L’objectiu de posar Barcelona al mapa va tenir èxit, més com a destí turístic que com  a pol europeu de gestió, amb una immigració molt diversa. L’atenció a la indústria ─ base econòmica des del segle XVIII ─ fou posterior, quedant pendent l’habitatge. Amb aquests dilemes es feia global Barcelona a l’alba del segle XXI.

A principis del segle xx Barcelona es refermava com a capital i seu de les institucions catalanes: la Mancomunitat entre 1914 i 1925 i la Generalitat a la II República (1931-1939). Van ser dissoltes, respectivament, pels dos dictadors del segle: Primo de Rivera i Franco.

Els immigrants trobaven feina, però vivien en una urbanitat molt precària. Tot i això, els vincles sindicals, polítics, parroquials i veïnals entre velles i noves classes populars van afavorir la incorporació dels nouvinguts,  simbolitzada en l’interès per saber català.  

L’expansió metropolitana en l’àrea del Pla Cerdà havia connectat els pobles del Pla de Barcelona, i el 1874 l’alcalde Rius i Taulet en proposà la unificació municipal, com era abans de Felip V. L’Estat hi accedí el 1897, a canvi d’una millor recaptació per a la guerra a Cuba.