Les reserves indígenes del Brasil, sota el pes de l’agronegoci i la mineria

                     Gustau Nerín   La bancada ruralista és un conjunt de parlamentaris que actuen com un lobby al Brasil. Formen part de diferents forces polítiques, però tenen en comú el seu objectiu de donar suport a l’agronegoci. Aquest lobby pretén incrementar l’explotació dels territoris forestals del Brasil, amb el suport dels grans terratinents i les potents empreses agrícoles i ramaderes, dedicades bàsicament a la producció per a l’exportació, però també de les poblacions de zones veïnes a la selva que volen accedir als seus recursos (com els garimpeiros, els miners il·legals, o els treballadors de les empreses forestals). Tenen, a més a més, la complicitat de les empreses mineres i forestals que volen explotar uns jaciments i uns boscos que ara per ara els estan vedats. Ara, la seva situació és immillorable. La bancada ruralista va tenir un paper decisiu en la separació de la presidència de Brasil de Dilma Rousseff (que tot i els escàndols de corrupció en què el Partit del Treball estava implicat, defensava mínimament la preservació de l’Amazònia). Aquesta mateixa bancada ruralista va ser molt més tolerant quan els tribunals van reclamar que es tragués la immunitat al corrupte president Michel Temer, que havia substituït Rousseff: s’hi van negar. El preu d’aquest suport és l’obertura a l’explotació de grans superfícies de l’Amazònia. Temer ha cedit davant els ruralistes i s’excusa amb pretextos financers: els recursos obtinguts de les empreses que explotin la selva ajudaran a finançar un Estat en plena crisi que ha vist estroncats els seus somnis de creixement. [caption id="attachment_628" align="alignright" width="300"] Indígenes a Rio Negro, Brasil[/caption] Els principals obstacles als projectes de la bancada ruralista eren les demarcacions de terres indígenes i les àrees de protecció ambiental. Les terres indígenes són àmplies extensions de terra que tradicionalment havien estat ocupades per un poble indígena determinat. La llei estableix que en les terres indígenes demarcades no s’hi poden establir no-indis i que s’han d’explotar sota els sistemes econòmics tradicionals. Una protecció similar es dóna a les terres propietat de quilomboles (societats descendents d’esclaus cimarrons). La llei estableix una forta protecció a les terres demarcades, però tradicionalment hi ha hagut molts problemes per a assolir les delimitacions. La FUNAI, la governamental Fundació Nacional de l’Indi, per endegar un procés, demana un informe a diferents experts (entre els quals no hi poden faltar els antropòlegs). Aquests fan una valoració de si la proposta de demarcació és justificada o no. Més endavant, els directius de la FUNAI elaboren un informe, que pot coincidir o no amb les recomanacions dels experts, que s’eleva al Ministeri de Justícia. Quan aquest el valida, es transfereix al govern que és qui l’ha d’aprovar definitivament les delimitacions. Les demarcacions són molt efectives: no només impedeixen que arribin nous pobladors i que s’obrin nous negocis a les reserves, sinó que comporta l’expulsió dels colons ja presents a la zona (un element molt criticat pels ruralistes que aspiren sempre a posar més terres en explotació i consideren les expulsions com un atac al dret a la propietat privada). Els sectors ecologistes han donat tot el seu suport a les demarcacions, ja que consideren que la protecció dels drets dels indígenes és la millor garantia per evitar la sobreexplotació de la zona i la destrucció del pulmó del Planeta. Però sovint hi ha un problema cultural pel que fa a la percepció de l’aprofitament de les terres. Si per a bona part dels brasilers són terres “malbaratades” (ja que al Brasil bona part dels espais naturals han estat destruïts per fer conreus o per dedicar-se a la ramaderia), per als indis són àrees aprofitades, perquè per les seves pautes d’ocupació necessiten molt més terreny, doncs practiquen l’agricultura itinerant o la caça i recol·lecció. Per a alguns membres del govern Temer l’existència mateixa dels indígenes suposa una amenaça al “progrés del país”. Però els processos d’aprovacions de les demarcacions es van dilatar moltíssim en temps de Rousseff, ja que aquesta intentava tranquil·litzar als ruralistes per no perdre el seu suport al Parlament brasiler. Passaven els anys i els informes dels experts s’omplien de pols sense que les demarcacions avancessin. A més a més els colons, amb el suport de la maquinària ruralista, van endegar un munt de recursos judicials que van paralitzar les demarcacions noves. En els darrers temps, amb la bancada ruralista més forta que mai al poder, s’han multiplicat les mesures per retallar les demarcacions. Però a més a més, cada cop són més habituals les accions il·legals contra els indígenes, com les coaccions o els assassinats. En algunes comunitats s’intenta foragitar als indis abans no se’ls demarqui el seu territori, de tal forma que el procés de demarcació quedi en no res. Les mesures del govern posen en perill, fins i tot, les darreres comunitats de “no contactats”, aquells indis que mai han tingut contacte amb els occidentals i que la FUNAI protegeix especialment, perquè el seu sistema immunològic no està preparat i la trobada amb occidentals podria disparar la mortalitat en la seva comunitat. Aquests grups es troben a la frontera amazònica entre Brasil, Perú i Bolívia, principalment. La bancada ruralista proposa, simplement, ocupar els seus territoris i reduir-los, tot argumentant que la seva supervivència “no és viable”. I és que, desgraciadament els ruralistes tenen raó. Els indis no contactats no podran sobreviure a mitjà termini, si la societat brasilera, i el conjunt d’Occident, no modifica la seva relació amb ells. I això no és fàcil.