Per que aquí fem pessebres...?

Oriol Pascual Sanpons [caption id="attachment_287" align="alignright" width="300"] Figures de pessebre que es poden veure a partir del 16 de desembre del 2016 fins al 8 de gener del 2017 al pati del Museu de Cultures del Món de Barcelona.[/caption] Un tret distintiu de la les ciutats de tradició catòlica, com ara Barcelona, és que per Nadal fan pessebres. A l’Europa meridional apareix per primera vegada la representació devota del naixement de Jesús i, tot i la creixent secularització de la societat, arrela en el costumari festiu esdevenint  avui dia una pràctica molt popular. La història del pessebre està estretament vinculada a l'expansió de les ordres eclesiàstiques, especialment franciscans i clarisses, durant els segles XII-XIII, però seran els jesuïtes els que ho propagaran arreu del món catòlic, a partir del segle XVI, com a recurs propagandístic en contra la reforma protestant. El que avui coneixem per pessebre és el model compositiu que es va consolidar, desprès d’una llarga evolució, durant el barroc. De fet hi ha una ordre a d'aparició dels seus elements més característics; De la cova-bressol on es venera el nen Jesús, es passa a la presència de la mula i el bou (animals totèmics dels pobles ramaders), s’hi afegeixen desprès les imatges de la verge Maria, sant Josep, els àngels i, més endavant, els pastors i els reis mags. En definitiva, els personatges bàsics de les commemoracions festives de de la Nativitat i l'Epifania, amb les escenes principals centrades en l'adoració dels pastors i l'anunci de l'Àngel, d'una banda, i el viatge dels reis Mags, de l’altra banda, a través d'un territori esquitxat de referències bíbliques. Per tant, el pessebre, des del seu origen, és un conjunt plàstic carregat de simbolisme -una mena de catequesi visual- que en els territoris de confessió catòlica surt de les esglésies per instal·lar-se en les llars i conquerir l’espai públic. Per contra, això no succeeix els territoris protestants, on el paper de pessebre és molt reduït, per no dir inexistent. Sense ànims d’entrar en controvèrsies fútils, caldria aclarir que la reforma protestant i la contrareforma catòlica estaven irremissiblement abocades al conflicte en tant que constituïen sensibilitats diferents a l’hora d’interpretar el mateix univers de creences. Es més, la idea segons la qual el protestantisme (en qualsevol de les seves variants) hauria promogut la modernització econòmica i la secularització de la societat, mentre que el catolicisme hauria propiciat tot el contrari, és a hores d'ara, i amb el que sabem, absolutament falsa. La Reforma i la contrareforma s’han d’entendre com a dues maneres d'encarar un mateix repte; el del trànsit cap a la “Modernitat", que en l'àmbit de la religió va implicar una nova relació entre el sagrat i la consciència individual. És per això que si comparem ambdós sistemes renovadors del cristianisme pel que fa, per exemple, al grau de "repressió i control social", el resultat és semblant; la Ginebra calvinista no és diferència gaire de la Roma de la Inquisició, perquè en el fons la religió per uns i pels altres era molt més que un grapat de dogmes, respectats de grat o a la força, fonamentals per a la gestió dels afers terrenals . El Concili de Trento es fixarà en el pessebre per reafirmar la unitat de la cristiandat contra els protestants que el menyspreen en considerar que culte a les imatges degenera en idolatria. Es per aquest motiu que la companyia de Jesús, líder en l’ensenyament de la doctrina catòlica, en l’obediència a l’autoritat papal i en l’evangelització del nou món -la que obrirà la porta a la seva colonització- va trobar en el pessebre una eina oportuna per persuadir a incauts i descreguts del missatge apostòlic. L’elecció es basava en la capacitat de convenciment que té tot allò que és visual i que els jesuïtes sabran promoure en revestir el pessebre d’un estil ampul·lós i afectadament dramàtic, que apel·la directament a les gents senzilles per a “creure”. En aquest cas les escenes del pessebre il·lustraven, igual que els retaules medievals, a un poble que no comprenia bé els textos sagrats i les referències al seu entorn quotidià feien més creïble la representació plena d'elements sobrenaturals, com la presència de la trinitat, la Glòria, els cors angèlics. Sens dubte, el barroc va ser el moment de l'eclosió dels pessebres, creixent a mesura que suma escenes i multiplica el nombre de figures. Amb el pas del temps d’aquella polèmica, intensament militant a favor o en  contra la representació plàstica del naixement del fill de deu, n’ha quedat el costum en els països de tradició catòlica de muntar el pessebre per Nadal i de barrejar les figures tradicionals amb altres de menys sagrades com el caganer, els clips o altres ninots que deleixen als més petit de casa.