Barchelona-Barcelona. Empori marítim i municipi autònom (1249-1714)
Ciutat reial i empori marítim, segles XIII-XV (article de Roser Salicrú inclòs a l'Atles MUHBA d'història de Barcelona)
L’ambició de la monarquia a Occitània acabà el 1213, derrotada pels francesos. Se’n seguí un canvi d’orientació estratègica, cap al sud i la Mediterrània. Per conquerir Mallorca i València el rei necessitava diners i vaixells dels mercaders barcelonins, els quals n’obtingueren a canvi el primer règim municipal el 1249.
El Consell de Cent o assemblea municipal, controlat per l’oligarquia dels grans llinatges barcelonins, va poder regular així el creixement urbà i l’activitat productiva, estructurada en corporacions d’ofici. Les annexions de Sicília i Sardenya van impulsar Barcelona com a centre mercantil i financer mediterrani, juntament amb Venècia i Gènova, sota la tutela i l’estímul d’institucions com el Consolat de Mar i la Taula de Canvi. Els guanys van omplir la ciutat de grans edificis gòtics.
L’onada de prosperitat va estendre’s, malgrat les crisis i les epidèmies, fins ben entrat el segle XV, quan al declivi del comerç de llarga distància s’afegí l’enfrontament amb la dinastia dels Trastàmara, que assentà temporalment la cort a Nàpols. L’economia urbana se’n va ressentir i les tensions socials van créixer: el 1462 esclatava una guerra civil de 10 anys, que postergà la ciutat. Els dos aspectes que defineixen sintèticament la Barcelona dels darrers segles de l’edat mitjana són la seva condició de ciutat reial i la d’empori marítim, indestriable del seu vessant de ciutat mediterrània. Es tracta de dues condicions interrelacionades, tot i que no necessàriament interdependents. I que, si bé ni en l’àmbit mediterrani medieval ni tampoc en el marc de la Corona d’Aragó no van ser exclusives de Barcelona, aquí hi van adquirir connotacions singulars.
La Barcelona medieval es va convertir en ciutat reial des que, a la segona meitat del segle xii, els comtes de Barcelona van entroncar amb el Casal reial d’Aragó, i va concentrar, sempre, poder polític i econòmic. Com que la monarquia era itinerant, els comtes reis no residien enlloc de manera estable. A més de Saragossa, on es coronaven, tant Barcelona com també, progressivament, Ciutat de Mallorca, València, Perpinyà i Nàpols van tenir els seus palaus reials, que hostatjaven els monarques quan visitaven aquelles terres. Tot i això, els reis de la casa de Barcelona sempre van tenir predilecció per la primera capital mediterrània que havia tingut el regne. El Palau Reial Major de la ciutat, amb el seu majestuós Saló del Tinell i la capella de Santa Àgata, va ser el palau reial més important dels seus dominis. Significativament, s’hi van instal·lar l’Arxiu Reial i l’Arxiu del Mestre Racional, les úniques institucions de la monarquia que no seguien els monarques en els seus viatges. Els reis també van tenir a Barcelona les principals drassanes reials, que es van especialitzar en la construcció i la reparació de galeres al servei dels seus interessos. I els sobirans també van convocar, sovint, corts a la ciutat.
D’acord amb la monarquia, l’impuls dels mercaders barcelonins va ser fonamental per a l’inici de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, apuntalada en les conquestes de Mallorca i València, primer, i en les aspiracions sobre Sardenya, Sicília, Còrsega i Nàpols, després. En constant diàleg i negociació amb els monarques a canvi de subsidis, els barcelonins en van obtenir privilegis destinats a regular el tràfic marítim i a establir la xarxa de consolats que va emparar la seva expansió mercantil però que va estar al servei de tots els súbdits de la Corona. Els usos i costums marítims de la ciutat van ser pioners i van influenciar el dret marítim de tota la Mediterrània medieval i moderna.
La Corona d’Aragó i la Mediterrània medievals eren espais interconnectats estretament, de manera que les rutes mercantils tenien reiterades escales on fer intercanvi de productes. El lligam de Barcelona amb les diverses illes mediterrànies va potenciar sobretot la seva projecció cap al nord d’Àfrica (amb una menció especial de Tunis) i el llevant (Síria i Egipte). Amb tot, els interessos dels barcelonins també es van desplegar cap a l’Atlàntic. I, a més de port comercial, Barcelona també va ser un gran centre financer mercantil. L’expansió barcelonina es va dur a terme, però, sense que la ciutat tingués un port pròpiament dit. Fins ben entrat el segle XV, a Barcelona les grans embarcacions hi havien d’ancorar a una certa distància de la platja, i eren carregades i descarregades per tot un estol de petites barques.
Capital gremial corporativa, segles XVI-XVIII (article de Pere Molas inclòs a l'Atles MUHBA d'història de Barcelona).
El matrimoni de Ferran II amb Isabel I de Castella, anomenats Reis Catòlics, va allunyar la cort de Barcelona, convertida en capital virregnal d’una província de la monarquia hispànica. La nova Inquisició reial provocà la fugida dels jueus conversos i fou decisiva per imposar al llarg del segle XVI la Contrareforma, que va afegir més convents a la trama urbana. Ciutat i país van restar allunyats de l’expansió americana, però el tràfic portuari era sostingut i la producció va prosperar sota el control dels gremis o corporacions d’ofici, que a mitjan segle XVII van aconseguir un representant estable dels menestrals al govern municipal.
La guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va incrementar la pressió de la monarquia i va portar a la guerra dels Segadors. Els equilibris es trencaren de nou mig segle després amb la guerra de Successió: l’aposta de les elits urbanes de Catalunya per Carles d’Àustria no va guanyar i la derrota del 1714 va comportar repressió i absolutisme. Pel Decret de Nova Planta Felip V va abolir la Generalitat i el Consell de Cent. Poc després feu demolir una part de la Ribera per bastir la Ciutadella i va dividir el territori municipal per empetitir Barcelona.
Barcelona va ser una de les ciutats europees on els gremis van estar més presents al govern municipal. Des dels orígens, el Consell de Cent va comptar amb mestres artesans entre els seus membres, malgrat que inicialment no es tractava de representants elegits per les seves corporacions. A partir del segle XV, les corporacions d’oficis van representar una part important del Consell de Cent, bé que estaven dividides en dos grups desiguals: els «col·legis d’artistes » i les «confraries de menestrals» (la paraula gremi va aparèixer posteriorment). Del 1455 al 1498, la representació d’artistes (juristes, metges) i menestrals va ser força elevada. A partir del 1498 es va veure reduïda, sobretot en les places de consellers de la ciutat, on els menestrals, molt més nombrosos, s’havien d’alternar anualment amb els artistes. Només en la conjuntura veritablement revolucionària del 1641 les confraries de menestrals van aconseguir crear una plaça de conseller pròpia: la sisena. Tanmateix, tot i les limitacions anteriors, els estaments privilegiats consideraven que la presència popular al consell municipal podia representar una amenaça per a l’estabilitat de l’ordre social.
Sempre ha estat molt llaminer generalitzar sobre la ubicació dels tallers menestrals a partir de la denominació dels carrers que feien referència a uns oficis determinats. Evidentment hi ha una relació d’origen entre l’ofici i el nom del carrer, però avui no es pot sostenir que tots els mestres d’un ofici estiguessin ubicats en un mateix carrer. A més, alguns dels oficis més importants, per exemple el de la indústria tèxtil, no han deixat a Barcelona el seu testimoni en la nomenclatura urbana. És evident, però, que els tallers i les botigues menestrals se situaven en uns barris determinats de la ciutat, en especial els de Sant Pere de les Puelles i de la Ribera, i que els oficis de les indústries tèxtils i de la pell eren a la vora del rec Comtal. No és casualitat que a les seves proximitats hi trobem els carrers dels Assaonadors i de la Blanqueria, les dues activitats bàsiques de la preparació de la pell abans que fos emprada per a la fabricació d’objectes concrets, com ara sabates, corretges, cinturons i bosses per part dels gremis corresponents. També és significativa la presència de molts tints al voltant de les Basses de Sant Pere. A la plaça de Sant Agustí Vell hi va haver fins al segle XVIII la «casa del Judici», on els gremis de paraires o fabricants de teixits de llana i de tintorers inspeccionaven la qualitat dels teixits i dels tints. Encara que s’han conservat algunes cases gremials, cal tenir en compte que moltes corporacions no disposaven d’edifici propi i, per tant, celebraven els consells i feien els exàmens de mestres en edificis religiosos, sobretot convents, o a les cases particulars dels seus dirigents, anomenats prohoms o cònsols, o del mateix notari de la corporació.