La Seu Parc Montjuïc del Museu Etnològic i de Cultures del Món està ubicada en un extrem dels jardins de Laribal, al parc de Montjuïc, al lloc on era la seu original del museu, la casa de la Colla d’Arròs.
L’edifici, projectat ex professo, va ser el primer edifici de nova planta que es va construir a Barcelona per acollir un museu. Els responsables en van ser els arquitectes municipals Bonaventura Bassegoda Nonell, Jesús López, Antoni Lozoya i Joan Puigdengoles.
El museu es va inaugurar el 1973 amb una exposició de prop de mil peces de l’Afganistan, Nova Guinea, Austràlia, el Japó i el Perú, recol·lectades a les expedicions del museu i no exposades fins aleshores.
Edifici modern, projectat sobre una base d’un mòdul hexagonal seguint l’ideal traçat per l’arquitecte americà Frank Lloyd Wright, està ornat amb un fris de relleus ceràmics d’Eudald Serra. Aquest mural de Serra està situat a les tres cares exteriors del vestíbul, que respon a una planta trapezoidal.
La construcció va comptar amb la col·laboració i el criteri d’August Panyella (primer director del Museu Etnològic) i del seu equip, com també amb la voluntat dels arquitectes de fer servir tots els recursos de la tècnica moderna per fer que aquesta articulació particular dels espais fessin la visita més còmoda i fluida a totes les àrees.
Tot i el caràcter modern de l’edifici, un dels objectius principals de l’arquitectura era que el protagonisme recaigués sobre els objectes exposats, de manera que l’edifici fos un marc que els envoltés, com un complement que els fes destacar i els acompanyés.
L’edifici es va pensar de tal manera que els objectes més grans se situessin ala planta de dalt, on els sostres són més alts, i es va deixar la planta baixa per als objectes de mida més reduïda. A aquests dos espais es van afegir els laboratoris, els magatzems i els tallers de restauracions, disposats al subsol, i el terrat, amb un jardí. D’altra banda, les vitrines del soterrani es van pensar perquè els visitants poguessin observar les peces que no estaven exposades en plantes superiors.
Es van projectar tres plantes a l’entorn de tres patis interiors també hexagonals, i amb el tercer pis format per hexàgons disposats a diferents alçades. Així, la biblioteca i sala de projeccions (actualment la sala d’actes), insonoritzada, va quedar situada entre dos pisos, amb un disseny que permetia l’entrada zenital de llum natural.
Els hexàgons superposats de les diferents plantes de l’edifici, i també l’estructura exterior, s’integren amb l’entorn paisatgístic de Montjuïc i amb els jardins de Laribal que hi ha justament darrere de l’edifici, que tenen un extens roserar —el primer roserar públic de Barcelona. Aquests jardins van ser projectats per l’enginyer francès Jean-Claude Nicolas Forestier i el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, el seu ajudant.
Reforma dels anys 2011-2015
El Museu Etnològic va tancar al públic l’any 2011, i el 2015 va tornar a obrir després d’una remodelació arquitectònica i museogràfica. Mentre que el disseny de la nova museografia, dissenyada per Jesús Galdón, posa l’accent en els objectes, la reforma arquitectònica, portada a terme per l’arquitecte Toni Gironès, respecta l’essència del projecte original, en subratlla la potència però aprofundeix, al mateix temps, en la dissolució de les barreres entre espais.
Les sales d’exposicions, adaptades, pretenen ser espais de trànsit lliure, espais neutres que volen afavorir no tan sols el diàleg entre les peces, sinó també entre aquestes i els visitants. D’altra banda, es reforma totalment la planta subterrània per transformar-la en una reserva visitable, amb il·luminació natural, que envolta la reserva no visitable del museu, on es conserven un gran nombre d’objectes de la col·lecció que no estan visibles al públic. En aquesta planta també es pot veure una part del fons de la biblioteca, amb llibres classificats en un conjunt de prestatgeries.
La millora del vestíbul també respon a la voluntat de mantenir la claredat estructural i material del projecte inicial però optimitzant-ne les condicions. La intenció és que la seva amplitud s’entengui com un interès del museu per projectar-se cap a la ciutat de Barcelona, que es desplega als seus peus.
