Animals de costums

El  nostre Dia de la Candelera, el dos de febrer, és el Dia de la Marmota per a d’altres cultures, sobretot per la nord-americana. I, vés per on, els americans han fet seva una tradició, una costum, d’arrels i orígens europeus i l’han estès gràcies al cinema. I tant l’una celebració com l’altra em permeten compartir amb vostès una reflexió sobre la que, pel meu parer, és una de les veritats absolutes de la vida que som animals de costums. Gràcies a aquest fet - o per culpa d’ell, que de fet és nostra, tant la culpa com la responsabilitat-, de vegades, ens ajuda a fer certes coses, millors o pitjors, i en d’altres ocasions fan que semblem una mica especials davant d’unes altres. Però el que sempre demostra és que malgrat que siguem complicats de mena, com que els humans som una contradicció amb potes, acaba reflectint la simplicitat de la raça humana. Segons la definició del diccionari, les costums reflecteixen una manera de fer, d’actuar, establerta per un llarg ús. Una forma d’obrar adquirida per la repetició d’actes de la mateixa espècie. Un hàbit, un ritual, una cerimònia d’una comunitat que segueix uns protocols marcats per una tradició i això l’acaba convertint en un fet usual, una convenció. Una costum. I malgrat que ens entestem a canviar d’hàbits per adquirir-ne de nous, i que aquest fet ens faci creure que som moderns, perquè reneguem de les tradicions i de les convencions antigues, som una espècie que ens regim per aquesta mena de codis, de regles que ens defineixen. I està demostrat que quan no hi són aquestes costums ens descol·loca com a individu i com a societat. Això mateix que dèiem del dia de la marmota. Resulta que la tradició de preguntar a un animal quan acaba l’hivern, tot indica que és una costum que es remonta a la antiga Roma. El dos de febrer se celebrava el Dia de l’Eriçó amb unes regles força semblants a les que regeixen al cerimonial de veure l’ombra de la marmota i a partir d’aquí determirar si s’ha acabat o no l’hivern. Segons explica en el seu llibre Groundhog Day, El Dia de la Marmota, el professor d’antropologia de la Universitat de Pensilvània, Don Yoder, el ritual es tractava d’un festival primaveral de purificació que es deia Februa, que després va donar nom al mes de febrer. La festa pagana va ser substituïda per la catòlica de la Presentació del Nen Jesús en el Temple i la Purificació de la Verge María, una tradició que se celebra el mateix 2 de febrer, quaranta dies després de la Nit de Nadal, del teòric naixement de l’Infant. En diversos llocs del continent europeu hi havia la tradició d’ observar com es despertaven després de la hivernació ossos, tuixons i eriçons. I , precisament, van ser els emigrants alemanys que van portar aquesta costum a Pensilvània i van canviar el simpàtic animaló de les punxes per la murrieria de la marmota canadenca. El que dèiem, estem dissenyats a partir d’uns paràmetres que ens fan actuar segons models establerts per seguir unes determinades convencions i quan ens escarrassem a subvertir-los per crear-ne uns altres de nous, de diferents, l’únic que estem fent en realitat és substituir la forma perquè en el fons continuem essent animals de costums. Martí Gironell