Aprendre a improvisar

El 4 de desembre de 2010 es va declarar l’ estat  d’ alarma a l’estat espanyol, per primera vegada en  democràcia. L’objectiu era mirar d’afrontar el caos aeroportuari provocat per una vaga de controladors de trànsit aeri. Feia doncs deu anys que, com a societat, no ens enfrontàvem a una situació com la que ens ha portat la pandèmia del coronavirus. El decret governamental de l’estat d’alarma ha implicat en diverses ocasions la limitació de certs drets fonamentals de les persones, com ara la llibertat de moviments i de reunió, perquè no fer-ho comportava greus conseqüències per la vida pública i privada dels ciutadans. Una restricció que afecta de ple la vida en majúscules. Trastoca el normal desenvolupament social i cultural, els comportaments, dels ciutadans en tant que membres d’una comunitat que es veu afectada pels estralls d’una epidèmia. Per tant, fer una lectura antropològica del moment excepcional que vivim des de dins del mateix moment, passa per interpretar com afecta no només econòmicament i políticament, sinó i sobretot, socialment i culturalment les diverses societats. I encara que sigui una afectació temporal, limitada en el temps, el sol fet que s’allargui sense veure-hi un horitzó fa precisament créixer la incertesa i l’angoixa. Són estats d’ànim que repercuteixen directament en la manera de relacionar-se, de comportar-se, de socialitzar-se- perquè no es pot- i per tant afecten les estructures socials i mentals de les persones. La majoria de ciutadans han crescut i viscut en llibertat sense que ningú els coartés els moviments. La societat i els seus individus que vivíem en un estat permanent d’expansió en tots els sentits i en tots els àmbit, ara, de cop i volta, ens veiem sotmesos a la restricció, a la limitació, a la prohibició. I és un mandat universal. Que afecta tothom.  L’estat d’alarma ha comportat -i comporta encara- un neguit i uns nervis, que es manifesta de dues maneres radicalment diferents i que serveixen per polaritzar els impactes en la societat que o bé esclata en brots d’ irritabilitat o s’enfonsa en episodis d’entotsolament. Actituds individuals que fàcilment s’estenen per tota la comunitat i que són difícils de redreçar justament perquè no se sap determinar el final de la situació que els provoca. Vivim en quarantena, en una incerta normalitat, en la qual ningú sap res, que fa angúnia preveure o agendar qualsevol cosa.  L’ antropología social com a ciència que estudia els humans, la cultura i com interaccionen socialment, mira d’escatir de quina manera influirà en els nostres estils de vida futurs, com a comunitat, aquest aïllament social, els canvis d’hàbits, el replantejaments a diversos nivells que a mitjà o a llarg termini modifica qualsevol pla de vida. Quina serà l’empremta antropològica del virus en la manera de fer i de ser de les societats? Més tancades? Més conservadores? O al contrari, més obertes, cooperatives i empàtiques? Més preparades? En periodisme hi ha una frase que diu que la millor improvisació és aquella que està preparada. Ha quedat pal·lès que aquesta vegada com a societat no podem, no sabem improvisar, perquè no estem preparats. Només ens queda pensar que d’aquesta nova conjuntura, a la qual ens acabarem acostumant i que acabarà passant, ens serveixi per aprendre. Encara que sigui per aprendre a improvisar. Martí Gironell