món dels vius. A Barcino, les sepultures humils de la plaça de la Vila
de Madrid contrasten amb les de les Drassanes i Sant Antoni, d’enterraments luxosos amb urnes de vidre i llits d’ivori.

Al final del segle III es reforçà la muralla pel temor a les incursions francoalamanes. Que reutilitzessin fins i tot escultures i monuments funeraris fa pensar en una obra ràpida i feta per ordre imperial. Barcino es va convertir així en una plaça forta formidable.

Barcelona s’expandia des del segle XI amb la formació de viles noves extramurs. Construir una segona muralla que les protegís, i ampliar-la després per incloure-hi el Raval, fou la major obra pública del municipi, que també regulava mercats, fonts i la vida urbana en conjunt.