El camí de València

Són les onze del matí d'un assolellat diumenge de primavera. Arribem al final del Paral·lel, on ens ha convocat el periodista Martí Crespo, via facebook. Som davant de l'únic tram que resta de la muralla que es va enderrocar a meitats del segle XIX, on també s'hi conserva un portal que es va construir durant la guerra dels Segadors. El Martí ens explica que avui no vindrà a obrir-la la Coronela, el grup que recrea la milícia històrica que custodiava les portes de la ciutat fins el 1714, i que alguns diumenges de cada mes permet accedir al jardins del Baluard, un espai sorprenent que esperem poder conèixer un altre dia. Però el motiu que ens ha dut fins aquest indret és un altre: en Martí, veí del Poble Sec, està molt vinculat, per motius personals i professionals, amb el País Valencià, així que quan va arribar al barri li va sorprendre que hi hagués un petit passatge que recorda que, antigament, hi passava el camí que duia de Barcelona a València. Encuriosit, va començar a indagar sobre l'antic traçat d'aquesta via, i va anar descobrint tot de rastres que vinculen aquest barri amb la capital del Túria. De pas, també anava coneixent el territori i la seva estreta relació amb la muntanya de Montjuïc. Quan ja havia arreplegat un bon grapat de dades, anècdotes i històries interessants, va decidir que el millor que en podia fer era organitzar una ruta per donar-les a conèixer a tothom que li interessés. Al seu lloc web, camidevalencia.cat, i al seu facebook, anuncia les dates en que es realitza la ruta. Les organitza ell tot sol i proposa una taquilla inversa. És a dir, que cadascú valora si vol donar-li alguna cosa com a agraïment per fer de guia. L'itinerari dura dues hores. No és gens dur però val la pena dur un calçat còmode, ja que les baixades i pujades per la vessant de Montjuïc són constants. [caption id="attachment_80" align="alignleft" width="225"] El portal de Santa Madrona, al Paral·lel.[/caption] El punt de partida, el portal de Santa Madrona del què parlàvem, serveix per introduir aquesta santa, tercera patrona de la ciutat i una de les protagonistes de la toponímia de la zona. Santa Madrona també podria donar nom a aquest camí, o al menys al tram que recorrerem en breu, ja que acaba ben a prop de l'ermita que hi té dedicada a la muntanya de Montjuïc, amagada entre l'Etnològic, el MNAC i el palauet Albéniz. De fet, si la porta du el seu nom és justament perquè des d'aquí es sortia per a anar a visitar la santa. La seva presència es fa sentir més en els mapes que en els records dels barcelonins, ja que té dedicades tres vies, una plaça i la parròquia del Poble Sec. També podria haver donat al barri sencer, ja que el primer eixample de Barcelona, anterior al projecte de Cerdà, va ser el que s'enfilava per Montjuïc i que avui coneixem com a Poble Sec, però que llavors era anomenat eixample de Santa Madrona. [caption id="attachment_79" align="alignright" width="300"] La porta, o torres, dels Serrans, a València.[/caption] Però el portal també ens serveix d'excusa per travessar la muntanya i recórrer, amb la imaginació, els 355 quilòmetres que ens separen d'una altra porta, la porta dels Serrans, que també es conserva a la ciutat de València i que seria el punt d'arribada de la versió extensíssima de la ruta que avui tot just tastarem. Les dues portes, en certa manera bessones, ens fan reflexionar sobre les relacions entre les dues ciutats, sobre l'antiguitat de camins, possiblement preromans, que segueixen ben presents en debats actuals com el del corredor mediterrani, o en el contínuum cultural que s'articula entre les dues capitals més poblades dels Països Catalans. I sobretot en la presència de valencianes i valencians il·lustres que formen part de la història de Barcelona, així com molts altres, anònims, que en els anys vint representaven fins un 30% de la població nouvinguda. Però no tenim massa temps per aquestes reflexions, ja que el camí ens espera i encara no hem aixecat un peu. A través de les Hortes de Sant Bertran, que ens recorden l'ús que es donava a aquesta zona quan es trobava fora de les muralles, arribem al peu de les escales dissenyades per Jean Claude Nicolas Forestier, arquitecte i paisatgista responsable de gran part dels parcs i jardins que es van construir a Montjuïc amb motiu de l'Exposició Universal de 1929. Havien de formar part d'una secció marítima de l'exposició, que mai es va dur a terme, però l'abrupta i àrida pendent delaten una de les principals funcions que històricament ha exercit la muntanya: proveir de pedra a la ciutat. Les canteres de Montjuïc han subministrat material de construcció fins ben entrat el segle XX, i aquestes escales no són una excepció. Abans d'arribar a l'hotel de Miramar, enfilem un camí sense asfaltar i comencem a endinsar-nos en una zona borrosa, un espai fronterer de vies, passatges i corriols que es troben atrapats entre la ciutat urbanitzada, el barri del Poble Sec, i la muntanya enjardinada, la de Montjuïc. És en aquest paisatge ambigu on el Martí ens anirà descobrint vestigis de dues realitats avui pràcticament esborrades: Per una banda, les fonts, com la font Trobada o la de la Conna, espai d'esbarjo d'uns barcelonins que vivien encotillats dins les muralles i fugien quan podien per celebrar arrossades i trobades lúdiques, on es reunien per confraternitzar i ben segur per parlar sobre com combatre les dures condicions que patien com a classe treballadora. La mateixa revolució industrial que sotmetia els obrers a una vida de misèria és la que possiblement va convertir el barri en un poble sec, degut a la sobreexplotació dels recursos hídrics per part de les nombroses fàbriques que s'instal·laren en aquesta zona. [caption id="attachment_82" align="alignnone" width="800"] Vista parcial de la ciutat des de la part alta del Poble Sec[/caption] Per l'altra banda, també molt vinculada al progrés econòmic d'uns pocs, tenim la realitat de les barraques, els únics habitatges que podia permetre's gran part de la població arribada del camp. Al llarg de la ruta trobem moltes casetes que ben segur són auto-construïdes, i que possiblement van començar sent humils barraques. Aquesta zona d'infrahabitatges pràcticament va desaparèixer amb la urbanització del Montjuïc de l'exposició, però altres parts de la muntanya i de la ciutat van seguir salpicades de barraques fins a temps ben recents. [caption id="attachment_83" align="alignright" width="229"] Retrat de Juli Vallmitjana, realitzat per Isidre Nonell[/caption] En el tram final de la ruta, molts descobrim que existeix un barri anomenat la Satalia, on finalment trobem el pintoresc passatge antic de València. Entre anècdotes i personatges que evidencien la relació entre els dos cap i casal, Barcelona i València, en Martí ens du a una placeta on no hi ha cap placa que n'indiqui el nom, però que els veïns anomenen informalment plaça de Juli Vallmitjana. Aquest escriptor i dramaturg es va interessar, a principis del segle XX, per una altra de les cares d'aquests barris: Sota Montjuïc és el títol d'una de les seves novel·les més populars i retrata els personatges marginals que hi vivien, la seva cultura i el seu llenguatge. Precisament aquest darrer element és el que converteix la seva obra en un testimoni, pràcticament etnogràfic, de la llengua parlada pels gitanos d'aquella època. A dos quarts d'una de la tarda, perquè som un grup xerraire que no para de fer preguntes, arribem al Mercat de les flors, a la plaça d'Ovidi Montllor, un altre dels valencians estimats per Barcelona. La ruta s'acaba aquí, amb un bon sac de nous coneixements i amb la pregunta de si la passejada podria allargar-se deu minuts més i acabar al Museu Etnològic, on trobaríem un munt d'objectes que ens parlen de la cultura Valenciana.