Després de les penúries de la guerra, el racionament va durar fins al 1952. Amb les quantitats assignades no es vivia, i floria el mercat negre d’articles intervinguts per l’Estat, venuts a preus abusius. La corrupció era general: foren els temps de l’estraperlo.

El Modernisme català fou part del moviment europeu de l’art nouveau, tot i que amb perfil propi, com a proposta d’una modernitat innovadora i alhora vinculada amb el llegat històric de Catalunya. Va estendre’s a tots els camps artístics, amb una creativitat fecunda i desbordant.

L’enfrontament amb la monarquia pel seu impuls centralitzador fou recurrent a l’edat moderna, fins a la Guerra de Successió. Llavors, les elits catalanes optaren per desvincular-se de Felip V de Borbó i obrir Barcelona als aliats: Carles d’Àustria i la seva cort hi van residir del 1705 al 1711.

Amb la colonització d’Amèrica, l’epicentre europeu es desplaçà a l’Atlàntic. Tanmateix, el potencial acumulat per la ciutat medieval permeté a Barcelona mantenir-se com a pol mediterrani. Aquest és el rerefons del quadre encarregat el 1681 per la cort del Consolat de Mar de Barcelona.

Al final del segle III es reforçà la muralla pel temor a les incursions francoalamanes. Que reutilitzessin fins i tot escultures i monuments funeraris fa pensar en una obra ràpida i feta per ordre imperial. Barcino es va convertir així en una plaça forta formidable.

Les elits de Barcino aspiraven a ascendir políticament i mostraven el seu potencial finançant edificis i obres públiques. El temple d’August que presidia el fòrum tenia unes dimensions notables. Construït sobre un podi al cim d’un turó, es veia de lluny, per sobre de la muralla.

El comerç marítim era un estímul per a la producció urbana i dinamitzava tota l’economia. Per mar arribaven blat, sal i productes bàsics de Mallorca, Sardenya i Sicília; or i esclaus d’Àfrica, i espècies i objectes de luxe de l’Orient, per revendre a l’Europa atlàntica.

Els magatzems El Siglo van ser a la Rambla des del 1878 fins al 1932, quan arran d’un incendi es van traslladar. Seguien les formes de distribució del capitalisme nord-americà, amb vista a incentivar una expansió del consum que incorporés el que avui es defineix com a classes mitjanes.

El primer ajuntament democràtic s’enfrontava a greus mancances en infraestructures i en equipaments i a taxes d’atur per sobre del 20%. Aquests factors, sumats a les pressions dels sectors més vinculats a l’obra pública i a l’ambició de refer el paper de capitalitat de Barcelona...

Un cop independitzada l’Amèrica continental, el vincle colonial amb Cuba, Puerto Rico i Filipines es va mantenir fins al 1898, i els capitals repatriats van afavorir la construcció de l’Eixample. Cal afegir-hi la relació amb l’espai colonial espanyol a l’Àfrica, llavors en formació.