El conflicte rohingya: Existeix el fonamentalisme budista?

Gustau Nerín En les darreres setmanes la notícia de la persecució de la minoria rohingya ha sacsejat el món. Feia dècades que s’havia denunciat la persecució d’aquesta minoria musulmana a Myanmar (Birmània). Des del 1982 als rohingya se’ls ha negat la nacionalitat birmana. Molts viuen en camps de refugiat, perquè han estat exclosos de la localitat de Sittwe, la capital de la seva regió. El 2012 ja va haver-hi uns sagnants aldarulls, entre rohingyes i membres de l’ètnia rakhine, que practica el budisme. En aquest episodi, que va causar un centenar de morts, ja es va acusar al govern i a les forces de seguretat de no ser imparcials. El president birmà es va limitar a instar la ONU a recol·locar el milió de rohingya de Myanmar a un altre país. Darrerament la situació encara ha empitjorat. El passat 9 d’octubre, 9 policies van ser assassinats als posts de la frontera bengalino-birmana. Es va acusar dels fets als rohingyes, com a col·lectiu, i es va iniciar una “operació de neteja” de l’exèrcit i la policia contra poblacions d’aquest grup, amb crema de cases, violacions col·lectives, tortures, assassinats... Aung San Suu Kyi, que havia rebut el Nobel de la Pau per la seva oposició a la dictadura militar, i que ara ocupa el càrrec de cap del govern de facto, s’ha negat a condemnar la persecució contra els rohinya, i fins i tot a reconèixer-la: sembla ser que no vol incomodar l’exèrcit ni les autoritats religioses. La campanya contra la minoria ha estat, en bona part, impulsada per Ashin Wirathu, un monjo que lidera un grup integrista budista, el Moviment 969. En aquest cas ha quedat en evidència que, en contra de la imatge que se’n té sovint a Occident, el budisme també és una religió que pot canalitzar l’odi. A Sri Lanka hi ha un moviment similar al 969: la Bodu Bala Sena (BBS), Força del Poder Budista (inspirat en un monjo racista de principis del segle XX: Anagarika Dharmapala ). Aquest grup propugna que “la diversitat està matant la raça singalesa” i que l’Estat singalès ha d’encarregar-se de la defensa del budisme. La BBS ha protagonitzat diversos atacs contra missioners evangèlics i contra musulmans. Hi ha molts monjos que són seguidors d’aquesta força política, que es presenta com un grup defensiu per lluitar contra els atacs als budistes, especialment per part dels musulmans (a partir de l’11-S aquest argument s’ha reforçat). S’han produït diversos atacs a comunitats musulmanes per part de grups de budistes dirigits per monjos. La tensió religiosa, en aquesta illa, és forta. La intolerància religiosa d’alguns sectors del budisme també ha causat nombrosos problemes al sud de Tailàndia. Allà el fonamentalisme budista és molt potent. L’agitador que va instigar bona part d’aquests problemes és Phra Kittiwuddho, un monjo molt conservador que assegurava que les desigualtats socials estaven inscrites en l’ordre de l’univers. Proposava certes reformes socials, però defensava l’establiment d’un govern autoritari. Kittiwuttho assegurava que els comunistes no eren persones completes, perquè suposaven l’encarnació de la depravació i que per això no era pecat matar-los. A Tailàndia el budisme es barreja sovint amb el nacionalisme i el racisme: per a alguns budistes lluitar contra els musulmans i contra els comunistes és una forma de protegir la puresa racial i la seguretat nacional. L’ús de la violència per part dels budistes està lluny de ser excepcional. El mateix Dalai Lama, emblema avui del pacifisme, abans de defensar la lluita no violenta, va donar suport als tibetans que es van alçar en armes el 1959 contra els invasors xinesos: entre aquests hi havia nombrosos monjos que van lluitar amb armes contra els soldats. Les lluites internes en el sí de les ordes religioses budistes van ser especialment potents als països on aquestes tenien més força. Recentment, al 1998, a Corea del Sud, durant setmanes, va haver-hi sagnants enfrontaments entre monjos de diferents tendències de l’orde Chogye, que es barallaven pel control dels monestirs. En realitat, històricament el budisme no s’ha lliurat de les lluites de religió. De fet, al Japó dels samurais, els monjos sohei , molts cops enquadrats pels mateixos temples, no només es van involucrar en les lluites per al poder polític, sinó que van acabar organitzant autèntiques guerres de religió entre membres de diferents corrents del budisme. A la Muntanya Hiei s’hi va organitzar, el segle XVI, un perillós exèrcit de monjos guerrers. En aquella època, a més a més, els monjos Ikki-ikki, que presumien de devots, organitzaven grans incursions sobre territoris enemics i els deixaven anorreats. I en temps de la Segona Guerra Mundial moltes organitzacions budistes zen van recolzar el militarisme japonès. El missatge budista es pot rellegir de formes molt diferents. Segons els textos sagrats, el mateix Buda usava metàfores bèl·liques per explicar el seu missatge. En general, els budistes han interpretat aquests textos com la crida a una lluita per derrotar els enemics interns, les actituds incorrectes que cadascun pot adoptar. Però hi ha alguns teòrics del budisme que han preferit una interpretació més literal, apuntant a la lluita física contra les poblacions  enemigues de la religió. La tradició Kalatxacra, del budisme Vajrayana, profetitza una guerra de religions, que alguns monjos han associat a la lluita entre l’Islam i el budisme i que han usat com a argument per justificar la lluita contra els rohingya. Totes les grans religions són increïblement plàstiques. Tenen moltes lectures possibles i s’adapten a diferents entorns geogràfics, a diversos tipus de població, a contextos històrics de tot tipus... Aquesta és, justament, la clau de la seva supervivència. Des del punt de vista dels teòlegs, pot haver-hi una veritat teològica, més enllà del que facin els practicants d’una religió. Des del punt de vista dels antropòlegs, no hi ha religió sense practicants. I el budisme és, ni més ni menys, allò que els budistes volen que siguin: pacífic o violent, angelical o genocida... Pensar, des de l’arrogància etnocèntrica, que els budistes de Birmània són mals budistes perquè són violents, és com pensar que Nicolau d’Eymerich o Tomás de Torquemada eren mals cristians perquè cremaven heretges. Per a alguns budistes, com per a alguns cristians, la demostració de la seva religiositat passa, justament, per l’anorreament dels seus enemics religiosos.