L'antropologia segons Tim Ingold

Tim Ingold és un prestigiós antropòleg britànic, catedràtic a la Universitat d'Aberdeen i membre de la British Academy i la Royal Society d'Edimburg. El seu treball de camp s'ha desenvolupat en les regions polars i els seus orígens, formatius i familiars, l'han dut a focalitzar-se en la vinculació entre les societats i el seu entorn natural. Enguany, durant la primera setmana de setembre, va ser un dels convidats al congrés de la AIBR per oferir una conferència plenària, i també es va aprofitar la seva presència a Barcelona per convidar-lo a una taula rodona que va inaugurar el cicle De l'imaginat al tangible, al Museu Etnològic. Aquest esdeveniment, moderat per la historiadora Queralt Solé, va versar sobre els passats incòmodes dels museus, especialment els d'antropologia, i també va comptar amb la participació de Josep Fornés, director del museu, i Alberto López Bargados, co-comissari de l'exposició Ikunde. Mentre Fornés i Bargados ens oferien reflexions en clau local, parlant de la història de la institució vinculant-la a la memòria del país, Ingold va fer una proposta molt més teòrica, que mereix ser analitzada i traslladada als reptes actuals dels museu antropològics. La seva aportació pren com a punt de partida una definició d'antropologia, particular i heterodoxa, que ell mateix va presentar l'any 2007 en una conferència a la British Academy, dins d'un cicle on han participat els antropòlegs més prestigiosos i que, des de 1972, du el nom d'un dels pilars de la disciplina al regne Unit, Alfred Radcliffe-Brown. Segons Ingold, l'antropologia és l'estudi generós, de final obert, basat en la comparació i amb esperit crític, al voltant de l'ésser humà, el seu coneixement i el món que habita. Si eliminem els adjectius d'aquesta definició, ens quedarem amb una afirmació prou genèrica i ambigua, molt en la línia del que reflexionàvem en aquest mateix blog: l'estudi de l'ésser humà, el seu coneixement i el món que habita. És per això que, tal i com va fer durant la seva exposició, val la pena detenir-se en cadascun dels matisos que expliquen les particularitats de l'antropologia: Generós Una de les característiques que defineix l'antropologia és el seu mètode. A diferència d'altres ciències socials –tot i que la promiscuïtat metodològica és, afortunadament, cada cop més freqüent– la forma d'aproximar-se a l'objecte d'estudi –les persones– es basa en l'escolta, en atendre les explicacions que els protagonistes ofereixen sobre el seu entorn social i natural, i en un tipus d'observació que involucra l'investigador en la realitat estudiada i que sovint serveix per donar veu a cultures que tenen un paper subaltern. Final obert La conferència on es va presentar per primer cop aquesta definició duia per títol L'antropologia no és etnografia, i ens situa en el centre d'aquesta reflexió. Mentre els enfocaments científics pretenen primar les descripcions objectives –o amb una aparença objectiva– que ofereixen respostes definitives a les preguntes que es plantegen, l'antropologia, segons Ingold, hauria de tenir com a objectiu proposar preguntes i reflexions especulatives, eines per a pensar sobre la condició humana i sobre les quals mai trobarem conclusions definitives. Des del públic se li va preguntar què diferencia aquesta funció de la que té la filosofia, i ell va respondre que les reflexions de l'antropologia tenen sempre com a punt de partida l'observació de realitats concretes, i que per tant no hi tindrien cabuda els discursos centrats en el món de les idees que caracteritzen la filosofia. Comparatiu Històricament, una de les diferències entre antropologia i sociologia ha estat que la primera s'ha centrat en l'estudi dels altres, de pobles i societats diferents als de l'investigador –generalment occidental– i aquest tret ha determinat que davant l'observació d'una realitat sempre hi sigui present la certesa que altres formes de vida són possibles i que cap comportament, pensament o organització es poden assumir com a naturals. Aquesta idea ens du cap a la darrera: Crític L'antropologia treballa amb un material sensible: les persones i les societats. El coneixement que genera té conseqüències directes en la vida dels éssers humans i té implicacions que van més enllà d'establir una certesa empírica, científica. Els orígens de la disciplina han estat molt vinculats als processos colonials, i en les darreres dècades s'ha dut a terme una forta autocrítica que senta les bases de l'antropologia contemporània. Així doncs, una implicació social i una actitud crítica envers les realitats observades i els diferents actors que hi participen i influeixen –com els estats i les corporacions– és imprescindible per no convertir-se en un agent més que perpetua uns status quo inacceptables èticament. Però Tim Ingold no va limitar-se a exposar una proposta de fa ja una dècada, sinó que va ser el punt de partida per abordar la temàtica de la taula rodona: com pot ser un museu que respongui a la seva definició d'antropologia? La seva reflexió també va ser de final obert, però va apuntar algunes consideracions ben interessants. Un museu d'antropologia no pot ser només –parafrasejant el títol de la seva conferència– un museu etnogràfic. L'ús indistint dels dos termes –que ja criticava el 2007– no és admissible, ja que un museu antropològic no pot limitar-se a mostrar artefactes que descriguin una forma de vida determinada. En aquest sentit va assenyalar que la narrativa que intenta contextualitzar els objectes per oferir un relat coherent i tancat en realitat els hi resta valor –literalment va afirmar que posa els objectes a dormir. Per contra, defensa que els artefactes exposats han d'entrar en diàleg amb l'observador, per que els seus significats i interpretacions interactuïn en el present i es projectin cap al futur. Els objectes i la seva presentació no han d'oferir respostes al visitant, sinó més aviat preguntes. El paper d'aquests visitants mai pot ser confós amb el d'un consumidor passiu, i aposta per que els museus siguin un espai de correspondència, on els seus diferents elements de les exposicions i el públic es responguin mútuament a les diferents preguntes que ens plantegen les temàtiques tractades. S'imagina els museus antropològics com un lloc de conversa, unes sales on –per contra del que s'espera d'uns visitants assenyats– no hi hagi mai silenci. Sense esmentar el concepte de museu social, va fer-ne al·lusió establint un joc de paraules entre els conceptes de curation –les tasques de conservació de col·leccions i el comissariat d'exposicions– amb el fet de tenir cura de les persones, de la ciutadania en general. Per Tim Ingold, els museus, junt amb les universitats, són unes institucions imprescindibles per una societat democràtica, ja que són un espai on contrastar idees i opinions, una funció social que, en cas d'abandonar-se, dona lloc al fonamentalisme.