Tió, Tió, caga Tió…..

El Nadal és la gran festa de l’hivern junt amb el carnaval, amb la celebració del solstici comença a allargar-se el dia i amb aquest renaixement del dia s’augura el reverdiment de la natura que ens obsequiarà amb la seva generositat. És per aquest motiu que la llum i els elements vegetals son molt presents en el Nadal. La molsa, el galceran, el boix grèvol, el vesc, l’arbre, el tió, les ponseties... son elements vegetals que tenen diverses funcions i son també de diverses procedències. Algunes son més decoratives que un altre cosa però totes tenen elements simbòlics que ens fan pensar en l’abundancia, en el renaixement de la natura, en la bona astruga pel temps nou que encetem.  Aquest tema donaria per molt però nosaltres ens centrarem en el tió. El Tió, probablement és el darrer ritus pagà que es conserva sense cristianitzar. Un tió és per definició un tros de soca gruixuda per ser cremat, és el tronc capfoguer sobre el qual s’apilen els altres. Aquest també pot ser anomenat tronc, tronca, soca, rabassa, conco del foc, etc. El tió és el protagonista d’un dels rituals nadalencs més vius i alhora més antics que conservem. El ritual és més o menys igual a tot arreu. Dies abans de Nadal apareix aquest tronc de les maneres més diverses, n’hi ha que cauen del cel, d’altres apareixen dins els llits dels infants, d’altres al mig d’un camí esperant una família adoptiva. Un cop és a casa comença el període d’engreix amb les dietes més variades: palla, garrofes, galetes, mandarines, rosegons de pa, pells de taronja, tot s’hi val per tal que -quan arribi el dia- retorni tot el que ha menjat cagant o rajant obsequis. El moment màgic arriba el dia de fer-lo cagar. Avui es fan cagades col·lectives a les festes de Nadal d’escoles i associacions dies abans de la festivitat i a les llars acostumen a fer-lo cagar la nit de Nadal o la mateixa diada, cada família ho fa segons les seves necessitats i costums. Abans de fer cagar el tió és costum atansar-se al pessebre a cantar unes nadales, d’altres escalfen els bastons o els mullen ja que diuen que cagarà millor. Arribats al moment, la mainada, armats amb els bastons, comença a picar el tió amb força, tot cantant una cançoneta al·lusiva a l’acció. D’aquests cançons o cantarelles, n’hi ha moltíssimes variants segons el territori, procedències familiars, etc. Un cop ben colpejat s’aixeca la manta que el tapa i hi trobarem els obsequis que haurà cagat. És tradició que cagui entre d’altres coses les postres del dinar de Nadal, neules i torrons. Tot i que actualment caga de tot, mòbils, tauletes, fins i tot diuen que d’alguna soca algú ha vist sortir-ne un televisor, ja sabeu aquelles coses que s’expliquen que algú ha explicat, o que li han dit…. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renéixer de la natura després de l’estació hivernal.  Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps. Actualment els tions s’han urbanitzat i humanitzat, convertint-se en uns elements simpàtics de l’imaginari nadalenc. Cofats amb barretina i amb una cara dibuixada amb un somriure més que evident, ens anuncia, tot reposant en un racó de la llar, que arriba el Nadal.    - Amadeu Carbó -