Recórrer els museus

He anat al Museu Etnològic i de les Cultures del Món (MUEC), a la seu del carrer de Montcada. Ocupa els antics Palau Nadal i Palau del Marquès de Lió, dos casalots impressionants. M’hi he passejat un parell d’hores en solitud. Entre setmana i a l’hora tardana de dinar, ni tan sols m’hi he trobat un turista incaut. Visitar un museu a soles té alguna cosa de nocturnitat. Més que de visita sembla que hi hagis anat a robar. Però el meu objectiu era tot un altre. Havia de badar per la col·lecció permanent i triar sis peces. Sis objectes d’aquí i sis objectes de la seu que el MUEC té a Montjuïc, prop dels jardins de Laribal, en un dels edificis més singulars de Barcelona. M’han encarregat que dialogui amb 12 peces. Que les tracti com el passavolant amb qui l’atzar et posa a compartir quatre vicissituds. I avui començo. T’he vist a la peanya. La cartel·la diu que pertanys a l’anomenada col·lecció Folch. Això és important. Albert Folch i Rusiñol (1922-1988) va ser químic i empresari. Es va afeccionar a l’etnologia perquè feia el servei militar a les illes Canàries i sovint anava a cooperar en una planta d’aigua potable al Sàhara. En el fons tenia un esperit de col·leccionista. Amb la seva dona, Margarita Corachan, van acabar viatjant per tot el món. I gràcies a l’amistat amb Eudald Serra i amb August Panyella, dels quals en parlaré en un altre article, van recopilar una col·lecció d’art no europeu extensíssima, una de les ben nodrides del Vell Continent. Recordo haver-ne vist una bona part, fa molts anys i, com avui, una mica d’incògnit, en una casa particular de l’avinguda Pearson. La cartel·la també diu que ets una figura antropomorfa de ceràmica i que vens de Veracruz, de la costa atlàntica de Mèxic. T’han datat a l’engròs i diuen que ets nascuda entre els anys 300 i 900 de la nostra era. És a dir que ets precolombina, però això no vol dir res, perquè existies abans de Colom i existeixes ara que Colom cria llegenda al regne malva de la historiografia wannabe. Sovint s’ha dit que els objectes com tu servíeu d’amulet o d’ídol en un marc religiós concret. T’adoraven, t’invocaven, t’exigien o et temien, tan li fa. És difícil, saber a qui o què representaves, quin poder t’atorgaven i quant de temps vas passar oblidada, abans no et caiguessin al damunt les grapes europees, segles enllà del teu naixement. En qualsevol cas, una de les funcions teves que no ha canviat és que la gent t’admira. Si de cas has passat del temple o de la cova al museu, però en cap cas has caigut de la peanya. Amb aquesta antiguitat teva, però, no m’hauries de recordar res ni ningú. Això no vol dir que jo no visqui en una societat òrfena d’amulets i d’ídols. Si poguessis sortir del museu ho veuries. Continuem enderiats amb les idees de sort, destí, justícia i favor. Passa que hem agafat vergonya d’anar als templets i per contra ens fem un tip de comprar loteria i de votar a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals, continentals i fins i tot il·legals. Ja ho trobarem. I en canvi sí, que em recordes algú. Potser ho fan les teves arracades. Ara el món del pírcing ha evolucionat força i les dilatacions de lòbul no son estranyes de veure pel carrer. Es fa el forat i cada cert temps s’hi posa un anell dilatador de radi superior. En homes i dones joves, normalment tatuats i vestits com si estiguessin a les palpentes a l’hora de triar-se la muda davant l’armari, a Barcelona he vist orelles com les teves, però no és això. Ni és aquesta mena de boina francesa que portes ni son les teves faccions incaiques, avui tan habituals en la majoria de metròpolis occidentals: avui que la melé humana n’omple l’espai públic. No. És una familiaritat mental i ja la tinc. El novembre de l’any 2013 vaig ser a la Fundació Tàpies. El periodista Michel Daubert hi presentava el llibre Museu Hergé (editat per Zephyrum). S’hi proposa un recorregut per un altre museu, el que té dedicat Hergé a Lovaina-la-Nova, prop de Brussel·les. Però m’estic equivocant. Ja sé de què et conec, i tampoc no ve d’aquí. Ve de quan jo era petit. Després de la Guerra Civil, la meitat de la meva família va acabar escampada pel sud de França, dispersada i vençuda. Vull dir que no van tornar a viure mai més a Catalunya. Per això tinc una tia paterna a Perpinyà. És viva. Cada Nadal (cada Noël) ens duia algun obsequi. I l’any 1980 ens va portar el llibre Le Musée imaginaire de Tintin (editat per Casterman). Ja t’he trobat! De fet figures a la portada d’aquest volum que tant m’estimo. El llibre sobre un museu imaginari. Ets el fetitxe arumbaya de l’àlbum L’orella escapçada, un dels millors, al meu entendre, de les aventures de Tintín. Una vegada més, com tu, el fetitxe és el botó de roda del conflicte entre dos mons, entre l’art funcional d’un món arcaic i el funcionariat artístic d’un món modern. En aquest cas, l’antic fetitxe arumbaya és robat a Europa i Tintín, després de mil aventures per l’Amèrica del Sud, i després d’ajudar a portar la democràcia a dos països ensalvatgits, retorna la peça al museu i reequilibra un cosmos donat. La història entre Europa i les excolònies també es podria fer a partir de les anades i vingudes de peces, reals com tu, imaginades com el fetitxe arumbaya. M’hi has fet pensar quan et mirava les orelles, perquè, ben mirat, en aparença no teniu res a veure.   Adrià Pujol Cruells