Masclismes més enllà del capitalisme patriarcal

Gustau Nerín

L’expansió colonial d’Europa no només va anar associada a un domini polític i econòmic del continent europeu sobre el món, sinó també a una difusió del seu mode de vida. Amb el colonialisme va arribar un nou mode de producció: el capitalisme. I amb ell molts comportaments vinculats a l’economia capitalista. A moltes zones s’hi va imposar una religió monoteista, que va alterar de forma radical la relació entre els individus i la divinitat. L’evangelització va implicar un canvi forçat dels models familiars, i això va implicar, òbviament, una modificació de les relacions de gènere. Alguns autors consideren que les relacions de classe, pròpies del capitalisme importat pel colonialisme, són les que nodreixen totes les altres formes de desigualtat: racisme, masclisme, homofòbia...

No hi ha cap dubte que a moltes societats que van ser colonitzades per Occident hi imperen valors masclistes. Hi ha qui argumenta que el masclisme que domina les societats que havien estat colonitzades no és sinó una assumpció d’un tret cultural europeu, que s’hauria estès pel colonialisme. Alguns teòrics, en canvi, apunten que el masclisme imperant a moltes societats colonitzades no és sinó la conseqüència d’un mecanisme compensatori per “la sensació d’esgotament, impotència i incapacitat” que va deixar el colonialisme als homes colonitzats, que es van veure privats dels seus signes de virilitat. D’altres autors, en canvi, apunten que el masclisme existent en aquestes societats no és sinó un manteniment del masclisme precolonial.

Malgrat tot, no hi ha cap dubte que la submissió de les dones als homes havia existit, sota formes diferents, a moltes societats precolonials. A molts jaciments arqueològics, fins i tot de l’Edat dels Metalls, s’ha constatat que hi ha grans tombes masculines plenes de regals i atributs de poder, en tant que les tombes femenines mostren clarament la inferioritat a la que estaven relegades les dones.

A la Xina clàssica, la dona patia una clara situació de subordinació. La dona, segons les teories de Confuci (que s’adaptaven molt bé a un masclisme preexistent) havia d’estar subordinada al seu marit, de la mateixa forma que l’home havia d’estar sotmès al sobirà, al seu pare i als seus germans grans. Les dones havien d’acomplir estrictament els seus rols subordinats, com a forma de mantenir l’ordre del món. Confuci demanava als homes generositat i tolerància cap a les dones, però establia clarament una posició subordinada per a aquestes. Una dona podia ser virtuosa, segons el confucianisme, però per a ser-ho havia d’apartar-se dels afers públics. La dona ideal havia de ser casta, callada, resignada i tímida: subordinada. La dona soltera havia de seguir les directrius del seu pare, la casada les del seu marit i la vídua les del seu fill. El paper de la dona sempre havia d’estar subordinat a algú. Era l’home qui podia divorciar-se de la dona, fins i tot per motius fútils, com la gelosia d’ella. A nivell religiós, la dona només podia retre el culte als avantpassats als ancestres del seu marit.

A l’Amèrica precolonial també hi ha constància de societats altament masclistes. Sens dubte, ho eren els asteques, ja que a la majoria de cultures militaristes es ret culte a la força de l’home i es relega la dona a posicions secundàries. Entre els asteques les dones havien de fer les tasques casolanes i tenien unes normes de conducta molt estrictes. La família era una institució autoritària i patriarcal, que es basava en el comandament masculí. Les dones havien de casar-se verges, i estaven sotmeses a un rígid control sexual. Si cometien adulteri eren condemnades a mort; en canvi l’home era lliure de ser infidel amb dones solteres. Es considerava que les dones tenien una naturalesa maligna, i que podien provocar greus malalties als homes. I en la religió era també patent el domini masculí. En canvi en d’altres societats del grup nahualt, les dones tenien un paper més rellevant en diversos àmbits de la societat, tot i que sempre subordinat al dels homes.

No és gaire diferent el cas dels fang de l’Àfrica Central, una societat segmentària on les posicions de domini estaven estrictament monopolitzades pels homes adults, que exercien un control polític, econòmic i militar sobre les dones i sobre els homes joves. La clau de tota l’estructura familiar era el dot, que garantia el control de la reproducció, de la mà d’obra disponible i, en conseqüència, de la producció agrícola. Perquè un home es casés calia que lliurés als pares de la noia un dot, l’nsua, pagat amb bikweles (unes puntes de llança, que només eren usades com a moneda per a fins matrimonials). Els joves es solien casar amb els beneficis obtinguts per les dots de les seves germanes, però els que prenien la decisió de casar als joves eren els homes madurs del seu grup. Les dones es casaven molt joves, i passaven de la tutela del seu pare a la del marit. El control de les dones i els freqüents raptes produïen una altíssima conflictivitat en el sí de la societat fang precolonial.

Els arqueòlegs creuen que el sedentarisme, a partir del Neolític, va perjudicar la situació de la dona. Els grups humans, a partir de que van abandonar el nomadisme, van reforçar la divisió de les feines entre homes i dones, i alhora les dones van anar quedant circumscrites a les feines a l’interior del poblat, mentre que els homes es reservaven les tasques de seguretat i altres feines que reportaven major prestigi. Els homes van reforçar el seu control sobre les dones per tal de tenir el control sobre la procreació i sobre la terra, mitjançant els sistemes d’herència, que sovint passaven també per la vigilància de les dones. Aquest predomini masculí es va fer patent també en un canvi a nivell religiós. La deesses de la fecunditat, fins aleshores dominants, van anar deixant pas a déus masculins.

Sens dubte el colonialisme va suposar l’aplicació de determinades formes de dominació masculina procedents d’Europa a l’Àfrica, a Àsia, a Oceania i a Amèrica. Però en la majoria d’aquests territoris, abans de l’arribada dels europeus, hi havia altres formes de masclisme. Justament per això, en molts casos la colonització es va presentar com l’alliberament de les dones indígenes de la tirania que els imposaven els homes indígenes. Un discurs ben cínic, perquè la pràctica colonial va ser obertament masclista i va aconseguir trencar amb algunes pràctiques i institucions que empoderaven les dones.