Gabriella Coleman: Treball de camp virtual?

El treball de camp ha estat sempre un dels elements distintius de l’antropologia. Però quan la sociabilitat humana canvia, i cada cop hi ha més gent que es sociabilitza mitjançant les xarxes socials, l’antropologia està obligada a adaptar-se als nous temps. Si abans calia practicar l’observació participant tot estant amb la gent als rituals, al mercat, a les reunions familiars i a les lectures de contes a la nit al voltant del foc, ara és obvi que també cal acompanyar la gent a internet i les xarxes socials, a través de les quals canalitzen bona part dels seus contactes. L’antropòloga porto-riquenya Gabriela Coleman (1973) estava interessada en el fenomen els hackers. Era un col·lectiu idoni per ser estudiat des de l’antropologia. Es tracta d’un grup amb una subcultura pròpia, amb uns vincles mutus molt forts i amb una relació conflictiva amb els sectors hegemònics de la societat. Però, com practicar l’observació participant amb un grup que manté bona part de la seva relació mitjançant internet? Evidentment això obligava a l’antropòloga a oblidar-se dels manuals i a actualitzar les seves tècniques. A desgrat de tot, les publicacions de Coleman, com una munió d’articles acadèmics o el llibre Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas (ed. Arpa), demostren que es pot fer antropologia d’una altra manera per fer front a les noves formes de relació que adopta la nostra societat. De fet, Coleman ha aconseguit una notòria presència a mitjans de comunicació d’arreu, per explicar el fenomen hacker i altres dinàmiques socials vinculades a les xarxes, el que demostra que l’antropologia, encara, té moltes coses a dir, fins i tot sobre fenòmens completament nous. El principal objecte d’estudi de Coleman ha estat el col·lectiu Anonymous. Es tracta d’un grup clandestí, de fronteres difuses, perquè no té una estructura jeràrquica, que no té portaveus ni afiliats, i on l’anonimat és la major virtut. Tot un desafiament per a l’antropòleg. Contra aquells que creuen que els hackers són gent que opta per l’ordinador perquè rebutja la vida social, l’antropòloga de Puerto Rico argumenta que, justament, molta gent s’apropa a Anonymous perquè li permet sociabilitzar-se molt i tractar-se amb gent d’arreu del món, intel·ligent i molt oberta. Coleman fins i tot ha fet algun estudi sobre el lulz, el cruel sentit de l’humor peculiar dels hackers. És a dir, descriu una subcultura hacker, oposada a l’hegemònica. Treballar amb membres d’un grup virtual va obligar a desenvolupar noves estratègies de recerca. Per una banda, Coleman es va beneficiar dels contactes amb alguns ex membres d’Anonymous ja condemnats per la justícia, que no tenien problemes en parlar, perquè ja havien estat jutjats. També va reunir-se, a través dels contactes fets per altres vies, amb hackers en actiu, tot i que va intentar no saber res de les seves activitats clandestines. Ara bé, una part substancial de la recerca la va fer mitjançant la seva presència als xats. Si els membres d’Anonymous es passen el dia davant la pantalla de l’ordinador i penjats als seus xats, l’antropòleg que els investiga ha de seguir les mateixes dinàmiques (i els mateixos horaris). També ha d’emprar el peculiar llenguatge fet en bona part d’abreviatures i grolleries. Encara que l’antropòleg eviti la transgressió legal, no podrà evitar la transgressió lingüística i ideològica (Anonymous està molt lluny d’allò políticament correcte). L’observació participant continua essent vàlida en un món virtual. Els estudis de Coleman han servit per combatre la visió dels hackers com a individus amb fòbia social i que actuen, simplement, per fer mal. Coleman explica perquè els membres d’Anonymous desafien, fins i tot prenent grans riscos, unes normes que creuen injustes i abusives. Però, per altra banda, Coleman deixa clar que els hackers no són herois antisistema, tot i que en algun moment puguin sumar-se a determinades accions d’activisme polític. La millor forma de verificar aquestes conclusions ha estat un llarg, continuat i sistemàtic treball de camp. Això sí, virtual. Però la recerca de Coleman també ens fa preguntar-nos sobre els problemes de l’antropologia davant el marc científic actual (que sembla que no contempla les peculiaritats metodològiques de l’antropologia). Els antropòlegs, durant dècades, han ajudat a comprendre mons marginals: immigrants, prostitutes, drogaddictes, malalts mentals... Coleman ha fet un magnífic estudi sobre individus que es mouen als límits (sovint pels límits de fora) de la llei. Als Estats Units els hackers són perseguits amb gran duresa, i un antropòleg s’arrisca a tenir problemes legals si interactua amb ells, però a més a més pot posar-los en perill quan difon la seva recerca. La prioritat de l’antropòloga sempre va ser protegir els seus informants, i va evitar fins i tot guardar les seves dades reals, per impedir que les seves recerques poguessin ser usades per a perseguir Anonymous. Però alguns dels seus estudis no serien admesos a algunes universitats o a algunes publicacions, que exigeixen un consentiment per escrit dels informants. Evidentment, en certs ambients marginals, com a algunes dictadures, aquest consentiment no és possible, perquè els informants sovint col·laboren encantats amb els científics socials perquè volen difondre la seva realitat, però es neguen a signar qualsevol paper que els pugui identificar o comprometre...  Amb algunes reglamentacions acadèmiques, els antropòlegs podrien quedar-se limitats a analitzar els sectors més benestants de les societats democràtiques, és a dir, aquells que ja coneixem prou bé. I no es podria fer recerca amb sectors on l’antropologia pot fer aportacions decisives.   Lectures recomanades: Gabriella Coleman, Las mil caras de Anonymous. Hackers, activistas, espías y bromistas. Arpa Editores.