Marshall Sahlins, Edgar Hoover i la guerra del Vietnam

Als anys seixanta el moviment anticonformista nord-americà, com el francès, va tenir el seu epicentre a les universitats. Els universitaris dels Estats Units organitzaven una contracultura que girava entorn a la música rock, a la forma de vestir-se, en la forma de tallar-se (o no tallar-se) el cabell... De forma molt poc explícita, la contracultura juvenil era partidària dels drets civils i pacifista (i de forma més explícita favorable a l’alliberament sexual). Els joves s’oposaven a la guerra del Vietnam, alguns per solidaritat antiimperialista, però molts perquè no volien morir en un conflicte que no els afectava directament. L’antropòleg Marshall Sahlins va tenir un paper destacat en les protestes universitàries, en inventar un nou tipus d’oposició a les polítiques del govern, el teach-in, que va tenir un fort impacte en l’opinió pública i que va permetre que l’antropologia posés el seu coneixement al servei dels oprimits. Va ser una potent eina d’organització de l’anomenada New Left, nova esquerra. Sahlins, el 1965, quan Johnson va redoblar els bombardejos al Vietnam i va començar a enviar-hi tropes de terra, era professor d’antropologia, després d’haver fet el seu treball de camp a les illes Fiji i a Nova Guinea. Sahlins era un crític duríssim de la societat capitalista: en la seva estada a l’arxipèlag polinesi havia quedat encantat amb les societats de caçadors recolectors; més tard, en el seu llibre Economía de la Edad de Piedra, asseguraria que al Paleolític la gent treballava menys i passava menys gana que en el modern sistema industrial. Sahlins ensenyava a la Universitat de Michigan, un lloc perifèric en les revoltes estudiantils. Però ja hi havia hagut alguna vaga estudiantil en la què hi havien participat alguns professors. La participació dels docents a les vagues va despertar les suspicàcies dels grups més conservadors (en els que s’hi incloïen el governador de l’Estat i el rector de la universitat). Acusaven als vaguistes d’abandonar la seva tasca docent, i això va ser considerat com una cosa intolerable per part de l’opinió pública. Per això, Sahlins va buscar una sortida imaginativa. El 25 de març de 1965 va organització el primer teach-in, una gran trobada intel·lectual a la universitat per debatre el problema de la guerra. El nom es prenia dels sit-ins, les assegudes a llocs públics, per defensar els drets civils, practicats sobretot al Sud dels EUA (per exemple, un grup de negres s’asseia en una cafeteria per a blancs i reclamaven begudes fins que eren expulsats per la policia). Es celebrava dins el campus, però fora de l’horari lectiu, per demostrar que no es treia als alumnes les possibilitats d’aprendre, sinó que pel contrari, amb aquestes accions, els seus coneixements podien ampliar-se. Un teach-in no era un míting, sinó d’una trobada acadèmica de primer nivell, que no excloïa el compromís. I mobilitzava els mitjans de comunicació, cosa que li donava un fort ressò social. Durava tota una nit i agrupava a tot tipus de moviments contraculturals. El primer teach-in, el de Michigan, va provocar un efecte dominó: centenars de campus nord-americans van organitzar-ne. A molts d’ells hi assistien milers de persones, que eren a la sessió de les 8 del vespre fins al matí següent, tot discutint un tema controvertit, sovint la participació del seu país a la guerra del Vietnam. Entre els participants no només hi havia acadèmics, sinó també líders comunitaris, polítics, artistes... Hi havien participat el periodista Norman Mailer, l’historiador Charles Tilly,  el filòsof Allan Watts... I es convidava també a intervenir a persones favorables a l’actuació dels EUA a l’Extrem Orient (tot i que no sempre hi anaven). El debat era molt participatiu, i s’orientava cap a aspectes pràctics: no només es debatia què estava passant als Vietnam, sinó que es discutien estratègies per pressionar el govern i per revertir la situació. El 15 de maig de 1965, quan encara no feia dos mesos del primer teach-in se’n va celebrar un de molt sonat amb 3.000 estudiants a Washington. Una setmana més tard, a Berkeley, Califòrnia, 30.000 estudiants van participar en un maratonià teach-in de 36 hores. Els teach-ins van contribuir a difondre un sentiment d’oposició a la guerra entre l’opinió pública. Van ser tan eficaços, que el mateix Edgar Hoover, el director de l’FBI, va ordenar investigar-los i perseguir-los. Es considerava que els teach-ins eren una forma d’adoctrinament i se’ls acusava de formar part de les campanyes de comunistes. De fet, hi havia espies del govern als teach-ins, i alguns professors informaven a l’FBI sobre les activitats dels seus col·legues. Però aquestes activitats van anar perdent força, perquè els estudiants van començar a radicalitzar-se  i a dedicar-se a activitats d’agitació més revolucionàries. Va haver-hi gent que va acusar als teach-ins de polititzar la universitat, però Sahlins es defensa dient que la universitat ja havia estat polititzada, amb el maccarthisme i amb la signatura de molts contractes amb l’exèrcit (molts acadèmics havien col·laborat amb l’exèrcit i amb l’espionatge en la “lluita anticomunista” a canvi de sucosos ajuts). Marshall Sahlins ja té els seus anys (87), però manté la seva voluntat de canviar el món. Davant la política xenòfoba i ultrareaccionària de Trump, Sahlins va proposar recuperar els teach-ins. I no va fer-ho en converses de professors jubilats, sinó a través dels mitjans de comunicació. A desgrat de tot, era conscient que la universitat s’havia tornat més elitista, i que cada cop era més difícil mobilitzar els estudiants. Ara torna a haver-hi sit-ins, contra el racisme, pels drets dels immigrants, per advertir dels perills del canvi climàtic... Però el nombre d’assistents, ara, es compta per centenars i no pas per milers, com comenta, desencisat, el mateix Sahlins, el pare de la criatura.