El batec d’un país

El 6 de març de 1961 es va publicar per primera vegada a la revista TioVivo la tira còmica 13 Rue del Percebe de Francisco Ibáñez. Els personatges li van sortir gairebé arquetips d’una Espanya encara molt grisa on el campi qui pugui, la murrieria, certa misèria i el nyap imperaven en moltes esferes de la vida. I en les vinyetes s’hi reflectin usos i costums d’aquell país i, de vegades, no sabies si els personatges parlaven com la gent del carrer o era a l’inrevés de tan fidedignes que eren les caricatures del dibuixant. Era un retrat de la societat dels anys seixanta representada en una comunitat de veïns. I era inevitable que no llegissis entre línies i hi veiessis el país, una mica xavacà, ordinari i eixalabrat, en transició cap a la modernitat. Aquella façana seccionada que permetia veure què hi passava era una potent al·legoria, una lectura antropològica del batec del país a través del sedàs de l’humor i la ficció. Una parodia de la vida qüotidiana que convidava als lectors a finestrejar en la seva pròpia societat gràcies a un exercici de vouyerisme o de xafarderisme. Perquè aquella és una actitud que no ha canviat amb el pas dels anys i és i era aquella que directament satisfeia la fantasia de milers de persones ja que permetia saber què fa la gent a dins de casa seva. Ara, posar tot un país en una pàgina de paper era i és un exercici sensacional per prendre el pols a la societat. Una persona jove que es llegís el còmic avui, se sorprendria de la divisió sexual de la feina, per exemple i dels rols socials que suposava aquesta divisió. I no només aquests estereotips sinó els estigmes que tradicionalment se’ls atribuïa i que eren d’un  masclisme extraordinari. Com ara que les dones que les porteres eren xafarderes o que les dones solteres es quedaven per sempre més per vestir sants. El reflex d’una època, la voluntat d’encabir tot un país en un bloc de pisos que no sabem on el localitzaríem però el fet de no saber a quina gran ciutat viuen aquests veïns va contribuir més a la universalitat dels temes que tocava. I si l’exercici antropològic el féssim avui? Com seria aquest immoble del número 13 de la Rue del Percebe? A què es dedicarien els inquilins? Com serien els seus perfils? Quines procedències, tendències, orientacions tindrien? Imaginem... Un pis d’Airb’n’b, un pis patera, algun de buit, un amb una parella homosexual, un d’un hipster, un pis amb okupes, un local popup, un locutori o una botiga a la zona de la porteria, una consulta d’un fisioterapeuta, un avi o una àvia que viuen sols... Les possibilitats són infinites i ofereixen la capacitat de mesurar el batec de tota la societat. Martí Gironell