Bob Dylan: el griot d’Occident?

Gustau Nerín   La concessió del Premi Nobel de Literatura a Robert Allen Zimmerman ha generat un debat duríssim entre els qui consideren que el cantautor s’ho mereix i els que creuen que un cantant, per molt poètiques que siguin les seves lletres, no pot ser considerat un literat i que, per tant, no ha d’endur-se un premi d’aquestes característiques. De fet, també va haver-hi qui es va oposar a que donessin a Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2014. Els editors i els llibreters sembla que tenen molt clar quin és el criteri a seguir per esbrinar on comença i on acaba la literatura: allò que publiquen els editors i vénen els llibreters és literatura. Però no aquest no sembla un criteri gaire seriós. Alguns dels defensors de la concessió a Dylan s’han vist obligats a recórrer a l’antiguitat o a l’edat mitjana per tal de justificar el premi. Uns han recordat que Homer també havia composat l’Ilíada i l’Odissea com a relats orals. D’altres han preferit referir-se als trobadors medievals i a la relació entre la cançó popular i la poesia culta provençal.   En canvi, són pocs els que en aquest anàlisi han recorregut als pobles sense escriptura. Potser perquè als més puristes els semblarà increïble que els boximans, els pigmeus o els tuareg puguin tenir una forma artística “superior”. Però el fet és que els estudiosos dels pobles sense escriptura no han tingut el menor dubte en qualificar com a “literatura oral” les seves creacions. El 1910, fa més d’un segle, l’etnòleg Leo Frobenius va recollir una sèrie de narracions orals africanes, i no va dubtar, quan va publicar-les, en equipar-la amb l’obra del genial Boccaccio: va titular la seva antologia El Decameró negre. Uns anys més tard, el 1921, l’escriptor francès Blaise Cendrars va realitzar una compilació de llegendes, contes i diverses mostres d’oralitat africana, l’Antologia negra. Va dedicar un capítol a les “poesies i cançons de ball”, tot reconeixent així l’existència de poesia a les societats africanes. A partir d’aquest moment, els especialistes en oralitat a l’Àfrica, però també a d’altres societats sense història, vinguin del camp de l’antropologia o de la filologia, no han tingut el menor dubte en considerar que es pot fer literatura de forma oral i que un dels gèneres de la literatura oral, també, és la poesia. Per exemple, en castellà, el cubà Rogelio Martínez Furé va publicar una magnífica tria d’obres orals africanes anomenada, justament, Poesía anónima africana. Però, a més a més, s’accepta que una part substancial de la poesia oral africana és cantada. L’intent de divulgar el terme “oratura”, per diferenciar la creació escrita de la creació oral, ha tingut més aviat poc èxit, i el neologisme ha quedat condemnat a un petit cercle acadèmic.   Tothom sap que bona part de les grans poesies èpiques de la tradició europea sorgeixen de poemes recitats. Però si a Europa els grans cants èpics van desaparèixer fa segles, a alguns països africans han estat vigents fins a finals del segle XX, i en alguns casos ho estan en l’actualitat. A l’Àfrica Occidental encara hi ha alguns griots, la casta de músics que es dedicava professionalment a cantar les lloances dels seus amos i a divertir la població amb la seva música i els seus jocs de paraules.  I a l’Àfrica Central, avui en dia, encara són vius alguns cèlebres tocadors d’mvet, un gènere èpic tocat amb arpa-cítara que ha merescut l’elogi de tots els especialistes en literatura que l’han conegut. Els bot mvet (trobadors fang) passen per un llarg període d’iniciació al costat del seu mestre per aprendre a crear unes narracions basades sempre en la lluita entre els mortals i els immortals. Però no es tracta d’un gènere estàtic, confinat en una tradició morta, sinó que els bot mvet d’avui incorporen a les seves epopeies cartes, motocicletes i avions. De fet, els mateixos africans que es dediquen a la literatura escrita han reconegut en diversos casos el seu deute envers la literatura oral. Jean-Joseph Rarearivelo, el primer poeta africà modern, combinava la influència dels surrealistes francesos amb l’herència del hain-teny, una forma de poesia tradicional malgaix. El poeta congolès Tchicaya U’Tamsi va decidir preservar, de forma escrita, el llegat de l’èpica oral africana, i va publicar un famós volum de Llegendes africanes. El senegalès Birago Diop va preferir recollir els contes del griot de la seva família i els va publicar en un volum anomenat Els contes d’Ahmadou Koumba. Mazisi Kunene, un cèlebre escriptor sud-africà en llengua zulu, va adaptar els gèneres tradicionals zulus i els va adaptar a la modernitat; per exemple, va usar els típics cants de lloança que s’empraven per celebrar els fets bèl·lics dels grans herois zulus per cantar les glòries dels combatents de la guerrilla antiapartheid... [caption id="attachment_308" align="aligncenter" width="400"] Joan Baez i Bob Dylan - Washington D.C., 1963[/caption] És cert que hi ha crítics i acadèmics que es neguen a donar a les creacions orals la categoria de literatura, però ben pocs d’aquests han prestat la més mínima atenció a la literatura oral: senzillament es deixen dur per prejudicis. Una postura potser equiparable als crítics i experts que qüestionen el premi Nobel de Literatura a Bob Dylan pel sol fet de no haver plasmat la majoria de les seves obres de forma escrita. Malgrat tot, és obvi que la literatura oral té unes característiques distintives de la literatura escrita: l’adaptació constant de les obres al pas del temps, l’autoria col·lectiva, la interacció entre creador i receptor... Però aquestes, justament, són també les característiques de la societat digital en la que vivim, i a la que, tard o d’hora, probablement, la literatura escrita s’haurà d’adaptar. Potser la literatura oral té tant futur com passat.