La natura de l’art japonès

Dr. Ricard Bru

Universitat Autònoma de Barcelona

La cultura japonesa s’ha anat configurant i definint a partir d’uns vincles ferms amb el medi físic on s’ha desenvolupat al llarg dels segles: un extens territori amb importants diferències climàtiques i de gran activitat sísmica en el qual la generositat i la bellesa de la natura han tingut un paper molt rellevant. Tant l’antiga religió nativa, el xintoisme, com les antologies poètiques datades a partir del segle VIII mostren com la profunda empatia dels japonesos cap a la natura ha esdevingut un dels trets idiosincràtics principals de la seva cultura. I l’art, com a expressió estètica de la cultura, ens n’ha deixat bells testimoniatges. Com en el passat, encara avui, en un Japó que viu de ple l’era de la tecnologia, resulta pràcticament impossible ignorar les subtileses dels canvis constants i permanents de les estacions. És per aquest motiu que al llarg de la història n’han sorgit tota mena de representacions idealitzades i emotives, des de l’imponent mont Fuji fins als pètals de flor més humils. Juntes, formen un vast repertori d’imatges que s’ha adaptat a tots els registres, tots els estils i formats, per acabar ocupant un rol central en la història de l’art japonès.

Malgrat que el culte animista del xintoisme ens remet a un passat llunyà, l’observació i la veneració estètica de les representacions idealitzades de la natura no es van estendre entre les classes altes del país fins a l’entorn del període Heian (794-1185), quan aristòcrates, artistes i poetes, allunyats dels ambients rurals, van començar a plasmar a través del pinzell una mirada intel·lectualitzada, i alhora refinada, de flors, plantes, ocells i paisatges. La màxima expressió de la relació íntima entre la natura i la mirada humana seria des d’aleshores la representació del pas del temps a través de les diverses estacions que, de manera inexorable, recorden la bellesa melancòlica d’un món efímer. En aquest sentit, la cèlebre La història de Genji, escrita per Murasaki Shikibu al segle XI, és un cant constant als plaers de la natura i al canvi continu de les estacions, a les fulles daurades de la tardor, a la lluna plena d’agost, a la rosada, a la flor de la prunera o al so del vent entre els pins. «A vegades em torba pensar en la transitorietat de les coses, sempre en perpetu canvi ―afirmava el príncep Genji―, però n’hi ha prou que em sigui donat contemplar les flors d’una nova primavera per aferrar-me a la realitat visible, per més que sàpiga que és només un somni volàtil.» Ja des d’aleshores, en el seu dia a dia, la cort japonesa es va acostumar a viure tancada en palaus rodejats d’una naturalesa poetitzada: «Dins els límits del meu propi jardí ―afegia Genji― he procurat reunir tot el que he pogut de totes les estacions de l’any: arbres que floreixen a la primavera, plantes que assoleixen la seva màxima bellesa a la tardor, insectes la música dels quals evoca les càlides nits d’estiu...» Però no era tan sols que la cort s’envoltés d’un jardí o d’un petit fragment de natura, sinó que va començar a decorar tots els interiors amb portes corredisses fusuma i paravents amb pintures que reproduïen una natura colorista, i alhora estilitzada, que expressava tot un doll constant de bellesa i d’emoció.

Més enllà del període Heian, les representacions artístiques de la natura, amb el pas dels anys i dels segles, no van parar d’enriquir-se amb més propostes, i amb formats, tècniques i estils cada cop més diversos. Així, a partir del segle XIII, sota la influència del budisme zen, s’hi van començar a introduir motius de flors i ocells d’inspiració continental, representats exclusivament amb tinta xinesa de color negre (sumi-e). Es tractava d’un nou tipus de pintura que responia a un temps nou, marcat pel shogunat Ashikaga i uns patrons samurais que veien en l’austeritat i en l’autosuficiència del budisme zen un model atractiu a seguir. Pintures com la del mont Fuji plasmat amb un sol traç de pinzell pel monjo zen Etsusō Myōi en dates molt més tardanes mostren un dels trets essencials de la pintura del budisme zen, en què els paisatges, més que acabats, eren suggerits amb traços essencials i intuïtius (MEB 507-1). Però, a part de trobar-la a les obres dels monjos pintors budistes, la natura es va fer present en una diversitat de suports molt més extensa, no tan sols en pintures sobre rotlles horitzontals (makimono) i verticals (kakejiku), ni només en portes i murs interiors, sinó també en tota mena d’elements i objectes de la vida quotidiana, des dels quimonos de seda fins a les laques, les ceràmiques o fins i tot el paper, la correspondència i la poesia. Grans artistes com Kanō Eitoku, Tawaraya Sōtatsu, Kanō Tan’yū, Itō Jakuchū, Maruyama Ōkyo o bé Ogata Kōrin, membres de tendències tan diverses com les escoles Tosa, Kanō, Rinpa, Nanga o Maruyama-Shijō, com també infinitat d’altres autors, molts anònims, ens han transmès al llarg dels segles una mirada pròpia d’una natura que, des de temps remots, s’ha sentit i s’ha viscut, al Japó, de manera intensa.

La decoració d’una petita ceràmica podia esdevenir un suport perfecte per evocar llocs comuns difosos per la literatura i la poesia, com ara els cirerers florits de Yoshino o bé les fulles rogenques de la tardor caient a les aigües del famós riu Tatsuta (MEB 121-122), de la mateixa manera que els antics quimonos es recobrien amb motius tan diversos com ara grues volant, onades encrespades o flors com els lliris que creixien al pont de vuit taules, yatsuhashi, descrit al segle IX als Contes d’Ise. La col·lecció japonesa del MUEC BCN mostra precisament aquesta riquesa amb peces tan diverses com un katabira (MEB 414-1858), un antic quimono (kosode) d’estiu decorat amb un brodat de flors de crisantems de mitjan època Edo (1600-1868), o bé amb llibres il·lustrats i estampes que ens acosten a diferents formes d’aproximació a la natura. Alguns exemples els tenim en la proliferació de manuals per a artistes en els quals s’ensenyava a representar flors, ocells, arbres i muntanyes: des dels dos volums del Taigadōgafu (MEB 152-830), copiats pòstumament cap a l’any 1803 per Sō Geppō a partir d’un rotlle il·lustrat pintat per Ike no Taiga, i el volum Ippitsugafu de Katsushika Hokusai (MCM 7 02), creat per aprendre a dibuixar amb un sol traç de pinzell, fins als paisatges i les vistes famoses del mont Fuji difosos pels artistes de l’escola ukiyo-e del segle XIX, com ara els d’Utagawa Hiroshige (MEB 506-3).

Entusiasmat per la descoberta de les estampes japoneses, l’any 1887 Vincent van Gogh va retratar el comerciant d’art Père Tanguy (Museu Rodin, París) acompanyat de xilografies d’Utagawa Kunisada i Utagawa Hiroshige, entre les quals destaca la vista d’un cirerer florit dedicat al gran guerrer Minamoto no Yoshitsune a Ishiyakushi (MCM 7 07), que pertany a la sèrie «Indrets famosos de les cinquanta-tres estacions» (1855). Precisament aquest cirerer era un dels que havia fet somniar Van Gogh de poder viatjar al Japó i un dels que devia recordar en descobrir els arbres florits d’Arle al començament del 1888. No sense motiu, l’art japonès va captivar els artistes occidentals tan bon punt el país va obrir les fronteres a partir de mitjan segle XIX. I és que al llarg dels segles el Japó va saber mirar, llegir i sentir la natura des d’un vessant tan emotiu com estètic que va impregnar tot el seu art.

També et pot interessar...