La donzella virtuosa

Josep Fornés Garcia, antropòleg i director del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. El Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona exposa de forma estable una pintura sobre fusta del segle XVI que porta impres el segell del Servei de Recepció i Classificació de Metalls de la Generalitat de Catalunya en temps de la Segona República. Aquesta obra, no signada, formava part de les col·leccions que van ser salvades i protegides per la Generalitat republicana en temps de guerra i revolució. Un cop acabada la guerra civil els materials rescatats van ser exhibits per les autoritats franquistes com a botí de guerra per a ser retornats  als seus possibles propietaris. De la selecció que en van fer els vencedors de la guerra  va quedar òrfena molta obra sense signatura ni autoria coneguda, obra considerada menor i sense prou valor comercial, sovint feta per mans de dones religioses, dones anònimes que van deixar un testimoni valuós de l’art conventual durant els inicis del barroc català. Aquests testimonis anònims van passar a formar part de les col·leccions del museu, on avui són enaltides com a objectes significants de gran valor, molt útils per explicar el patrimoni cultural de la subalternitat i com a una part imprescindible del patrimoni del barroc de transició a Catalunya. La tendència més actual en museologia és considerar els objectes com a evocadors de conceptes i significats, associant l’emoció del seu coneixement estètic a l’emoció del coneixement científic. En aquest periode, entre 1590 i 1600, es situa el quadre La donselle virtuosa que representa una dona jove vestida amb la indumentària de l’època, amb gorguera blanca al coll, vestit ajustat i una petita còfia blanca al cap que oculta discretament una part de la seva cabellera rossa. La foscor del fons de l’escena del quadre fa ressaltar les llegendes que acompanyen els seus atributs simbòlics, representats per objectes significants. Els grillons d’esclava que encadenen el peu de la donzella simbolitzen la quietud, Quieta. El fus que sosté amb la seva ma dreta acompanya la llegenda Sollicita. Una candela encesa a prop del pit simbolitza la fidelitat Fidelis. Els llavis closos s’acompanyen amb la paraula Taccita. Un jou damunt del cap de la dona porta l’explícita inscripció Svbieta. La còfia blanca al seu cap la voldria fer Pudica. A prop del cor es llegeix la llegenda Charitas. Una cintura ben apretada s’endevina com a una prova irrefutable de la seva virginitat: Casta. El tall allargassat del vestit la vol fer Honesta. Finalment una modesta escombra de bruc la defineix com a Hvmilis. Ben dreta, damunt l’esfera de tot allò terrenal i mantenint un difícil equilibri, aixeca el seu braç esquerre i amb la ma sosté el llibre de la Bíblia obert pel càntic del Magníficat, en una referència explícita a les virtuts atribuïdes a la Mare de Déu. La Contrarreforma havia ja escampat la seva influència per Europa i la nostra Donselle virtuosa havia de servir per a l’adoctrinament de les joves aprenents de les virtuts de la dona cristiana en les institucions religioses. La dona sàvia, la dona casta i virtuosa, callada i sol·lícita, subordinada, subalterna, sotmesa a Déu, sotmesa a l’home, al pare i a l’Església. Una sòlida alegoria que emanaria de les virtuts bíbliques de la perfecció femenina imposades durant l’època medieval. Francesc Eiximenis publicava a la València de 1383 el seu Regiment de la Cosa Pública, que en el capítol XXVI parlava de Qui posa algunes malícies molt prejudicants als matrimonis e a la cosa pública: “Altra manera de gents hi ha qui confonen tota la puritat del matrimoni, qui deuen ésser extirpats terriblement de la cosa pública, així com són aquells qui ab manyes fan violència e opressió a les dones maridades.” Eiximenis publicaria més tard a Barcelona el seu Llibre de les dones, l’any 1495, on també faria esment de les virtuts de les dones de tota edat i condició. Bibliografia Etnologia y tradiciones Populares III Institución “Fernando el Católico” (CSIC) Exma. Diputación Provincial de Zaragoza. “La Donzella Virtuosa” del Museo del Pueblo Español de Barcelona y la educación tradicional femenina. Por Gabriel Llompart, enero de 1975 Regiment de la Cosa Pública. Francesc Eiximenis, València 1383   Begonya Enguix és antropòloga, especialista en gènere, cos i sexualitats. És membre de l'Institut Català d'Antropologia i directora a la UOC del Grau d’Antropologia i Evolució Humana URV-UOC. Ens trobem amb ella per conversar sobre La donzella virtuosa, una pintura que forma part del mur de l'exposició estable del museu, i que es troba en l'àmbit dedicat al món del treball. Quan va visitar la renovada seu de Montjuïc, li va cridar molt l'atenció, però ara ens suggereix que l'observem en una imatge digital, on es pugui ampliar. És meravellosa, eh? És la representació d'una dona jove, pintada cap al 1600, i que forma part de la pinacoteca de l'Etnològic. Està titulada amb un català de l'època, a mig camí del llatí, amb el rètol LA DONSELLE VIRTVOSA. Al seu voltant hi ha tot d'etiquetes que indiquen quines han de ser les virtuts d'aquesta donzella: SUBIETA [subjecta], PVDICA, TACCITA, FIDELIS, CHARITAS, CASTA, HONESTA, SOLICITA, QVIETA i HVMILLIS. Ampliem la imatge, i la Begonya es fixa en cada detall i ens ofereix tot d'interpretacions possibles. Veus? Aquí veig detalls que no havia vist al museu. Sense fer-li cap pregunta, comença a fer comentaris i superposar diferents nivells d'anàlisi: [caption id="attachment_91" align="alignleft" width="201"] Pintura de Diego Velázquez: La Immaculada Concepció (1618) National Gallery de Londres.[/caption] La posició del cos és molt semblant a la de les Immaculades Concepcions, que estan dominant el món, tot i ser dones, perquè estan situades sobre una bola del món. Aquesta donzella virtuosa també està dominant, està sobre una esfera i està en una posició de superioritat. Aleshores és una concepció d'elevació per la virtut, que és una manera d'empoderar i subjugar al mateix temps, perquè l'únic camí cap a la virtut és complir amb totes aquestes característiques que es detallen al llenç. Això es veu molt bé si atens a la posició del cos. Una altra cosa que em crida l'atenció, i que serà una constant en la representació de la imatge femenina fins molt recentment, és la mirada, el no mirar directament. Aquesta mirada, cap avall, i aquesta posició corporal tan lànguida són idèntiques al que descriu Erving Goffman en el seu llibre, de l'any 1979, Gender advertisements, on fa un anàlisi de la imatge generitzada en la publicitat de l'època. Goffman les identifica com a trets femenins en la publicitat dels anys 70, i aquí les trobem en una imatge del segle XVII. Segueixen vigents aquests atributs? Sí, la resposta ràpida és sí. Però per una banda trobem una influència religiosa extrema en la conformació d'aquestes virtuts. Avui en dia seria difícil trobar aquesta influència tan extrema, i per tant algunes d'aquestes virtuts ara ja no ho serien. També m'agradaria tenir la mateixa pintura però sobre un home, per saber, per exemple, si la caritat, que és una virtut no generitzada, també la trobaríem associada a un home. Falten molts elements per poder fer una lectura en profunditat. Quines virtuts creus que no trobaríem en un home? Una que no trobaríem, segur, és subjecta. No la trobaríem en un home, i és de les que s'han vist més qüestionades en l'actualitat, per una dona. Això no vol dir que no es continuï considerant una virtut femenina. Molta gent segueix pensant que la dona no és un subjecte d'autoritat sinó un objecte d'autoritat. Aquest és un esquema de comportament que continua vigent, tot i que molt contestat. Púdica és una altra virtut que encara se'ns demana a les dones: mantenir la teva intimitat fora de la vista pública. En una pintura d'un home és possible que també aparegués, perquè jo l'entenc com la construcció d'una frontera entre allò que és íntim i allò que és públic. Estem en una societat molt sexualitzada, on els cosos femenins, i els masculins cada vegada més, es mostren molt, però tot i així, segueix sent una virtut valorada. Ja no com a imposició social sinó com a norma de respecte i convivència, i com a mostra tenim les ordenances del civisme. Que aquest atribut estigui relacionat amb el cap, i el fet de dur-hi una còfia, com es relacionaria amb polèmiques actuals al voltant del que significa tapar-se'l en públic, amb un mocador? Tot depèn d'on posis la mirada. Si no formes part d'aquesta visió del món, pot semblar un símbol de sotmetiment, però si en formes part és només un tret de respecte. Però aquest era un tret tant per dones com per homes: els homes anaven amb barret. Fa quatre dies que ens hem destapat el cap, al món occidental, i hi ha certs col·lectius que encara no se l'han destapat, com les monges. Quan ho veiem en els altres ho etiquetem ràpidament com un tret subjugant, però nosaltres fa poc que anàvem així, homes i dones. L'atribut tàcita té relació amb la mirada que assenyalaves abans? A mi potser és de les qualitats apuntades al quadre que més m'agrada, perquè no té ressonàncies religioses tan clares i em sembla molt subtil. En cap cas es podria aplicar a un home de l'època, mai se li hagués demanat, perquè un home, com a subjecte d'autoritat, com a pater familias, ha de ser explícit, ha de fer valdre la seva posició en el món. Respecte a avui en dia, dins de l'esquema tradicional de rols i comportaments, sí seria una virtut valorada tant per homes com per dones. Però no creus que el genere segueix determinant la legitimitat per parlar o intervenir en públic? Les dones stem absolutament legitimades per intervenir en l'espai públic, el que passa és que es fan servir contra nosaltres mecanismes més o menys subtils de deslegitimació. Començant per que normalment estàs en minoria, i això ja et coarta a l'hora de participar, i també per mirades que et fan sentir qüestionada. És per això que les dones solem intervenir menys i anem molt més al gra, en canvi els homes tenen molt més domini de l'oratòria, perquè hi tenen més trajectòria, i s'enrotllen molt més. És a dir, que si que hi ha estils diferents d'intervenció en l'espai públic. La castedat és una virtut que s'ha invertit? La castedat pot ser la que més vigència ha perdut en el món actual. Òbviament, és completament femenina, aquesta no estaria en la pintura de l'home. Però s'ha invertit relativament. Estem en un moment de canvi, on conviuen diferents models. El model tradicional de gènere no ha canviat ni ha desaparegut, és immanent, està en el subsol del que estem vivint. Però també tenim un model hipersexualitzat, a nivell de cos, a nivell d'enunciació del joc sexual i també en la incorporació de la sexualitat com a element per obtenir la felicitat pròpia i el prestigi social. Però també és un mitjà social trampós perquè, segons qui ho fa i com ho fa, enlloc de ser motiu de lloança, ho és de descrèdit. Això està molt present entre els adolescents, on nois i noies sexualment actius encara reben noms diferents, igual que fa quaranta anys. Vull pensar que cada cop menys serà així, perquè ara tenim a l’abast altres models més igualitaris, més formació i més informació, però encara continua l’esquema tradicional més del que hauria de ser. I sol·licita? Està absolutament marcada pel gènere: la vocació de servei, estar a disposició dels altres, la triple jornada de mare, treballadora i mestressa de casa. Tenir cura, que no és una acció sinó un estat mental, vol dir estar pendent de tot allò que s'ha de fer i estar alerta del que passa al teu voltant. Això té a veure amb uns rols tradicionals on l'home era el proveïdor i la dona qui tenia cura. Aquest esquema s'ha trencat, la dona ha sortit al món laboral i l'espai públic, però l'home no ha accedit a l'espai domèstic. No es tracta de conciliació familiar, es tracta de coresponsabilitat, que l'home sigui capaç d'adquirir aquest estat mental, que se'n faci responsable. Avui en dia, es segueix socialitzant a les dones joves perquè reprodueixin determinats models de feminitat? Les institucions socialitzadores per antonomàsia són l'escola i la família i, si deixem la religió al marge, aspiren a oferir models igualitaris. El què està fallant són els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que tenen una gran influència sobre les generacions més joves. Tot i que a un nivell verbal pretenen ser igualitaris, a nivell visual el que estan transmetent contínuament és la reproducció dels rols de gènere. Si veiem els videoclips, són absolutament hetero-patriarcals i retrògrads, i el mateix passa amb la publicitat.