Barcino-Barcinona. Colònia romana i seu visigòtica (10 a.C. - 800)

Així era Bàrcino (text de la Carme Miró i Alaix inclòs a l'Atles MUHBA d'Història de Barcelona)

En el marc de pacificació d’Hispània, l’emperador Octavi August va fundar vers l’any 10 aC la petita ciutat de Bàrcino dalt de dos turons veïns deshabitats propers al mar (el Mons Tàber i un altre localitzat a l’actual plaça de Sant Just), en una plana flanquejada per dos rius i una serra. Desconeixem exactament què el va portar a fer-ho, però la història li ha donat la raó, perquè aquella petita colònia avui és la capital de Catalunya.

En parlar de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, cal tenir en compte l’urbs però també que el seu territori o ager, poblat des de l’època prehistòrica, va ser un element clau per entendre la funció i el desenvolupament de la ciutat. Hi vivia part de la població de la colònia, amb una forta activitat econòmica. El pla estava intensament ocupat per vil·les, com la de la Sagrera, importants centres elaboradors de vi ja des de l’època republicana i potser des d’abans. El territori estava centuriat, és a dir, dividit en parcel·les regulars mitjançant uns eixos imaginaris, que de vegades han quedat reflectits a l’espai, com passa al subsol del Mercat de Sant Antoni, on s’ha conservat un eix de centuriació que coincidia amb una riera.

Diverses vies i camins menaven a la colònia, especialment la via Augusta, documentada també al Mercat de Sant Antoni. S’hi ubicaven, als costats, les zones d’enterrament. Destaquen la necròpolis situada a banda i banda de la via Augusta, amb mausoleus i espais de cremació de l’elit; la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid, amb enterraments de coberta semicilíndrica (cupae) i d’altres de gent més humil; i la de les Drassanes, seguint la via marítima, amb enterraments de cremació i la presència d’urnes de vidre i restes de llits funeraris d’os, que també han estat localitzats a Sant Antoni.

Un element clau per entendre la colònia és l’aqüeducte que portava l’aigua des de la zona de Montcada, que entrava a la ciutat per l’actual plaça Nova. Aquesta va ser la primera gran obra pública que es va fer a Bàrcino, anterior a la primera muralla. A l’entorn de la primera meitat del segle I dC aquest aqüeducte de l’època fundacional es va desdoblar gràcies a un castellum divisorium, el qual donava pas a dos ramals paral·lels que entraven pel costat de la porta de la muralla. Un d’aquests ramals, el segon construït, va ser anul·lat quan es va bastir el segon recinte defensiu. L’aqüeducte portava prou aigua per abastir tota la ciutat i el suburbi, on arribava per canonades no pressuritzades de plom o terrissa, com la documentada al carrer de l’Argenteria. Dins la ciutat hi havia un complex sistema de distribució d’aigua neta cap a les termes, les fonts, les indústries i les cases. L’aigua bruta desguassava per una xarxa de clavegueram que coincidia amb el traçat dels cardos i que acabava en part al fossat de la muralla, des d’on anava al mar.

L’urbs pròpiament dita era una ciutat en forma octogonal, de traçat hipodàmic. Alguns dels carrers han quedat fossilitzats a la trama actual, com el carrer del Bisbe i el carrer de la Ciutat, que uneixen dues de les portes. L’urbs estava delimitada des de l’inici per una muralla amb quatre portes. No tenim gaires dades d’aquest primitiu mur, perquè a la segona meitat del segle III s’hi va adossar, per fora, un segon recinte, més conegut. Aquest segon recinte tenia quatre portes: les que unien el decumanus, conservades en part, eren portes triforades, amb torres semicirculars o cilíndriques que les emmarcaven. Arran de la construcció de l’estructura anomenada castellum, la porta de mar va patir una remodelació, en la qual es va perdre una porta de vianants i es va moure una de les torres. Les portes que unien el cardo han desaparegut totalment, però sabem que també eren triforades i tenien torres poligonals a banda i banda. La muralla del segle III tenia setanta-sis torres de planta diversa i disposava d’un fossat no continu des de l’època fundacional.

Bàrcino tenia un temple dedicat al Diví August. Les darreres recerques a l’entorn de la seva estructura i decoració assenyalen que és de l’època fundacional i que les seves dimensions no són les que fins ara es creia; era més ample i més curt. Es dubta també de la seva orientació. Tot apunta que s’hauria de girar uns noranta graus respecte a l’orientació tradicional que se li pressuposava (en realitat es disposaria en perpendicular al cardo màxim). El fòrum del seu davant és el gran desconegut de la colònia. La planta i la 5 ubicació estan en qüestió i van relacionades intrínsecament amb l’orientació i la grandària del temple.

Dels habitatges de Bàrcino només en coneixem les cases de les elits. Es tracta de domus senyorials del tipus d’atri-peristil, amb diferents habitacions estructurades a l’entorn d’un pati central. De la majoria se’n coneix millor la darrera fase, cap al segle iv. Totes, a excepció de la de la plaça de Sant Miquel, van ser objecte llavors d’una gran remodelació, especialment en la decoració. Destaquen els mosaics de la domus de Sant Honorat i de Bisbe Caçador i el conjunt pictòric de la domus d’Avinyó. Com a tret distintiu, la majoria d’aquestes cases tenien banys privats, i alguns d’aquests banys, com els de Bisbe Caçador, incloïen tot el recorregut clàssic d’estances successives.

Bàrcino tenia, com a mínim, tres conjunts termals públics, cosa inusual en una ciutat tan petita. Dos estaven a banda i banda de la porta de mar. Es tractava de les termes marítimes, típiques de totes les ciutats portuàries. A la zona de l’actual pati d’en Llimona hi havia els banys de les dones, construïts cap al final del segle I i destruïts arran de la construcció de la segona muralla. S’ha conservat part de la piscina del frigidari. A l’altra banda hi havia els banys dels homes, de la mateixa cronologia d’inici que el de les dones, però que, amb la construcció del nou recinte, van quedar englobats en una estructura que historiogràficament s’ha anomenat castellum.

El suburbi estava poblat des de l’època fundacional. Hi convivien zones d’habitatge amb d’altres d’artesanals i productives i alguns grans abocadors, com el localitzat al carrer d’Avinyó.