Rellegir la documentació del museu

Els territoris que actualment formen la República de Guinea Equatorial van jugar un paper important en la història i la creació de la col•lecció del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Si bé aquest territori africà no va ser un espai prioritari dins l’estratègia d’adquisicions durant els primers anys de vida de la institució, a final de la dècada dels cinquanta, amb la col•laboració sobre el terreny de Jordi Sabater Pi, August Panyella va dirigir dues expedicions a la zona. La primera expedició es va dur a terme a l’inici de 1957 i la segona, executada en tres fases, durant els anys 1958 i 1959. Com en el cas de les expedicions al protectorat del Marroc d’uns anys abans, els viatges als Territoris espanyols del Golf de Guinea aprofitaven les facilitats que oferia el domini colonial espanyol. 
A aquestes activitats caldria afegir el precedent de l’expedició de 1948 organitzada per l’Instituto de Estudios Africanos (IDEA) depenent del CSIC, on un jove August Panyella va participar dins la secció etnològica sota la direcció de Santiago Alcobé. Els objectes adquirits en aquesta primera expedició, aquells recollits per August Panyella, però també per l’entomòleg Joaquim Mateu Sanpere, en arribar a la península es van emmagatzemar provisionalment en el Museu Etnològic fins a l’any 1958, quan definitivament es van lliurar al Museo Nacional de Antropología de Madrid. Posteriorment, el museu, sota l’empara de l’IDEA, va dur a terme l’any 1960 una campanya d’excavació i prospecció arqueològica de diversos jaciments a l’illa de Bioko. 
La implicació de les autoritats colonials en aquestes activitats va ser diversa: més activa en l’expedició de 1948, quan membres de la guàrdia colonial i alguns presos van treballar en l’embalatge i enviament dels objectes a la península; i més laxa, però sempre col•laborativa, en les expedicions organitzades pel museu. Administradors colonials sobre el terreny o des de la Dirección General de Marruecos y Colonias van veure amb bons ulls l’interès del museu per aquests territoris i facilitaren el moviment dels membres de l’expedició per tots ells.
 

Les expedicions del Museu Etnològic a Guinea Equatorial, 1957-1959

Com a antecedent de les primeres expedicions, la col•laboració entre Jordi Sabater Pi i el llavors nomenat Museu Etnològic i Colonial va proporcionar entre 1952 i 1953 una primera remesa d’objectes fang adquirits principalment a les poblacions del nord-est de Guinea Equatorial, al voltant de la carretera entre Mikomeseng i Ebebiyin. La primera expedició organitzada pel museu, duta a terme entre el 5 de febrer i el 15 de març de 1957, tenia com a objectiu “recolectar una serie de piezas representativas de la cultura fang”. Tot i la brevetat del temps dedicat, es van adquirir més de set-cents objectes de la part continental de la colònia espanyola, del Gabon i en menor mesura del sud de Camerun. Els mitjans, però, foren molt limitats. A diferència de l’expedició de l’IDEA de 1948, no es comptava amb personal adscrit en diverses seccions (etnològica, zoològica, etc.) sinó que tot el treball requeia únicament sobre les espatlles de Panyella i Sabater Pi. L’àrea de recol•lecció va quedar centrada en el sector més oriental de l’actual província de Kie-Ntem, des d’on es va fer el salt al Woleu-Ntem gabonès.

La següent expedició es va aprofitar de les gestions per posar en marxa el Jardí d’Aclimatació de Bindung, una instal•lació depenent del Zoo de Barcelona i de l’ajuntament de la ciutat que havia de servir com a punt de transició d’animals i plantes destinades tant al zoo barceloní com a d’altres. Igual que el museu, aquesta instal•lació s’aprofitava de les estructures de la colonització sota l’empara també dels discursos científics dominants sobre l’entorn i la població. El caràcter subsidiari de la recol•lecció etnològica en aquesta fase de juliol de 1958 queda patent en l’escassa quantitat de temps dedicat, una única setmana, i en la reduïda extensió de terreny abastat, limitada als voltants d’Evinayong a la província de Centre-Sud. L’estada a l’illa de Bioko es va aprofitar per fer unes primeres intervencions arqueològiques als jaciments d’Escombreras i a la cova de Bosilá. En una segona fase, durant el mes d’abril de 1959, Jordi Sabater Pi va realitzar en solitari un seguit d’adquisicions a la zona d’Akurenam traspassant de nou la frontera amb el Gabon, fins a arribar als estreps de les muntanyes de Cristall. La darrera part d’aquesta expedició, l’agost de 1959, es va limitar a la recol•lecció puntual d’algunes peces i potser a l’elaboració d’un projecte no dut a terme de recol•lecció d’objectes dels pobles que habitaven la franja litoral de la Guinea continental: els bissió i els ndowé.

Rellegir la documentació del museu

En resum, de les dues expedicions organitzades pel Museu Etnològic, a les quals caldria sumar alguns donatius i recol·leccions puntuals fets per Jordi Sabater Pi, van ingressar poc més d’un miler d’objectes del poble fang, obtinguts en àrees molt determinades del continent, i també, tot i que en menor quantitat, dels bubi de l’illa de Bioko. La documentació produïda per part d’aquestes expedicions i conservada a l’arxiu del MuEC ens ha facilitat enormement la labor de determinar la procedència de les peces, així com el moment i forma d’adquisició d’acord amb els requisits dels estudis de traçabilitat (Provenance Research) que diverses institucions museístiques han engegat. El context colonial en què es va obtenir aquesta col·lecció guineana fa del tot necessària la fixació, tan exacta com sigui possible, de l’indret i el moment d’adquisició de les peces, on i de qui es van obtenir o qui les va produir, per tal de contribuir al coneixement de la relació entre els objectes dels museus i les poblacions i societats origen d’aquests.
Malgrat que aquesta rica documentació possibiliti establir les dades més elementals en relació amb el lloc o la data d’adquisició dels objectes, és fonamental obrir el camp de recerca cap a altres fonts i documents que ajudin a comprendre millor el context ampli on es feien visibles les jerarquies entre comprador i venedor, blancs i negres, els paràmetres científics i estètics que discriminaven quins objectes gaudien de representativitat i quins no, així com el paper de la població colonitzada.
Dins aquest marc, el Museu Etnològic i de Cultures del Món ha dut a terme una primera revisió d’aquest conjunt de material aprofitant fins a on ha estat possible la documentació generada per les expedicions que el mateix museu conserva i de la qual facilita la consulta mitjançant la seva pàgina web. La major part d’objectes es van adquirir mitjançant la compra directa al propietari o propietària. A diferència de l’expedició de 1948, on va ser habitual pagar amb tabac, cartutxos o conyac, a les expedicions organitzades pel museu els pagaments es feien, segons els registres, sempre en metàl·lic. Tractant-se de diners públics es demanava la justificació de la despesa. Aquesta mena de documentació on es registraven les compres no estava destinada a les poblacions que venien els objectes, sinó a l’entitat, en aquest cas l’ajuntament, que esmerçava els diners. És a dir, aquest conjunt de rebuts no manifesta la licitud de la compra respecte al venedor, sinó que la justificava davant l’autoritat municipal. Alhora, s’ha de tenir en compte que aquesta documentació ofereix la visió dels expedicionaris i no de la població local.

La documentació de les expedicions registren 422 compres on es va recollir el nom del propietari o propietària a qui es va adquirir la peça, que representa un 42% dels casos. En d’altres, la identificació és més genèrica, per exemple anotant el parentiu del venedor amb tal o tal altra persona. Finalment, en una gran part d’ocasions simplement no es va fer constar aquesta dada. Considerats en conjunt, majoritàriament, es tracta d’homes i dones fang, un total de 288, que habitaven en els diferents poblats que es van visitar. Sovint, en el cas de les dones es va fer constar el lloc i clan d’origen, atès que per la tradició matrimonial fang les dones casades sempre s’adscrivien a un clan diferent del que habitava el poblat. Algunes compres es van fer directament a membres de l’administració colonial, com fou el cas de la desena d’objectes adquirits al capità Juan Chicharro a Añizoc o a Basislio Olaechea a Ebebiyin.
Els mateixos documents també permeten apropar-se al coneixement de l’autoria d’alguns objectes. Quan aquesta era coneguda, fet que no passava sempre, es va fer constar en els inventaris de camp, d’on es pot obtenir una nòmina d’uns 140 artesans i artesanes fang. Hi són els ferrers, lutiers i fabricants d’altres instruments musicals, tallistes, terrissers, fabricants de culleres, cistellers... Entre aquests destaquen terrissaires que gaudien d’una certa nomenada com Nkono Asumu d’Eson-Nsomo o el tallista Ondó Eyé d’Akonoayop, nebot i deixeble de Ndutumu Singhó (ca. 1887-1959), un dels pocs escultors fang que ens són coneguts. El coneixement que la mateixa població fang tenia sobre qui havia fabricat un objecte determinat pot manifestar indirectament l’antiguitat d’aquest.  Així, per exemple, d’alguns tipus concrets de peces mai o rarament es coneixia el nom de l’artífex, fet que permet interpretar que es tractava d’instruments i atuells caiguts en desús o fabricats feia molt de temps, els quals sovint havien pertangut als pares o avis del venedor, i que tot sembla indicar que els expedicionaris cercaven amb més interès. Les monedes en forma de llança (bikuele) que havien servit per pagar el preu de la núvia, els torques de llautó o bronze que abillaven el coll de dones i homes (nkeme i ezang, respectivament) o armes tradicionals com les espases curtes (fa-etú) rarament es van vincular a un fabricant concret. El mateix es pot dir d’algunes escultures en fusta molt properes a les tradicionals que es van trobar formant part d’una biga a Eteguevein o a les restes enrunades d’una casa del poblat Nsok-Nsomo. Així mateix, el grau d’aculturació de la població fang es pot arribar a copsar. En alguns indrets, els noms dels objectes s’havien perdut quasi del tot. De nou són significatius els torques de llautó o bronze. En molts poblats de la regió de Kie-Ntem encara es coneixia el nom, mentre que en algunes poblacions de la regió d’Akurenam només coneixien el terme per referir-se a collar (ekat) o al bronze (ngos).

La distribució dels poblats visitats per August Panyella i Jordi Sabater Pi estava condicionada per factors com ara la disponibilitat d’un lloc base, com ho va ser Nkumadjap on residia Sabater Pi l’any 1957, o les limitacions del temps disponible. No obstant això, resulta evident l’interès per documentar i contrastar les realitats dels dos grans grups fang presents a Guinea Equatorial, els ntumu al nord-est i els okak al sud. L’expedició de 1957 es va centrar en les poblacions dels primers, mentre que el 1958 i 1959 l’atenció es va destinar als segons. Per tant, la recol•lecció de peces va estar lluny d’abastar tota l’extensió del territori fang guineà i es va limitar a les zones on s’esperava obtenir millors resultats i les peces més genuïnes d’acord amb els estàndards establerts per l’antropologia del període. Les dues expedicions juntes van treure peces d’un total de 109 poblats, alguns d’ells desapareguts avui dia, ubicats preferentment a Guinea Equatorial però també a indrets limítrofs del Gabon i Camerun. Tota aquesta toponímia ha estat traslladada sobre mapa i representada en funció del nombre d’objectes adquirits. Alguns dels poblats només s’han pogut situar de manera aproximada jugant amb la referència d’altres viles d’ubicació coneguda i les vies de comunicació. A la majoria d’indrets es van obtenir menys d’una dotzena de peces, mentre que llocs com Be-Oyek, Eson-Esseng o Makoga-Yembein van superar la quarantena i es van visitar en més d’una ocasió.

Aquesta tasca pretén contribuir a la millora del coneixement i sistematització de la informació referent al fons guineà del museu i alhora a la seva difusió entre el públic i les persones interessades en el passat colonial de l’estat espanyol. Una selecció dels objectes adquirits en aquestes expedicions és consultable a través de les Col•leccions en línia de la nostra web [*enllaç], fet que facilita una primera consulta i presa de contacte amb aquest patrimoni. Continuar en aquesta línia de treball implicarà el contrast de la documentació que custodia el museu amb altres fonts d’informació i repertoris materials similars, així com aplicar en un futur pròxim aquesta metodologia de treball a altres conjunts d’objectes com els recol•lectats el 1948 per l’entomòleg Joaquim Mateu Sanpere o el conjunt exhumat a les excavacions arqueològiques de platja Carboneras (Bioko) de 1960.

Col·lecció en línia.