Barchinona. Frontera carolíngia i ciutat comtal (801-1248)

Població comtal de frontera, segles IX–XII (text de Stephen P. Bensch inclòs a l'Atles MUHBA d'història de Barcelona). 

L’expansió franca cap al sud va integrar Barcelona a l’imperi Carolingi l’any 801. La ciutat es va convertir en capital d’un comtat de frontera que mirava de resistir la pressió islàmica. La conquesta de noves terres als musulmans i la desvinculació definitiva dels reis francs, al final del segle x, van consolidar el poder dels seus comtes.

Al segle XI, la implantació del feudalisme i una notable expansió econòmica feren de Barcelona un centre de mercat regional i convertiren els seus comtes en veritables prínceps dels comtats catalans. La fragmentació del califat en petits regnes de taifes va propiciar el desplaçament de la frontera cap al sud i les incursions cristianes per terres andalusines, a fi d’aconseguir botí i imposar-los el pagament de tributs o paries. Aquesta nova riquesa fou a l’origen d’activitats financeres i de grans obres, com ara la catedral romànica i el nou palau comtal. La unió dinàstica amb Aragó (1137) encara va incrementar la potència militar dels comtes barcelonins, alhora que els aportà el títol reial.

La Barcelona de l’any 1000 era un reducte a l’extrem més llunyà de les terres sota la influència dels francs, a prop de la frontera amb al-Àndalus. Es tractava d’una plaça forta que havia adquirit una gran notorietat arran de l’esfondrament sobtat del regne visigòtic i la reconfiguració total de la xarxa urbana que els romans havien traçat a la península. L’any 985, les tropes d’al-Mansur l’assaltaren i saquejaren, però Barcelona es va recuperar ràpidament de les ferides i va mostrar una vitalitat renovada en les dècades següents. La convergència d’una agricultura i un mercat en expansió, una població en augment i una nova fase de ràtzies militars sobre terres musulmanes va donar una embranzida poderosa al creixement urbà. La situació geogràfica de la ciutat també l’afavoria, en una plana litoral entre la serra de Collserola i el mar i ben comunicada amb l’interior del país.

En la Barcelona del canvi de mil·lenni, el llegat més important del passat romà el constituïa el cercle de muralles del segle III. A partir del segle X, part de les seves defenses van passar a les mans dels aristòcrates i es van convertir en residències privades, mentre les quatre portes del recinte romà esdevenien castells: el castell Vell, a llevant, i el castell Nou, a ponent, pertanyien al comte i als seus representants (el vescomte; més tard, el veguer), mentre que la porta Bisbal, al nord, i el castell de Regomir, al sud, eren del bisbe. La trama urbana bàsica de la ciutat romana havia sobreviscut fins al punt de forjar la ciutat altmedieval, encara que noves construccions fessin desviar carrers abans rectes o se’n bloquegessin d’altres. Al quadrant nord-oriental, la catedral i el palau comtal, ambdós renovats al segle xi en estil romànic, dominaven l’espai intramurs. A ponent seu, s’hi havia delimitat el call jueu. La meitat sud del recinte romà estava molt menys poblada. S’havia convertit en una zona d’horts, petites vinyes i camps i alguns habitatges dispersos, on s’alçaven les esglésies parroquials dels Sants Just i Pastor, de Sant Jaume i de Sant Miquel. Al llarg dels segles XI i XII, s’acabà ocupant completament, en bona part per residències de la noblesa, del clergat i d’alguns ordes religiosos.

Al mateix temps, les zones fora muralla van conèixer un notable procés d’urbanització. Primer al nord (els Arcs Antics) i sobretot a l’est de les muralles, davant del castell Vell, on se celebrava el mercat i tenia l’inici el camí que conduïa a França. En aquest mateix sector, però més lluny del recinte emmurallat, van aparèixer ravals al voltant dels monestirs de Sant Pere de les Puelles, Santa Eulàlia del Camp i Santa Anna, de l’església parroquial de Sant Cugat del Rec i, finalment, també entorn de Santa Maria del Mar, a prop de la platja i de la zona portuària i del darrer tram del rec Comtal, el que fou l’embrió del gran barri comercial de la ciutat als darrers segles de l’edat mitjana.

A ponent i al llarg de la costa, la urbanització extramurs es va dur a terme més lentament. L’entorn insalubre, a prop de rieres i d’estanys encara no dessecats, explica en part l’endarreriment. Davant del castell Nou es van construir uns nous banys públics. També hi havia el mercat reial de carn, a prop del qual s’anà formant un nou raval o vila nova al voltant de l’església parroquial de Santa Maria del Pi. Més cap a Montjuïc hi havia el monestir de Sant Pau del Camp. Era una zona amb molts espais oberts, perfecta per establir-hi l’hospital de mesells i altres establiments d’assistència als pobres, els malalts i els passavolants. Vers el 1200, la ciutat ocupava unes 60 hectàrees i hi vivien entre 10.000 i 12.000 persones.

Durant aquest període, malgrat la revolta feudal del segle XI i l’ascendent del bisbe, el comte va reeixir a conservar el control sobre la ciutat. L’espai urbà no es va fragmentar en una varietat de jurisdiccions i senyories. El comte es va haver d’enfrontar, però, als vescomtes de Barcelona, que gaudien d’un poder molt rellevant dins la ciutat, fins que va aconseguir fer-los fora. A partir del segle XII, el comte va governar la ciutat a través del veguer (responsable de l’ordre públic i de la justícia) i del batlle (responsable del fisc urbà). En aquest mateix moment, i específicament després de la superació de la crisi econòmica de la primera meitat de segle, va començar la gestació d’un patriciat urbà. Els prohoms o burgesos més destacats es van veure cada vegada més implicats en la gestió del domini del comte i rei sobre la ciutat: li van donar suport financer i van col·laborar en l’administració. Al final del segle XII van aparèixer els primers representants de la comunitat urbana elegits, els cònsols, encara sense poder de govern sobre la ciutat. Es prefigurava el règim d’autonomia municipal que els ciutadans van obtenir al segle següent.