La manca d’habitatge abocà al relloguer, l’autoconstrucció i el barraquisme fins a finals dels anys 1950. La situació millorà amb la producció massiva de pisos a la perifèria, incloent-hi els grans polígons d’habitatge fets del 1958 al 1976, on després calia lluitar pels equipaments.
El sector de l’automòbil havia estat molt dinàmic fins a la guerra. La dictadura de Franco no veia amb bons ulls potenciar Barcelona, però la mà d’obra formada, el port i els terrenys amb exempció duanera de la Zona Franca van atraure la SEAT. El primer cotxe en va sortir el 1953.
La tensió reprimida a la postguerra va esclatar l’any 1951 en apujar-se el tramvia. El boicot als tramvies, seguit de vaga general, fou un moviment ciutadà molt transversal que va atemorir el règim. Se’n derivà un enduriment de la repressió i un canvi de política econòmica.
A principis del 1919, arran d’una vaga duríssima a les empreses elèctriques del grup de La Canadenca, el moviment obrer català va aconseguir a Barcelona una victòria mundial: entre els acords per posar fi a la vaga hi havia la jornada laboral de vuit hores.
L’any 801 els francs, aprofitant la crisi interna de l’emirat de Còrdova, van conquerir Barcelona. La seva incorporació com a baluard meridional de l’Imperi carolingi es va commemorar encunyant-hi moneda a nom de la ciutat, Barcinona.
Felip V no digerí mai la infidelitat a favor de Carles d’Àustria, i la derrota del 1714 fou devastadora per a Catalunya. El decret de Nova Planta del 1716 va substituir la Generalitat per la Reial Audiència, i el Consell de Cent barceloní, per un ajuntament amb poc poder.
El Col·legi d’Apotecaris va publicar el 1511 la Concòrdia dels Apotecaris de Barcelona. Era la segona farmacopea del món, després de la de Florència, i establia les receptes de 309 medicaments compostos. La seva preparació era complexa i requeria molts instruments i recipients.
Després de dècades de creixement descontrolat, les associacions de veïns van embrancar-se en el combat per un pla d’urbanisme capaç de frenar l’especulació immobiliària i d’afavorir l’espai públic i els equipaments. El Pla es convertí en un pacte urbà durador, encara vigent.
L’ànsia de canvi urbà es va plasmar en la consigna «sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria», que l’Ajuntament de Maragall es feu seva. L’actuació als barris va atorgar una legitimitat duradora al municipi, si bé alguns projectes ja van suscitar crítiques rellevants.
La reivindicació de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia va cristal·litzar en una manifestació gegantina l’11 de setembre de 1977, amb centenars de milers de ciutadans de tots els barris i orígens, que accelerà el restabliment de les institucions catalanes eliminades per la dictadura.
