El treball de camp i els consentiment dels informants

Gustau Nerín

La relació amb els objectes d’estudi sempre ha estat un dels punts més problemàtics de l’antropologia. L’antropòleg treballa amb persones i pel tipus de tècniques específiques de la professió (el treball de camp, l’observació participant, les històries de vida...) la seva relació amb la gent que estudia amb freqüència encavalca els vincles professionals amb els personals. I, en alguns casos, aquesta relació pot estar viciada per l’engany o l’explicació deficient o incorrecta del projecte als informants.

Durant molt de temps els antropòlegs, com molts altres científics, consideraven que la seva dedicació a la ciència justificava l’engany als seus informants. A vegades no comentaven als objectes d’estudi que estaven fent una recerca i que algunes de les coses que escoltaven o enregistraven estaven destinades a ser publicades.
En d’altres ocasions es presentaven simulant tenir altres professions (per exemple, un especialista en antropologia mèdica es podia presentar com a metge per facilitar l’obtenció d’informació d’un medicinaire...). Tot i que des de fa temps això es considera un comportament poc ètic de l’antropòleg, aquestes pràctiques no han deixat d’estar presents a algunes recerques, i són molt difícils de controlar, perquè al treball de camp l’antropòleg està sol amb els informants, i sovint en una posició de domini sobre aquests.

Per tal de garantir que l’antropòleg manté amb els seus objectes d’estudi una relació de sinceritat, algunes institucions, des de revistes fins a universitats, passant per entitats finançadores, comencen a exigir que en qualsevol treball es demostri, mitjançant un document signat pels informants, el consentiment per escrit, que aquests havien estat informats de l’ús que es faria de les dades que ells havien ofert. Així en el moment de presentar una tesi o un article es pot exigir que es presentin les autoritzacions per escrit, i en cas de no disposar d’aquestes es pot arribar a rebutjar la recerca. Algunes entitats comencen a amenaçar que exigiran el retorn de les subvencions ofertes si no es presenten aquests documents.

Aquest tràmit, destinat a garantir el treball correcte dels antropòlegs, posa en perill la continuïtat de moltes línies d’investigació, ja que en alguns àmbits de l’antropologia aquest consentiment per escrit és impensable. Les recerques en àmbits marginals o en determinats països sotmesos a règims autoritaris poden quedar estroncades.

Les recerques sobre prostitució difícilment poden prosperar si es demana als entrevistats que signin un consentiment per escrit. Moltes prostitutes, i molts clients, que estan disposats a explicar les seves experiències a un antropòleg, fins i tot essent conscients que ho usarà en les seves recerques, es negaran en rodó a signar un document on hi figuri el seu nom. Tampoc ho faran els toxicòmans, els malalts mentals, els immigrants il·legals, els delinqüents juvenils, els usuaris de Tinder, els venedors de top manta... Alguns camps com l’antropologia de la sexualitat quedarien coixos per complet en cas que als clàssics d’aquesta matèria se’ls hagués exigit aquests requisits.

Llibres emblemàtics com A tumba abierta. Biografía de un “grifota”, d’Oriol Romaní, Los barjots. Etnología de bandas juveniles, de Jean Monod, o Internados. Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales, d’Erving Goffman, difícilment haurien existit d’haver-se aplicat aquestes normes.

Per altra banda, hi ha països sencers que quedarien exclosos de les recerques en ciències socials amb aquesta normativa. Per la meva pròpia experiència, sé que a alguns règims dictatorials africans, els informants són absolutament reticents a signar cap document, fins i tot en recerques aparentment intranscendents. En realitat, a països sotmesos a una repressió política implacable, és immoral demanar als col·laboradors consentiments per escrit, perquè si l’antropòleg tingués algun problema amb les autoritats (cosa que és possible) aquestes podrien actuar en contra dels informants gràcies als consentiments. A més a més, en algunes poblacions indígenes, el consentiment per escrit no garanteix la transparència, perquè hi ha moltes persones analfabetes o analfabetes funcionals que no poden entendre el que suposa el document de consentiment.

La dificultat d'aconseguir un document signat pels informants en àmbits deprimits o marginals

L’antropologia havia usat, durant molt de temps, sistemes de codis per tal de garantir l’anonimat absolut als entrevistats. Es considerava que el primer deure de l’antropòleg era oferir confidencialitat a l’informant si aquest així ho volia. En molts casos les entrevistes problemàtiques ni tan sols eren registrades amb els noms dels informants reals. El sistema de consentiment per escrit és incompatible amb aquest sistema, ja que obliga a desar les dades dels informants per tal d’oferir-les a editors o a jurats universitaris. Encara que no es publiquin amb els noms reals, l’antropòleg ha de registrar i conservar el llistat dels seus informants. Però en determinades recerques l’informant només està disposat a col·laborar a partir de la confidencialitat absoluta de l’antropòleg.

L’exigència del consentiment per escrit pot suposar que els antropòlegs triïn àmbits de recerca que no resultin problemàtics per evitar que les seves recerques no siguin validades per l’acadèmia. D’aquesta forma, determinats temes d’estudi seran marginats de l’antropologia. I això és especialment greu perquè l’antropologia és el principal mitjà per conèixer aquests àmbits marginals. De fet, alguns informants col·laboren amb antropòlegs perquè volen que algú expliqui la seva experiència, però per les seves circumstàncies no estan disposats a fer-ho ells mateixos ni tampoc a signar cap document. L’antropòleg, que a vegades ha estat la veu dels que no tenen veu, pot perdre aquest paper amb les noves normatives. I l’antropologia pot deixar de treballar algun dels camps que han estat el seu àmbit més rellevant d’actuació, on la seva tasca ha estat més fecunda, i on és major la seva especificitat front a les altres ciències socials.

No hi ha cap dubte que s’ha d’intentar que els antropòlegs actuïn de la forma més correcta possible. Però el primer imperatiu ètic de l’antropòleg és no perjudicar a la gent que estudiem. I l’aplicació d’aquestes mesures de consentiment per escrit poden acabar deixant a més gent sense veu.